És un tòpic recurrent dir que l’Onze de Setembre celebrem una derrota. Una conya que ens fa sentir excèntrics mentre internament pensem si no serà que som un poble de perdedors. De loosers.

La resistència que va mantenir Barcelona fins aquell dia de 1714 també s’ha difamat com a irracional i, certament, que una ciutat decidís plantar cara a dos potents exèrcits imperials, el castellà i el francès, tenia un estret marge per reeixir. Alta flipamenta, que en diria en Sarrats.

També es menysprea la batalla per absurda. Per què calia defensar unes institucions aristocràtiques i caduques? Malalts de passat, com va dir un il·lustre catalanista penedit.

Perdedors, irracionals, nostàlgics. El còctel perfecte d’una caricatura funcional al combat contra el nostre “nacionalisme romàntic” i pel seu “constitucionalisme modern”.

Cap, cap, absolutament cap d’aquests relats té en compte ni la realitat del 1714 ni els motius que van portar posteriorment a reivindicar l’Onze de Setembre. I si bé aquella resistència pot tenir alguns episodis que donen bon material per a l’autoparòdia, pròpia dels pobles emocionalment saludables, tampoc podem acceptar que ens pengin llufes.

Primer, cal dir que la resistència contra els Borbons era en defensa d’unes institucions que no es pot dir que fossin democràtiques, però sí que eren molt més representatives i modernes que l’absolutisme de Felip V. Bona part de l’aristocràcia va esdevenir botiflera, un substantiu que feia referència a l’aspecte físic inflat fruit d’una copiosa dieta. Mentre que la burgesia i la menestralia urbanes, i fins i tot sectors del camperolat (especialment al País Valencià, amb l’alçament maulet), prenien partit per l’austriacisme. La Junta de Braços i el Consell de Cent van ampliar la seva representativitat social cap als de baix, en un sistema constitucional que servia per posar límits als monarques. I una institució com el Tribunal de Contrafaccions, sorgida en aquell moment i abolida pels ocupants, suposava una forma pionera de garantisme jurídic contra l’arbitrarietat de la justícia feudal. Barcelona era una ciutat moderna, dinàmica i connectada amb tot el món, i, si no em creieu, faríeu bé d’acostar-vos al jaciment del Born.

Després, cal afegir que la resistència no era a la desesperada, sinó que estava atenta als canvis polítics que vivia Anglaterra i que podien significar una reimplicació en defensa dels catalans. Però no: en aquell moment Europa tampoc va ser la salvació.

Els partidaris de capitular tampoc tenien gaires arguments de pes perquè els borbònics no oferien garanties. De la mateixa manera, es pot pensar que la resistència, malgrat que acabi en derrota, és una forma de donar testimoni i de passar el relleu.

I així va ser molts anys després. Arran de la Revolució Francesa, que precisament representa el col·lapse del model absolutista que es volia modern, al nostre país van fer eclosió les idees de llibertat i república, i va ser llavors quan es va recordar a “nuestros liberalísimos abuelos” en expressió d’un fulletó de l’època. El catalanisme, que té l’origen en aquest republicanisme, va decidir commemorar la resistència de 1714 pel seu significat de defensa de les llibertats, contra el centralisme i pels valors republicans.

I aquesta és la història del poble de l’Onze de Setembre… i del Vint-i-cinc d’Abril.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]