Sí, en aquest moment, a quatre dies de les eleccions gallegues, m’agradaria poder votar el BNG. Com m’hauria agradat plantejar-me en els últims anys poder votar a Lula da Silva al Brasil, a Gustavo Petro i Francia Márquez a Colòmbia, a Jeremy Corbyn a Anglaterra, Bernie Sanders als EUA, Michelle O’Neill a Irlanda del Nord, Evo Morales a Bolívia i a tantes altres en els més diversos països, circumstàncies i diferències importants entre unes i altres. I no perquè m’identifique més o menys amb els seus programes electorals o estiga totalment o parcialment d’acord amb les seues pràctiques polítiques -que en alguns casos només conec molt per damunt-, sinó perquè des de la distància els matisos locals tendeixen a diluir-se i a perdre importància i, altrament, es fan molt més visibles les grans línies d’intervenció que finalment són les que acaben influint en un sentit o altre en els grans eixos de les polítiques nacionals, continentals i mundials.

I a Galícia, el que està en joc en aquesta ocasió, no és només l’intercanvi al govern entre els partits espanyols del règim del 78. Ara hi ha la possibilitat d’un canvi -limitat- de polítiques entre els continuadors de la dreta espanyolista i tardofranquista del PP i el sobiranisme gallec d’esquerres de la mà del Bloque. Hi és la possibilitat d’un canvi de paradigma. El PSOE, en aquesta ocasió, només juga com a convidat de pedra, ja que l’única opció possible per a ell, per l’actual correlació de forces a Galícia i a l’Estat, és la de conformar govern com a soci minoritari amb el BNG o la de condemnar-se a l’ostracisme i continuar sine die en l’oposició. No sembla que hi haja res més, i el resultat final pareix que es determinarà només per un grapat de vots. En eixa circumstància, quin és el rol que juguen altres opcions de caràcter espanyolista i formalment progressistes i d’esquerres com són Sumar i Podemos? Quina és l’aposta i la proposta política que per mirar d’arrancar uns milers de vots amb la sola justificació en clau partidària, pot posar en risc la possibilitat d’un govern presidit per Ana Pontón i desallotjar del govern gallec els reaccionaris del PP?

Si Sumar i Podemos decideixen, en aquesta situació, mantindre fins al final les seues candidatures, enviaran un doble missatge a les seues bases i potencials votants. El primer, que és més important el partit que la gent que hi vota; el segon, que anteposen, com també els partits del règim del 78, la unitat d’Espanya al dret a decidir dels pobles oprimits. Un doble missatge, clar i transparent, el volum del qual es multiplicarà per molt, en el cas que el nombre de vots obtinguts per aquestes dues formacions puguen determinar en un sentit o altre el resultat final de les eleccions. Soc conscient que qualsevol formació té dret i legitimitat per a poder presentar-se a les eleccions que considere, per descomptat, però també que la maduresa política d’una opció es valorarà a mitjà i llarg termini per la capacitat de cavalcar les contradiccions i per anteposar els interessos de la majoria social que volen representar als de la seua pròpia estructura de partit, que dissortadament no sempre són els mateixos.

Però, a més a més, donada l’actual situació de crisi sistèmica (geopolítica, econòmica, ecològica, etc.) qualsevol elecció, cal llegir-la també com a una fita més en la llarga confrontació política en l’àmbit mundial, entre els qui han decidit imposar el manteniment del capitalisme, tornant a fer ús si els hi cal, de les formes més autoritàries, populistes o neofeixistes, d’una banda, i, de l’altra, un amplíssim ventall polític que va des de les formacions liberals conservadores que continuen defensant els valors de les democràcies de caràcter liberal, fins a totes les formacions d’esquerres de totes les sensibilitats. Un triomf a Galícia del PP fa uns lustres, era poca cosa més que un triomf del tardofranquisme espanyol, en una de les seues colònies interior, de relativa importància econòmica i estratègica. Ara, però, eixe hipotètic triomf és a més, una palanca de primera magnitud contra el progressisme descafeïnat espanyol, però sobretot contra les esquerres sobiranistes. També seria una victòria més de les dretes europees de les Giorgia Meloni, Marine Le Pen, Alice Weidel o Viktor Orbán, i en l’àmbit mundial dels Milei, Bolsonaro, Trump o Biden.

No, no hauríem de permetre’ns el fet de badar en cap situació política, però molt especialment en conjuntures com l’actual, on la correcta lectura dels processos polítics de gran abast es converteix en una de les eines més importants. Reflexionem perquè, a vegades, un pas enrere pot suposar un impuls important cap al futur, i pel contrari un pas en fals cap endavant, ens pot fer caure en l’abisme.

[L’article es publicà originalment a El Món]