Fa uns mesos ens assabentàvem que el govern del Regne Unit volia deportar a Ruanda aquelles persones que considerava que havien arribat al país de manera “irregular”. Després va arribar la notícia que la Cort d’Apel·lació de Londres havia dictaminat que Ruanda “no és un tercer país segur”. És a dir, el govern britànic decideix expulsar massivament a les persones nouvingudes, i el tribunal qüestiona el lloc de destinació, però no el fet de poder deportar-les. El govern britànic ara mirarà de trobar algun altre país, o de rentar-li la cara a la inseguretat ruandesa. Mentrestant, continuarà donant continuïtat a la seua política, fent negocis amb una companyia que ja fa més de dos segles es dedicava al comerç d’esclaus, i a la que ara li llogarà i li cedirà la gestió de vaixells-presons, destinats al mateix col·lectiu de persones migrants o sol·licitants d’asil. La majoria de les persones d’aquest col·lectiu arriben fugint de la por per la seua vida o de la pobresa, generada majoritàriament per les polítiques imposades des de les metròpolis. Excepcionalitat britànica o desvergonyida política en un dels països que van liderar la contrarevolució neoliberal?

Si ens atenim a allò que estem coneixent aquests dies sobre el que serà el nou Pacte Europeu de Migracions i Asil, PEMA, que pot ser aprovat els pròxims dies o setmanes, aquestes inhumanes lleis del Regne Unit no seran cap excepció a Europa. I ja no serà només un tema que afecte països que estan fora de la UE o que es van significar negativament pel tancament de fronteres davant les onades migratòries generades per la guerra a Síria, com ara Polònia, Hongria, Txèquia o Eslovènia. Ara sembla que serà un pacte “solidari” entre els 27 estats de la UE, per a fer front conjuntament a les crisis migratòries que puguen generar-se, fent legals les praxis antiimmigratòries que alguns països ja anaven practicant en diverses escales, però, miraven d’amagar-ho o ho disfressaven d’accidents puntuals. Els assassinats en la platja del Tarajal a Ceuta, les “devolucions en calent” sistemàtiques practicades per l’estat espanyol, o la terrible massacre de Melilla en són bons exemples.

La solidaritat interestatal europea, que sembla el leitmotiv del PEMA, no ha estat la d’obligar els estats membres a respectar el dret d’asil (pràctica d’acolliment i protecció que es coneix des de l’antic Egipte), sinó la de donar cobertura legal allò que ara ja estaven fent els estats “frontera” però que no era legal i sobretot la de fer assumir les despeses econòmiques i el desgast polític entre tots els membres del club.

Així, el model practicat a l’illa grega de Lesbos, amb macro campaments per retenir milers de persones en un limbe legal i sense les infraestructures mínimes per a garantir la salut i la dignitat, anirà mutant a pitjor en els marges d’Europa. Un exemple són les dues macro presons a Albània finançades per Itàlia, per a tancar els i les sol·licitants d’asil i migrants forçoses. Es creen aquestes macros presons a tercers països, fora de la UE, però amb jurisdicció de l’estat membre de la UE que la construeix i on es podran empresonar famílies senceres amb xiquets i xiquetes fins a sis anys. Albània exemplifica la paradoxa d’aquestes polítiques; un país que ha sol·licitat ser membre de la UE es converteix en un territori molt fosc on empresonar migrants i persones que demanen asil a Europa, quan com a país, té la que és considerada la tercera major diàspora del món.

Es consolidarà així amb el PEMA, l’externalització de la gestió de les fronteres, i es posaran encara més en risc les vides dels qui intentaran arribar a Europa per rutes cada cop més perilloses. Segons la part del text del PEMA que s’ha conegut, la UE podrà determinar sense argumentar ni justificar, una llista de països que han anomenat “tercer país segur”. Qualsevol persona d’aquests països ja NO podrà demanar asil, cosa que han anomenat Criteri d’Inadmissibilitat, i que es recull al Reglament de Procediments (en frontera).

Crec, però, que el PEMA, a més de respondre a la “necessitat” dels estats d’harmonitzar les lleis europees a la pràctica real dels seus membres, respon també a un objectiu més de fons, com és l’objectiu d’estructurar més i millor tots els recursos del capitalisme europeu en la seua lluita amb la competència pels mercats en l’àmbit mundial. De fet, el control del flux de persones migrants o nouvingudes (regulant-lo, prohibint-lo, o amb obertures de fronteres segons els casos) és un dels mecanismes per a la regulació dels salaris tant a les metròpolis com als països emissors de treballadors/es. A les metròpolis, utilitzant la irregularitat forçosa, com a competència per a abaixar el conjunt dels salaris i limitar els drets. Als països emissors, aquest mecanisme es converteix en un regulador a la baixa de la massa salarial i en un instrument de transvasament de rendes dels països empobrits als del centre capitalista. Quan interessa, també és una forma d’expulsió/absorció dels sectors socials més formats afeblint així les possibilitats de fer front als governs neocolonials, i un mecanisme de regulació, que les metròpolis fan servir a distància com a vàlvula de control de la pressió social generada per la desesperança, per a condicionar les polítiques dels estats neocolonials.

Paral·lelament, a Europa, el flux de persones nouvingudes, també és usat pel capital com a regulador polític, convertint el racisme i la xenofòbia, en elements centrals per a fer pujar o baixar a voluntat les opcions electorals de l’extrema dreta, modulant a la vegada tot l’arc polític, fent-lo bascular cap a la dreta. En aquest marc conceptual, tota la política envers les persones més pobres d’entre els pobres, és utilitzada per apuntalar i enfortir ideològicament els valors del capitalisme. Quan la dreta ataca els drets de les persones nouvingudes, ho fa generant por a la resta de la ciutadania; quan l’esquerra del sistema regula alguns mínims drets per a aquest col·lectiu, el fet es converteix en arguments ideològics a favor de l’extrema dreta. Un cercle viciós que només pot ser trencat i vençut des del qüestionament global del sistema capitalista, incapaç per la seua naturalesa (acumular els màxims guanys en les mínimes mans possibles) de donar resposta a les necessitats de la humanitat.

Quan es compleix el 32è aniversari del Tractat de Maastricht, la Unió Europea, amb aquest nou PEMA, fa un pas més, en la línia de consolidar-se com una arquitectura política, al servei del capital i molt especialment del capital financer, afeblint encara més el caràcter social que durant un temps era publicitat com el seu senyal distintiu, i lapidant les aportacions que històricament es van anar assolint amb el reconeixement dels drets humans. El PEMA és com una espècie de derogació parcial de la Declaració Universal dels Drets Humans. I ho fa en el 75 aniversari de la seua declaració.

Desconec si encara som a temps d’impedir aquesta involució política que, de consolidar-se tindrà greus conseqüències no només per a les persones nouvingudes o les que puguen intentar vindre, també per al conjunt de la ciutadania europea. Una Europa sense dret d’asil o amb un dret d’asil molt limitat i aleatori, serà una Europa amb una democràcia de molt baixa qualitat. Del que si estic segur és que cap norma jurídica podrà impedir la lluita de la humanitat en favor d’una societat més justa i inclusiva.

[L’article es publicà originalment a El Món]