He tingut la sort i el plaer de poder assistir a l’entrega dels premis a la música en valencià organitzada pel Col·lectiu Ovidi Montllor (el COM). Sort perquè en un principi vaig anar a Xàtiva per acompanyar i donar suport a Sa Pena, nominat i guardonat com a millor disc de hip hop i electrònica, però finalment vaig acabar meravellat de la immensitat de la nostra música, la importància de la nostra llengua i la diversitat del nostre País. La jornada de Xàtiva també m’ha servit per reflexionar i ser conscient de la importància del COM. El COM és completament necessari per enfortir l’espai musical en valencià des de la mateixa creació artística, des de les persones que es deixen la pell cada dia per fer possible la gran qualitat i diversitat que té la nostra música. El COM ha de continuar sent una estructura popular fonamental al País Valencià i anime que cada cop se sumen més activistes culturals per fer-ho possible.
La importància de la música en valencià resideix en la superació del seu vessant artístic i es converteix en un pilar fonamental en la construcció cultural, política i social del País Valencià. La música en valencià com a eina de descolonització, per fer front al feixisme, per crear consciència social sobre les desigualtats i engrescar un País Valencià des de l’alegria de sentir-nos i reconeixent-nos com a poble. Una societat valenciana més lliure, democràtica i igualitària.
La música és una palanca de transformació social amb llavors revolucionàries en cada barri, en cada poble i comarca del nostre país. Un clar exemple el tenim amb Sa Pena, un grup que naix d’una família treballadora, al caliu de l’activisme barrial de Ca Saforaui i amb la rebel·lia antifeixista tatuada en cada cançó. La necessitat de lluitar per la justícia social impregna les seues lletres reivindicatives i els seus ritmes desobedients, fan de les seues cançons una arma de destrucció massiva contra el patriarcat, el feixisme i la seua batalla cultural. Com va comentar un dels seus membres, Ausiàs Galbis, als premis del COM: «Enfront del creixement del feixisme hem de continuar cantant més i més fort en valencià». Hem de ser conscients que la decisió militant de cantar en valencià també és un acte antifeixista i anticolonialista.
Una cultura arrelada al territori però amb caràcter internacional i internacionalista. Als mateixos premis del COM vam veure clars exemples de solidaritat amb el poble palestí i denúncia del genocidi d’Israel. Vam veure com Josu Miró, guardonat com millor disc de rock, va aprofitar la recollida del premi per condemnar el genocidi israelià; o com les companyes del grup Carraixet van utilitzar les seues veus per exigir la fi del genocidi i una Palestina lliure. Internacionalisme que ens fa recordar a Víctor Jara al cap de 50 anys del seu assassinat i del seu record sabem que la música valenciana tampoc canta per cantar, ni per tindre bona veu, sinó per donar sentit i raó de ser al nostre poble.
Un cant en valencià que ens agermana amb la resta de territoris amb els quals compartim llengua. Cal remarcar el projecte d’activisme cultural Barnasants com a estructura confederal necessària per a teixir complicitats. El projecte cultural en xarxa amb més d’un quart de segle disparant cançó d’autor amb el kalàixnikov cultural amb l’objectiu de construir col·lectivament una societat més lliure des de la cultura popular i vertebrar els diferents territoris amb la mateixa llengua. Tot un projecte a estimar i fer créixer.
Una música en valencià amb molta història, reprimida i perseguida, forjada des de les lluites populars valencianes. Com va reivindicar el president del COM, Jesús Barranco, fa justament 6 dècades els franquistes van prohibir l’Aplec de Bocairent per, segons van justificar, «fer molt explícita la germanor amb Catalunya». Perquè les cançons són un garrot per als opressors, que no dubten a silenciar, reprimir i judicialitzar les lletres reivindicatives, tancant a la presó i exiliant a rapers que canten veritats incòmodes per al règim, com el cas de Pablo Hasel i Valtònyc (escrivint aquestes línies m’arriba l’esperada notícia de la tornada a casa de Valtònyc). Però per molta repressió, la música continua transformant la nostra societat perquè, com diu Jose el Cabrero, cantaor andalús, «la veu no hi ha qui la pare, ni reixes ni parets».
Enfront de la repressió més música, com diu l’amic Rafa Xambó «contra el seu odi, la nostra alegria». En els temps foscos que venen, amb un assassí i torturador de bous de conseller de cultura, necessitem enfortir la cultura des de la societat civil organitzada, necessitem més Sa Pena, més COM, més BarnaSants… més i més música en valencià per ser la fera ferotge d’Ovidi contra el creixement de l’extrema dreta, el patriarcat, el colonialisme mesetari i el capitalisme més depredador que patim al País Valencià.
[L’article es publicà originalment a Diari La Veu del País Valencià]