Hi ha una clara desigualtat de forces entre l’Estat d’Israel i el poble palestí. Si algú pot perpetrar un genocidi, i el que s’està vivint a Gaza prou que mereix aquest nom, és el primer contra el segon, i no pas a l’inrevés. És impossible que els partidaris d’Israel s’arribin a creure que les seves operacions militars són “autodefensa” o que el poble amenaçat és, paradoxalment, aquest que no para de guanyar territoris d’ençà de 1948.

Queda llavors un comodí en l’argumentari sionista: la causa de fons és justa perquè suposa la defensa dels “valors occidentals” contra la “barbàrie islamista”. El “xoc de civilitzacions” que va popularitzar Samuel P. Huntington als anys noranta. El jardí i la jungla que va dir, més potiner, Borrell. Punts de vista que estan directament relacionats, en definitiva, amb el racisme i l’imperialisme que en el seu dia van engendrar la idea de “la càrrega de l’home blanc”.

L’antisemitisme i la judeofòbia són ideologies execrables i han provocat veritables crims contra la humanitat. Però sembla mentida que la seva memòria no ens faci adonar que, avui, la islamofòbia compleix el mateix paper. La vida dels palestins és un número. Veure’ls morir, una absoluta banalitat. Animals humans, els va anomenar el ministre de Defensa israelià.

El fonamentalisme religiós, de qualsevol mena, és un problema i ho és arreu. Però en el cas dels països musulmans s’accentua la visió de la part pel tot. Edward Said ja va explicar com el discurs mediàtic sobre el món musulmà afavoreix aquesta imatge homogènia d’un tot endarrerit, violent i perillós. Però, a més, cal no oblidar que el fonamentalisme islamista ha estat alimentat des dels països imperialistes en detriment de l’esquerra laica. De l’Afganistan, amb els mujahidins finançats pels EUA, fins a Gaza, on el seu governador israelià Yitzhak Segev va admetre ja fa molts anys que van promoure Hamas per afeblir Fatah i l’FPLP.

I aquí arribem al cap del carrer. Els països occidentals i, en particular, Europa, ha avançat en democràcia, drets i laïcisme fruit de moltes lluites obreres i populars. Però la manera com Occident s’ha comportat amb la resta del món ha estat exactament al contrari. Genocidis, discriminació racial i colonialisme fins fa quatre dies. Promoció de cops d’estat contra governs que volien desfer les relacions econòmiques de dependència i espoli, de Mossadeq a l’Iran fins a Sankara a Burkina Faso. Aquesta també és la imatge d’Europa al món, i per això, dels valors occidentals, a la majoria dels països se’n foten.

Israel és la quinta essència d’aquesta doble moral. Democràcia per a alguns. Però alhora discriminació per als no jueus (lleis com ara la de ciutadania i entrada a Israel) i colonialisme amb els palestins. Com els francesos a Algèria, com els belgues al Congo, com els blancs a Sud-àfrica.

Aquesta contradicció la veu tot el món, començant per les Nacions Unides. I la resposta d’Israel és declarar-les “no grates”.

Si Europa volgués pintar alguna cosa al món, i no ser una extensió dels EUA, podria començar per desfer aquest cinisme. Acceptar que bona part dels problemes els ha creat l’imperialisme i que, malgrat la descolonització, l’espoli continua, i que això explica les grans ferides obertes: la inviabilitat econòmica de molts països, les migracions forçades i el creixement del fonamentalisme per la falta d’esperances.

[L’article es publicà originalment a El Temps]