El passat 25 d’abril, vaig participar a Alacant en un interessant debat sobre el País, els mitjans, la llengua i els drets socials. El que segueix és el nucli de la meua intervenció, amb algunes adaptacions respectant l’esperit del que vaig dir allà.

El País Valencià té diverses particularitats. Una de les més importants, juntament amb la seua personalitat entesa com a expressió cultural col·lectiva, és que som una colònia. Colònia interior, però colònia. Colònia econòmica, cultural i jurídica, com ja hem mirat d’explicar en altres ocasions. I això des de la derrota d’Almansa de 1707 i la promulgació per la monarquia borbònica del Decret de Nova Planta del 29 de juny del mateix any, pel qual ens van llevar la nostra capacitat d’autogovern.

Ara som una colònia de 5,3 milions de valencianes i valencians, la majoria dels quals, pateixen l’efecte de la colonialitat, és a dir no tenen plena consciència d’estar colonitzats i van assumint i reproduint els valors lingüístics, culturals i referencials dels colonitzadors. Tanmateix, d’aleshores ençà estan dominant-nos políticament i espoliant-nos econòmicament.

Una espoliació que paguem, sobretot, les classes populars. De fet, la lluita de classes en qualsevol país colonitzat, adopta generalment la forma de lluita per la independència, ja que la contradicció principal d’interessos, es dona entre la classe dominant de la metròpoli i les classes treballadores i populars del país colonitzat. El gran capital que opera al país colonitzat i les seues expressions polítiques, solen comportar-se com agents de la metròpoli, com van demostrar les grans empreses «catalanes» el 2017 marxant de Catalunya, seguint el mandat de la monarquia colonitzadora.

La incomprensió d’aquestes contradiccions per part d’algunes forces de l’esquerra, malgrat que tinguen organització al territori colonitzat, fa que col·laboren, conscientment o inconscientment, amb les forces colonitzadores.

L’Estatut d’Autonomia del 1982 no va servir per a recuperar l’autogovern. Hem recuperat formalment les institucions i gestionem això sí, com altres autonomies espanyoles, uns determinats recursos de manera més administrativa que política, ja que tenim poca capacitat per a poder dissenyar el nostre present i futur de manera autònoma. Un exemple és la vigència del Decret de Nova Planta, que mai va estar derogat, com es va fer palès amb la decisió del Tribunal Constitucional Espanyol, quan va negar el reconeixement del Dret civil Valencià, recollit en la reforma de l’estatut de 2007, basant-se precisament en la vigència del decret.

Un altre exemple és la incapacitat per a poder dissenyar el nostre present i futur model econòmic de manera autònoma. Per exemple, l’estat espanyol, en negociar el seu ingrés a la CEE, ara Unió Europea, va sacrificar la nostra indústria de capçalera i bona part del nostre model agrícola a canvi de convertir-nos en cambrers, «kellys» i personal auxiliar per als geriàtrics de les persones jubilades del nord d’Europa, com s’explica molt bé al recent llibre de Ricard Chulià País Valencià. Eixida d’emergència. El poble valencià -colonitzat- no vam poder dir res al respecte.

Una segona peculiaritat és que el País Valencià, forma part d’una comunitat nacional, lingüística i cultural molt més ampla. La que compartim amb Catalunya (amb Catalunya del Nord i la Franja de Ponent), Balears, Andorra i l’Alguer. Catalunya i les Balears i Pitiüses també són colònies, com nosaltres, però no conformem la mateixa colònia, perquè els esdeveniments de la història ens ha convertit en subjectes polítics diferenciats. L’exemple més aclaridor d’aquesta diferència el tenim amb l’estat andorrà, que també forma part de la nostra comunitat lingüística i cultural, però Andorra sí que és un estat reconegut internacionalment i membre de l’ONU.

Aquesta peculiaritat de compartir llengua, cultura i colonització, però ser subjectes polítics diferenciats, ha generat molta confusió a l’hora de definir una política i una estratègia d’alliberament. De fet, hom pot pensar que aquesta mancança de claredat conceptual, ha col·laborat al fet que el PV tinga una més dèbil consciència nacional que altres subjectes polítics, com ara Catalunya. Intentar superar aquesta peculiaritat, obviant la seua existència, és fer com la xicalla que pensa que en tapar-se els ulls es converteixen en invisibles.

Els subjectes polítics, com també les classes socials, existeixen abans del seu alliberament només en potència, ja que necessiten la lluita (que és la que genera la consciència) per a esdevenir subjectes polítics plens. L’exemple de la lluita de classes pot ajudar-nos a entendre millor el concepte: els treballadors i treballadores existim pel simple fet de tenir necessitat de treballar, de vendre la nostra capacitat de treballar, per a poder sobreviure. Però, si ens dediquem només a treballar i no qüestionem de soca-rel el sistema social que ens obliga a fer-ho en unes determinades condicions, no constituïm cap classe social. Simplement, formem part d’una massa amorfa de treballadors/es, i només existirem com a classe en potencia, com a possibilitat.

Tanmateix, si participem conscientment en les lluites laborals i socials que afecten les condicions de treball i al salari directe i diferit (pensions, sanitat i ensenyament públic, etc.), anem constituint-nos en classe. Si, a més a més, prenem consciència que els nostres interessos són radicalment contradictoris amb els de la classe social que domina el sistema, ens constituïm en classe «per a si», anteposant el nostre interès col·lectiu per damunt de qualsevol altre.

En l’àmbit nacional, passa un fet semblant: malgrat que els 5,3 milions de valencians/es patim l’espoliació, la colonialitat cultural imposada i la manca del dret d’autogovernar-nos, això només ens converteix en una massa colonitzada. Només passarem a ser subjecte polític pròpiament dit, mitjançant la presa de consciència, que només es produeix a través de la participació en la lluita per l’alliberament nacional. Un exemple recent és el del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 a Catalunya, on el poble català, en exercir la seua voluntat de votar per autodeterminar-se, superant la prohibició colonial espanyola, es va reconèixer a si mateix com a subjecte polític. (La gestió posterior d’eixa voluntat no és el tema d’aquest article).

Aquest element és determinant, perquè això ens aclareix, que si les persones conscients que estem colonitzats no ens dotem de mecanisme des dels quals fer constantment crides al conjunt de la societat a participar de les lluites, per parcials o nímies que siguen, no hi haurà forma de fer créixer la consciència col·lectiva i, per tant, romandrem patint, però sense possibilitat de convertir-nos en un veritable subjecte polític. L’«estratègia» d’emplaçar únicament la minoria conscient de la colonització o dels atacs a la llengua, resta condemnada a anar reduint i convertir la minoria en un element políticament marginal, sense capacitat per a generar cap canvi estructural.

Finalment, vull remarcar que l’objectiu fonamental de tota colonització és el profit socioeconòmic dels colonitzadors. En conseqüència, hem de ser conscients que la brutal política que ens apliquen d’anorreament de la llengua i cultura és, sobretot, instrumental. La qual cosa no li lleva gens d’importància a la seua defensa, ans al contrari. És cert que després de tres-cents disset anys, tot això tendeix a confondre’s i és com allò del fet que és primer si la gallina o l’ou, però el projecte d’alliberament no pot badar en aquest sentit, fora que vulguem continuar jugant a la gallineta cega.

[L’article es publicà originalment a Diari La Veu del País Valencià]