El pròxim 12 de maig tornen les eleccions a Catalunya i, evidentment, és un tema que ens interessa als valencians i valencianes de tot l’espectre polític i ideològic. Sense voluntat de ser exhaustiu, em referiré a uns quants temes que a parer meu, determinaran el sentit estratègic de les eleccions i que també poden interessar a sectors socials amples a banda i banda del riu Sénia.

El primer d’ells té a veure amb l’acceptació com a definitiu o no del marc institucional en el qual se celebraran les eleccions. Des del punt de vista jurídic estem davant d’unes eleccions autonòmiques emmarcades per la Constitució espanyola i l’Estatut d’Autonomia, totes dues amb força limitacions democràtiques pel que fa al reconeixement de la llibertat i el lliure dret d’autodeterminació. Els partits i la ciutadania han de contestar de nou la pregunta de si s’accepta com a vàlid aquest sistema polític amb poca qualitat democràtica que limita les llibertats individuals i les col·lectives i també, malgrat que siga una pregunta retòrica, si pot haver llibertat individuals plenes, sense el reconeixement de les llibertats nacionals. La qüestió implícita en aquestes preguntes té a veure amb la vigència o no de les propostes independentistes i com, les diverses candidatures, accepten o rebutgen el marc jurídic actual i les propostes concretes de com fer-ho.

La segona qüestió es refereix a l’assumpció o no del fet que Catalunya forma part d’un espai lingüístic i cultural més ample que la mateixa Catalunya. Un espai territorial que engloba també el País Valencià, les Illes Balears i Pitiüses, la Franja de Ponent a l’Aragó i el Carxe a la Regió de Múrcia a l’estat espanyol, a més de la Catalunya Nord a l’estat francès, l’estat d’Andorra i la ciutat de l’Alguer a l’estat italià. Les diverses candidatures haurien de fer públic si tenen previst algunes propostes serioses d’implementació politicocultural amb les societats d’aquests
territoris i de col·laboració activa o de confrontació política amb les diverses administracions d’aquests països o regions. Es tracta de saber si Catalunya assumirà en algun moment la defensa conseqüent de la seua llengua i cultura més enllà del seu territori estricte o continuarà limitant-se a relacions polítiques de baix perfil institucional, declaracions ampul·loses i circumstancials, compensades, de tant en tant, amb algun premi, reconeixement o subvenció.

Pensem que és hora de passar de les declaracions buides i conjunturalment interessades i de curta volada d’alguns partits, a fer un plantejament estratègic seriós en clau nacional, a mitjà i llarg termini. Es tractaria de ser conseqüent amb una realitat lingüística-cultural compartida durant segles. Treballar amb tots els mitjans possibles per a garantir un veritable espai-mercat de la nostra llengua i cultura compartida hauria de ser una fita ineludible per a qualsevol candidatura que es vante de ser coherent amb la reivindicació de la catalanitat. En aquest tema, però, hauríem de fugir, d’una banda, de l’excusa (que serà més o menys temporal) del color polític de les administracions d’aquests territoris i, d’altra banda, de les propostes polítiques poc madures, que només pensen en una proclama miraculosa, sense tindre en compte les realitats polítiques, socials, psicològiques, etc., d’unes societats que, més enllà de la influència de la dominació colonial, han evolucionat com a subjectes polítics propis. Assumir, per tant, amb rotunditat i transparència la defensa de la cultura compartida respectant alhora el dret a decidir de cada subjecte polític.

La tercera qüestió té a veure amb el model econòmic que preconitzen les respectives candidatures. Això és molt important per a Catalunya, però també per al País Valencià i la resta de territoris. No podem obviar de cap manera el rol de motor econòmic-industrial que juga Catalunya envers la resta, com tampoc devem obviar que conjuntament encara representem una potentíssima euroregió industrial i exportadora. Així, elegir com a aposta de futur el model econòmic entre les tendències contradictòries dominants, com són el model basat en la financerització especulativa i la turistificació o el model productiu industrial, pot determinar el futur immediat de la nostra euroregió. Aquesta elecció cal fer-la quan, en l’àmbit mundial, els estats, les regions i les aliances interestatals estan configurant una nova realitat geopolítica, diferent de l’emanada després la II Guerra Mundial i paral·lelament, assistim al desenvolupament imparable i intensiu de la quarta revolució industrial: robòtica, intel·ligència artificial, nanotecnologia, computació quàntica, biotecnologia…

Totes aquestes qüestions ens porten a la reflexió sobre el model social que proposen els diversos partits i candidatures. Model que estarà condicionat pel grau real de dependència o independència de Catalunya i de la resta de territoris; de l’assumpció o no de conformar un espai lingüístic-cultural unitari; de barrar el pas o no al racisme i al feixisme que en formes toves o més dures emergeix sempre en els moments de més confusió i canvi, però sempre al servei dels interessos colonials de les elits; del model econòmic elegit per al futur immediat; i de si els avanços científics i tecnològics de la 4a revolució industrial es posen al servei de la millora de la qualitat de vida de la majoria o continuen controlades i al servei dels interessos de les minories oligàrquiques. Eixes són les qüestions i eixe el nostre interès en totes les eleccions i ara, en aquestes de Catalunya.

[L’article es publicà originalment a El Món]