Molt sovint podem llegir o escoltar argumentacions i queixes de les raons d’Europa per actuar de tal o tal altra manera, fent seguidisme dels interessos dels EUA, de manera molt contradictòria amb els nostres propis interessos. Altres vegades, els comentaris se centren en la feblesa política europea que no sap aprofitar la seua potència econòmica per a “imposar” determinades polítiques fora de les seues fronteres. D’altra banda, cada dia que passa és més comú escoltar o llegir comentaris sobre la necessitat que l’esquerra faça autocrítica sobre la seua “incapacitat” per adoptar postures “més valentes” a l’hora de valorar o afrontar el “fenomen” de la immigració, amagant, a vegades subtilment i altres vegades més grollerament, que el que es vol dir és que l’esquerra ha d’assumir les posicions de l’extrema dreta d’uns suposats valors tradicionals comuns a tots els connacionals, un nacionalisme excloent, que impulsa el nativisme polític (en expressió Jordi Borràs), i el consegüent rebuig a la població nouvinguda i les persones refugiades, amb la cantarella que no s’integren en la nostra cultura o que estem patint un procés de substitució demogràfic planificat de manera conspirativa. Aquetes opinions publicades han estat utilitzades com a arguments per a aprovar el PEMA.
Aquestes posicions sorgeixen, al meu parer, de dues errades importants. La primera, la mancança d’una mirada profundament crítica del que han estat els grans eixos de la construcció i desenvolupament d’Europa, especialment des dels segles centrals de l’edat mitjana fins a convertir-nos en la nostra època en una de les potes de la triada del capitalisme imperialista, passant per l’època colonial, els genocidis de les comunitats natives, l’esclavisme, la imposició mundial de la modernitat europea, els successius repartiments del món mitjançant les guerres i els tractats de pau (nous repartiments) que les seguien, l’ocupació militar d’Europa a conseqüència de la II Guerra Mundial, la construcció de la mateixa UE sota el dictat econòmic i polític dels EUA, etc. La segona, la mancança d’un coneixement popular profund, del que han representat històricament les lluites i revolucions populars i nacionals al mateix espai europeu, com a moments i processos que qüestionaven (i qüestionen) en tot o en part la mateixa lògica i dinàmiques de les classes dirigents europees, responsables màximes de les polítiques implementades. No es tracta de proposar ara i ací d’una mena de penediment col·lectiu sobre les polítiques de les classes dominants, que les classes populars no hem aconseguit evitar, sinó d’entendre que Europa i cadascú dels espais estatals que la conformen són el resultat contradictori de les diferents lluites (de classe, nacionals, sexe-gènere…) que s’han donat històricament al seu territori, però també el resultat de les polítiques implementades des d’Europa cap a fora i que també han tingut una gran importància en la nostra conformació com a societats contradictòries.
La formació històrica d’Europa com a espai geopolític, especialment entre els segles X i XIV coincideix, grosso modo, amb el desenvolupament dels regnes-estat, en substitució de l’antic l’imperi romà, que al seu torn havia substituït les ciutats estat. En aquest llarg trànsit, s’hi van heretar diverses característiques, una d’elles la d’un suposat dret de conquesta, com el que encara patim nosaltres, que segles més tard seria utilitzat entre altres per Hitler i que encara hui utilitza l’estat d’Israel per a justificar el genocidi palestí. La construcció d’aquest espai va integrar tres grans aspectes interrelacionats: l’Església llatina com a eina d’expansió, conquesta i jerarquia (al voltant de l’any 1200 ja hi havia uns 800 bisbats que reconeixien l’autoritat del papat), la institució feudal, arran de l’entronització pel Papa de Roma de Carlemany com a nou emperador romanogermànic, i el dret romà. Així, i seguint Robert Bartlett, la formació d’estats mitjançant la conquesta i el poblament de regions distants en la perifèria d’Europa: el colonialisme anglès en el món cèltic, l’expansió germànica cap a l’Europa oriental, la reconquesta hispana i les activitats del croats i colons en el Mediterrani oriental, sense oblidar mai les conseqüències que aquesta expansió va tindre en les regions de procedència dels conqueridors i colons. Per aquestes raons, la “formació d’Europa” no va ser només resultat de la conquesta colonial en si mateix, sinó que va comportar la fundació d’una societat amb una característica que determinarà el futur fins al nostre present: una societat políticament i ideològicament expansiva i conqueridora.
Paral·lelament a l’expansió medieval europea, un altre imperi, el Califat Omeia, s’havia convertit en l’imperi més extens que havia existit fins a l’època. Aquest imperi va reproduir algunes de les febleses que havien afectat l’imperi romà, amb successives guerres civils i la divisió en diverses branques. Entre les conseqüències va estar la derrota dels Omeies, l’entronització de la nova dinastia abbassí i la proclamació en l’antic territori Omeia d’al-Àndalus de l’Emirat de Còrdova (posterior Califat) per Abderraman I, l’únic dirigent Omeia que va poder sobreviure a la derrota envers els Abbassís. Amb posterioritat, els abbassís van ser derrotats per noves onades de pobles recentment islamitzats, provinents del mar Aral, creant l’imperi seljúcida, que amb posterioritat va derrotar també les restes del que havia estat l’imperi romà d’Orient, creant el Soldanat del Rum.
El que vull destacar en aquesta precipitada i estretíssima síntesi (ja em disculpareu), és que va ser la consolidació d’espais polítics no cristians a banda i banda de l’espai europeu, taponant la seua expansió conqueridora (Dussel), el que va donar lloc a una sèrie de decisions que justificarien primer les croades i el principi de justificació religiosa i ideològica de la guerra contra l’infidel, i després la conquesta d’Amèrica i la dominació pràcticament del tot el món, i que arriba fins als nostres dies en forma d’imperialisme, xenofòbia latent en amples capes de la societat, racisme militant en expressions polítiques de la dreta i extrema dreta, i guerres de civilitzacions dirigides pels estats imperialistes. La caiguda de l’imperi bizantí, va estar l’excusa propiciatòria per a l’inici de les croades, “armades ideològicament” no com a guerres de conquestes sinó com a reconquesta. Reconquesta dels llocs sagrats de Palestina, bressol de la seua mitologia religiosa i reconquesta d’al-Àndalus. Prèviament, ja s’havia produït la “reconquesta” normanda de Sicília.
Per a poder armar ideològicament aquells exèrcits, va estar necessari la superació del que restava de filosofia pacifista del cristianisme. Així, el papa Urbà II, en el Concili de Clermont de 1095 va llevar certes restriccions i va anunciar que matar infidels obria les portes per assolir l’eternitat. Els croats van ser “senyors de la guerra” (Iñaki Egaña), amb l’objectiu principal d’eliminar al contrari musulmà, com així va ser. Però també entre els objectius supremacistes va estar la desaparició d’altres confessions. Les primeres damnificades de les partides cristianes van ser les comunitats jueves Centreeuropees. Ordenes monàstiques i sobretot els templers, van tindre l’exclusivitat de les croades. Van inventar els primers bancs, per a poder utilitzar durant els viatges els seus fons, i van crear les primeres agències de viatges, en sentit metafòric. Les croades van ser cruentes. Es calcula que, només amb les partides que tenien com a objectiu la “recuperació” de Jerusalem, van morir entorn de tres milions de persones.
I si ens referim a les conseqüències bèl·liques intraeuropees de l’ortodòxia catòlica cristiana, podem recordar el milió de morts en Occitània en la ràtzia contra els càtars, la batalla de La Navas de Tolosa contra i entre pobles que feia segles que convivien, la rebel·lió dels hussites, la guerra dels trenta anys entre catòlics i protestants (8 milions de morts en Alemanya i 3 milions a França) la guerra dels cent anys…
Tots aquests esdeveniments històrics, i molts altres, han tingut com a resultat influent als nostres dies, la formació i manteniment d’aquest solatge històric en l’àmbit mundial del racisme. Els debats sobre la seua gènesi i desenvolupament i conseqüències actuals ocupa llibres, articles i debats des de fa molts anys. Destacats intel·lectuals han dit la seua en un sentit o altre. Si per a Hegel, en els Pirineus començava Àfrica, per a Foucault el racisme no naix de la història colonial europea sinó d’una genealogia discursiva intrínseca a l’Europa constituent, per a Grosfoguel, el discurs de la puresa de sang ja existia a finals del segle XV a la península Ibèrica, com a forma de protó-racisme i seguint a Maldonado-Torres, la relació entre religió i imperi està (al segle XVI) en el centre d’una transformació vital d’un sistema de poder basat en diferències religioses a un altre basat en diferències racials. Com a síntesi final, podem recollir el que diuen al respecte Pastora Filigrana, “malgrat que el concepte de racisme apareix al segle XIX, des del segle XVI el joc econòmic va començar a basar la despulla de les colònies en una idea de superioritat racial blanca” o Ta-Nehise Coates “La raça va ser engendrada pel racisme, no al contrari, i mai va ser tant una qüestió de genealogia i fisonomia com de jerarquia”.
Doncs això, en lloc d’exigir a l’esquerra que assumisca postulats de la dreta i extrema dreta el que cal estudiar és el racisme en la seua gènesi i evolució, mirant sempre quins interessos ideològics, polítics, de sexe-gènere, de classe i nacionals estan darrere seu i afrontant-los amb la determinació necessària perquè deixen de ser un instrument dels poderosos contra la majoria de la població.
[L’article es publicà originalment a El Món]