Fa uns tres anys, escrivia en aquest mateix mitjà l’article “Catalunya i el País Valencià amb el pas canviat?“, dissortadament, crec que el seu contingut continua estant vigent. En la meua columna de fa un mes, feia pública una “Carta oberta a Carles Puigdemont a favor de la reciprocitat” i tornava a reblar en el clau, centrant-me en eixa ocasió en l’oportunitat que estàvem perdent, per no aprofitar l’actual correlació de forces en el parlament espanyol, per a exigir d’una forma definitiva el dret a la reciprocitat de les ràdios i TV públiques que emeten en la nostra llengua comuna catalana-valenciana, tal com s’havia fet a favor del reconeixement del català. Quan escric aquestes ratlles encara està en l’aire el possible acord entre Junts i el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez. Tanmateix, no crec que el tema haja entrat en l’agenda de cap dels equips negociadors. “Reciprocitat? Que és això, quan estem negociant qüestions estratègiques”, sembla que va dir un dels negociadors en ser interpel·lat!

Dilluns d’aquesta setmana, en una tertúlia, en la degana de les ràdios lliures al nostre País, Ràdio Klara vaig aprofitar per a combatre el mantra que, amb les excuses de les negociacions de la investidura, campa lliurement arreu, sobre que el poble català vol esprémer “la resta dels espanyols”, i vaig explicar (a la meua manera) quatre dels vint-i-set mapes que conformen l’útil i interessantíssim llibre de Quim Bosch “Una asimetria cartografiada“, editat per Angle editorial l’octubre de 2021.

En el primer dels quatre mapes que vaig utilitzar, es visualitza amb total claredat com, amb un criteri purament poblacional, a Catalunya li correspondrien nou representants més al Congrés espanyol, al País Valencià cinc representants més dels que té ara, i a les Illes Balears (i Pitiüses) un representant més. En un quadre comparatiu entre els Països Catalans, Euskal Herria, Galícia i l’Espanya de matriu castellana es veu com nosaltres, que representem conjuntament el 29,52% de la població, només tenim una representació al Congrés del 25,14% i al Senat del 18,11%, mentre que les altres tres nacions sota la monarquia borbònica estan sobrerepresentades. La xifra que més ens pot escandalitzar és la representació al Senat de l’Espanya castellana (per fer servir la terminologia de l’autor) que amb un pes poblacional del 58,71% té una representació del 66,54%. La primera pregunta és òbvia: qui furta representació a qui?

Dels mapes següents als quals vaig fer referència, el número vuit al llibre, és el de densitat de població. En aquest cas la nostra població, és molt superior a la mitjana estatal juntament amb Madrid, Euskal Herria i Canàries. I el dotzè mapa, que fa referència a la població nouvinguda (estrangera en terminologia de l’autor) ens dibuixa una situació on Catalunya, País Valencià i les Illes, juntament en aquest cas amb Múrcia, és a dir el corredor mediterrani, té una població nouvinguda molt superior a la mitjana. Això pot representar un veritable hàndicap segons la majoria d’especialistes per al present i futur de la nostra llengua, si no ens dotem de les eines necessàries per a poder fer-la servir com a llengua de referència social, o una gran oportunitat, tal com ha estat històricament. Aquesta qüestió ha estat amplament estudiada per Anna Cabré com es va reflectir al seu llibre i tesi doctoral “El sistema català de reproducció”. Segons aquesta autora de referència “tothom qui entra a Catalunya, tard o d’hora, es fa català, i tothom qui en surt deixa de ser-ho”. Més enllà del debat viu que poden suscitar totes dues postures, el que posa en evidència aquests dos mapes, són la càrrega poblacional que han de suportar les nostres economies, quan aquestes resten tan supeditades a les decisions espanyoles i, com podrem comprovar en el mapa següent, no ho fan precisament de manera equitativa.

De fet, en el mapa 27 l’autor del llibre situa clarament els territoris amb un superàvit fiscal superior al 4% del seu PIB, i aquells altres territoris amb un dèficit fiscal també superior al 4%. Aquest 4% de referència surt del fet que a la Unió Europea hi ha una gran simetria en els marges de dèficit i superàvit. Mentre que el dèficit en cap cas arriba al 0,4% del PIB, el superàvit, amb les dades de 2019, en cap país arriben al 4% del PIB. Doncs bé, en el nostre cas, Catalunya apareix amb un dèficit del 8,69%, les Illes Balears amb un dèficit del 14% i el País Valencià amb un dèficit del 6,40%. Sense capficar-nos en els casos de les places colonials nord-africanes de Ceuta i Melilla, amb un superàvit escandalós, sols justificable per no se sap quin suposat interès estratègic de la monarquia borbònica, podem fixar-nos en els superàvits del 18,08% d’Extremadura o el 14,28% d’Astúries.

Hi ha dues qüestions rellevants en aquestes xifres. La primera que, en contra del mantra molt estés sobre que “Catalunya vol esprémer la resta d’Espanya” o que el País Valencià som el “levante feliç” i les illes Balears i Pitiüses el paradís de vacances permanents per excel·lència, resulta que tots tres territoris som els que paguem el compte després de la festa. I una altra qüestió rellevant que destaca Quim Bosch: “que els fluxos monetaris de les balances fiscals semblen tenir un efecte de subvenció cap a les regions amb menys PIB per càpita, sense cap capacitat per provocar-hi canvis estructurals que duguen a una economia més productiva”. Això vol dir, que les raons de la seua situació econòmica de pobresa estructural, caldria cercar-les mirant la responsabilitat de les polítiques empobridores de les elits borbòniques durant segles. Es veu que mai no n’han tingut prou amb l’espoliació de les colònies exteriors o interiors i han recorregut també a l’explotació directa del seu poble.

Per a quan una pensada col·lectiva que done com a resultat un front comú, en un pla d’absoluta igualtat i sense cap supeditació, per a fer front a l’espoli sistemàtic, estructural i decidit políticament, que patim tant Catalunya com el País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses? És possible que hom puga pensar, que la situació política tant al País Valencià com a les Illes no és ara la més idònia i que Catalunya tampoc està en el seu millor moment. També és cert, però, que si esperem que les condicions milloren, és possible que fem tard. Crec que si cada vegada que ens referim als nostres territoris, deixem de fer declaracions ampul·loses sobre denominacions que només interessen a la clientela de qui les fa i ens posem mà a l’obra de treballar plegat en aquelles qüestions que ens afecten de manera semblant, igual tindríem més possibilitats d’eixir-nos amb la nostra, que no ha de ser cap altra que la defensa dels interessos majoritaris de la nostra ciutadania, i dels nostres països.

Aprendrem en algun moment a caminar amb el mateix pas?

[L’article es publicà originalment a El Món]