Després de la magnífica mobilització en la Diada de l’11 de setembre a Catalunya, en la qual vaig tindre l’honor de participar, he constatat que des de diversos sectors del valencianisme polític, es torna a fer la pregunta del perquè al País Valencià no hi ha una capacitat de mobilització semblant. La primera resposta és la més senzilla, tot i que a algunes persones les coste de veure’l: les realitats socials de Catalunya i el País Valencià i, per tant, també les realitats polítiques, són clarament diferents. Aquesta constatació no pressuposa cap valoració positiva o negativa d’aquest fet, simplement ho reconeix. Dit això crec que convé tornar a explicitar alguns elements polítics que ens poden ajudar a entendre-ho.

Un dels conceptes estrella que es va estendre a partir de la denominada “Batalla de València” als anys vuitanta del segle passat, va estar el denominat autoodi valencià, un qualificatiu dirigit en principi contra el feixisme vestit de blaverisme, que consistia a posar en evidència a persones i actituds de valencians i valencianes que odiaven el valencià-català, que empraven sempre o molt majoritàriament el castellà, que només utilitzaven el valencià per a l’humor groller i les brofegades, que rebutjaven bona part de la nostra cultura singular, etc. És cert que aquest autoodi s’havia estès, en graus molt diversos, entre alguns sectors de la societat valenciana contaminant-la. Dissortadament, però, en comptes de dedicar els esforços a combatre les raons de fons, es va continuar fent servir el qualificatiu despectiu contra sectors cada vegada més diversos de la ciutadania i no només contra el feixisme blaver. Encara hui s’usa massa sovint i massa alegrement també contra expressions que, sent pròpiament valencianes, simplement no responen a una determinada idea d’un catalanisme pur i immaculat que només existeix en la ment d’algunes persones. De fet, el catalanisme o la mateixa Catalunya en ser construccions socials vives, estan en permanent evolució. Aquest dogmatisme ha propiciat una mirada molt distorsionada sobre la nostra pròpia realitat.

Com és sabut, aquella Batalla de València la va guanyar l’espanyolisme més colonialista i intransigent, facilitant així els dotze anys de governs del PSOE (1983-1995), d’un tarannà profundament regionalista espanyol i fidelíssim als postulats del govern de Madrid, vint anys de govern salvatgement neoliberal i corrupte del PP (1995-2015), i vuit anys de governs del Botànic (2015-2023) que, globalment han continuat la senda regionalista, millorant la gestió i eliminant la corrupció, però sense propiciar els canvis estructurals que són necessaris.

No hem d’oblidar que la raó fonamental per al triomf blavero-espanyolista va estar la brutal violència feixista, la desacomplexada complicitat i implicació amb ella dels aparells de l’estat espanyol i el populisme polític i social del blaverisme. El silenci, quan no la complicitat directa de les delegacions valencianes dels partits espanyols que havien pactat la consolidació del règim del 78, també va tindre un destacat paper. Dissortadament, des de la contrapart, especialment aquella que parlava des de postulats independentistes, es va respondre amb molt de cor, però menys reflexió. Amb errades polítiques i conceptuals de gran abast que no van ajudar que el poble valencià tinguera la capacitat necessària com per a avançar amb la construcció d’un moviment popular autocentrat. Un moviment que responguera amb la defensa dels interessos de les classes populars valencianes enfront del constructe ideològic blavero-feixista que amagava la defensa dels interessos capitalistes de les classes dominants espanyoles.

No només no es va encertar en l’estratègia sinó que pel contrari es va respondre amb plantejaments cada vegada més avantguardistes, sense tindre en compte ni la realitat social del País Valencià ni els sentiments de la majoria de la població que naixien d’eixa realitat social. Això va facilitar també una important desconnexió de bona part de la intel·lectualitat valencianista que, tot i elaborar una bona i compromesa literatura política, restava cada dia més aïllada en cercles autoreferencials però amb poca si no nul·la incidència política i social.

El valencianisme, també va ser víctima d’una segona dislocació política en emprar, durant molts anys, bona part dels seus esforços en trobar o crear una burgesia nacionalista, que al País Valencià no existia. La peculiar construcció social de l’antic Regne de València, fruit de la confrontació durant més d’un segle dels models socials català i aragonés i la renúncia de l’elit valenciana, a partir de les Germanies, a assumir el rol de classe dirigent, per a conformar-se a ser la delegació local de les classes dominants emparades amb la monarquia castellana, ens va deixar sense classe dirigent. La ceguesa del valencianisme en intentar trobar el que no existia, tot emparant-se en què des d’alguns models teòrics eurocèntrics no pot haver-hi nació si no hi ha una burgesia nacional, va deixar desemparades les reivindicacions de les classes populars, tot obviant que la presa de consciència nacional naixen precisament de les contradiccions socials o de la lluita de classes pròpiament dita, en confrontar els interessos populars d’una nació oprimida amb els interessos de la classe dominant opressora. No calia inventar-se una classe inexistent, només calia (i cal) donar resposta a les contradiccions evidents entre el cos social valencià i les elits que dominen l’Estat espanyol perquè la consciència nacional vaja apareixent i estenent-se de manera lògica.

Una derivada de l’autoodi, patit en aquest cas per persones que pertany generalment als sectors més catalanistes, és l’assumpció com a veritat absoluta d’aquella frase del comte-duc d’Olivares que, en referir-se a les elits valencianes va dir “tenemos a los valencianos por más muelles que los catalanes o portugueses”. Aquesta frase es va dir en el segle XVII, anava dirigida a aquelles elits que des d’un segle abans s’havien anat acomodant a viure sota la protecció de la monarquia castellana, enfront de les reivindicacions del poble pla tal com hi havia succeeix amb les Germanies. En aquella època, el poble pla, només existia com a subjecte polític com a part de les revoltes, encapçales generalment per les classes mitjanes d’aleshores. El comte-duc no podia referir-se al conjunt del poble valencià entre altres coses, perquè el poble, normalment no contava per a res.

Tanmateix, es podria argumentar que ara que sí que podem expressar-nos políticament com a poble, no ho fem perquè certament som “más muelles”. No compartisc eixa interpretació. El poble valencià, tot i la brutal repressió que històricament ha patit, no ha deixat de comparèixer en els més diversos episodis de la nostra història. A tall d’exemple, nosaltres vam patir la pèrdua del 7% de la població en la guerra de Successió i quan ja havíem perdut el territori vam continuar la lluita en la defensa de Catalunya i Barcelona fins a l’11 de setembre del 1714 amb dues companyes en primera línia de batalla. Després de la derrota ens vam refer i a poc a poc vam participar en primera fila en la construcció del sindicalisme de classe i del més ferm republicanisme entre el segle XIX i el XX. Vam començar a reconstruir el moviment valencianista lligant-lo als interessos populars. Vam participar de la proclamació republicana i vam ser els últims a caure sota la bota franco-feixista.

Com que no tenien espai físic per a poder fugir del feixisme, vam pagar un altíssim preu perdent, per la via de la repressió, diverses generacions completes de lluitadors/es compromesos/es amb el País. No va ser fins al 1957 que es va començar a refer i quan es va produir la primera lluita obrera. Caldria recuperar per al coneixement col·lectiu les impressionants lluites sindicals i polítiques que van tindre lloc durant les últimes dècades del franquisme i les primeres de la transició postfranquista. Destacaré d’entre elles el més important moviment de resistència de tot l’estat contra el desmantellament industrial que sota l’eufemisme de “reconversió industrial” va portar endavant el govern “socialista” de Felipe Gonzalez en compliment dels acords perquè la monarquia postfranquista fos acceptada en els clubs de les democràcies liberals de l’OTAN i CEE. Només des del desconeixement més absolut i la no participació en cap d’aquestes lluites, ni tan sols en forma de solidaritat, es pot mantenir que “los valencianos son más muelles”.

Abans que alguna persona em conteste que la majoria d’eixes lluites no tenen un caràcter nacional, recordaré una frase de José Emílio Vicente, historiador, professor, periodista, a més de militant independentista i comunista gallec, responent als que s’afanyen a tergiversar, de manera instrumental, la cèlebre frase del manifest comunista “els obrers no tenen pàtria”. José Emílio els contesta que si els treballadors no tenen pàtria, fou perquè ens havia estat robada abans, com gairebé tot, per la burgesia (extret del pròleg al llibre El fenomen nacional de Carles Castellanos i Roger Castellanos, edicions del 1979).

No, no som més molls, simplement es fa necessari que els emplaçaments polítics es facen a partir de les necessitats i lluites populars i que la ideologia, com a falsa consciència dominant, no continue convertint una part del valencianisme (o sobiranisme o independentisme) en disruptors inconscients del procés autoorganitzatiu. Vinga, ara és l’hora!

[Aquest article es publicà originalment a El Món]