L’octubre del 2017 va fer miques molts dels mites de la Transició. Ni la “democracia que nos dimos entre todos”  ni la integració a la Unió Europea van impedir que, en última instància, Espanya reaccionés com sempre: amb el garrot.

La consigna “Som un sol poble” és probablement un altre mite de la Transició. L’origen el trobem en un acte a Badalona el 1968 i la va pronunciar Josep Benet, catòlic, catalanista i company de viatge dels comunistes en l’oposició a la dictadura. Expressava un dels elements centrals del relat antifranquista: vinguem d’on vinguem, parlem el que parlem, tots els habitants de Catalunya som catalans. L’expressió va fer fortuna des del PSUC fins al que seria Convergència, perquè representava la conjura contra el fantasma de la divisió civil i tindria, entre les seves fites més triomfants, el programa d’immersió lingüística guanyat amb la lluita de famílies obreres de Santa Coloma de Gramenet el 1983.

Un company meu, l’Isaac, és de Santa Coloma, va néixer el 1985 i m’explica que no va entrar en contacte amb el català (més enllà de l’assignatura obligatòria) fins a la universitat. No és pas una anècdota, sinó la demostració que el sistema ha tingut forats des del primer moment. Els estudis més recents demostren el retrocés del català com a llengua vehicular de l’ensenyament, especialment a secundària.

Hi ha molta gent al nostre país que fa vida absolutament al marge de la nostra llengua. Si a això hi afegim que en el referèndum de l’1-O molts dels nostres veïns no van ni sortir a votar podem arribar a pensar que “Som un sol poble” és un eslògan tronat, superat i fins i tot ingenu. Això explica, per exemple, un moviment incipient que demana recuperar escoles cooperatives, fora de la xarxa pública, en les quals realment el català sí que sigui vehicular a l’aula i al pati. És a dir, admetre el fracàs d’allò que va néixer a Gramenet i tornar al moment previ en què es preveia la doble línia.

Em sembla un error. “Som un sol poble” és una consigna prescriptiva, no una foto descriptiva. És un mite, sí, però un mite amb base real, un mite intel·ligent i un mite alliberador.

Amb base real, perquè la barreja va ser real. Matrimonis mixtos que reflecteixen una homogàmia de classe: la gent es coneixia dins una mateixa classe treballadora i així es va poder compartir la llengua.

Intel·ligent, perquè només cal fixar-se quina és l’estratègia de l’enemic, la de fomentar la divisió (“antes se romperá Cataluña…”), com ho va ser el procés d’ulsterització: el nacionalisme irlandès tenia caràcter republicà i integrador, i va ser el poder britànic que va promoure la divisió sectària religiosa.

I alliberador, perquè entén la identitat en clau de futur. Seguint el gran historiador E. P. Thompson, és en els processos de lluita que es forja la consciència. La de classe, però també la nacional. És en lluita per la independència que creix una catalanitat lligada als valors republicans.

Constatar els forats de la immersió i les lamentables dades d’usos lingüístics fa que els relats autonomistes se’n vagin en orris. Però no podem llençar el nadó amb l’aigua bruta i prescindir del “Som un sol poble”. Sense llengua no hi ha nació, però la catalanitat necessita compartir-la i estendre-la amb la mà oberta alhora que la defensa amb el puny tancat.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]