El passat diumenge, dia 9 de juny, hi va haver eleccions al Parlament Europeu. Mentre mirava els resultats, vaig pensar que el millor resum que es podia fer seria recordar aquella escena de la pel·lícula espanyola dirigida per José Luis Cuerda Amanece que no es poco, quan el caporal de la Guàrdia Civil interpretat per José Sazatornil diu: “Ha passat alguna cosa que us he de comentar, la Guàrdia Civil ha perdut les eleccions, les ha guanyat la secreta. Això sí, la secreta som nosaltres mateixos”. Crec que l’elit política podria dir quelcom semblant: “Ciutadans d’Europa hem perdut les eleccions, el mapa polític europeu ha girat encara més cap a l’extrema dreta. Això sí, eixa extrema dreta som nosaltres mateixos”.

De fet, l’objectiu central de la campanya electoral que ha estat al darrere de les estratègies i dels més importants discursos, ha estat el de garantir que l’actual bloc de poder en la UE tinguera continuïtat en el temps, malgrat que fora escorant la centralitat de la majoria al Parlament Europeu. Per a garantir-lo, abans de les mateixes eleccions, calia donar-li entrada en eixe bloc a alguns partits més racistes, més neoliberals i més clarament identificables amb l’extrema dreta.

De fet, l’operació política del PP europeu encapçalada per Ursula von der Leyen i Alberto Núñez Feijóo per a homologar com a dreta clàssica a Giorgia Meloni i el seu partit, tenia com a objectiu garantir eixa majoria del bloc de poder amb una dirigent que prèviament s’havia compromès a governar i assegurar als aliats, tant a l’OTAN com a la Unió Europea, que no hi haurà cap canvi de rumb en la política exterior italiana ni sobre les prioritats del bloc dominant a la UE, ni sobre les de l’OTAN (llegiu els EUA), ni  sobre Ucraïna.

Però quines són aquestes prioritats? D’acord amb el que hem vist, almenys des del Tractat de Maastricht, el bloc del poder polític de la UE conformat per la dreta liberal i la socialdemocràcia o social liberalisme, ha anat comprant un darrere altre tots els marcs conceptuals del neoliberalisme primer i de l’extrema dreta després; ha anat perdent la poca autonomia econòmica i política que durant un temps va mirar d’assolir respecte dels interessos nord-americans i finalment ha caigut en una supeditació gairebé total respecte a les estratègies politicomilitars dels EUA. Els efectes sobre la ciutadania europea han estat l’empobriment d’amples sectors socials, fent-nos pagar les despeses de la guerra d’Ucraïna, bloquejar i negar el reconeixement de les nacions europees sense estat, així com frenar el procés d’apoderament de les dones, afeblint tot el possible el moviment feminista.

Sembla obvi que si eixes són les prioritats del bloc de poder, fer front a aquestes, haurien de ser punts centrals de totes les noves línies d’intervenció dels partits i les organitzacions d’esquerres. A condició que aquests partits deixen de comprar l’ideari postmodern que periòdicament emana de certes universitats d’elit nord-americanes i d’entendre que les persones que encara militen i voten i les potencialment votants, han enviat un clar missatge que estan fartes de votar a partits o seguir organitzacions que han esdevingut, sobretot, sindicats de càrrecs legitimadors del sistema. Les xifres d’abstenció parlen per si mateixes.

Això ens porta al fet constatable que la defensa de la pau, de la llibertat individual i col·lectiva i de la democràcia digna d’eixe nom, està on sempre ha estat, però molts havien oblidat: en mans de les nacions oprimides en lluita per la seua total independència i contra tota mena d’imperialismes, en mans de les classes populars en lluita contra la dictadura del capital, contra les polítiques empobridores i austericides, a favor de societats més igualitàries, inclusives i antiracistes, en mans de les dones i el feminisme en la lluita contra el patriarcat en totes les seues expressions. Aquestes lluites no poden ser només de relat o de màrqueting polític, han de ser lluites polítiques arrelades en la materialitat de la vida, actuant sobre les condicions de vida i treball de la majoria, on l’autoorganització popular ha de ser la referència i les expressions polítiques i electorals han de sorgir supeditades a aquestes. Intentar començar un nou cicle polític sense una autocrítica profunda i un canvi real en les relacions partits-societat estarà condemnat al seu fracàs, malgrat que conjunturalment es poguera tindre algun bon resultat electoral.

Per tot això i més enllà de les recents eleccions, una senzilla guia per a saber en cada moment qui defensa de debò la pau, la llibertat, la democràcia, la independència de les nacions colonitzades, l’equitat social i els drets de les dones, i qui només fa un ús pervers per a instrumentalitzar-les a favor de les minories privilegiades, és estudiar quins interessos nacionals, econòmics o de sexe-gènere hi ha al darrere de cada proposta o de cada partit. Segur que molt sovint apareixerà alguna sorpresa. Ja va sent hora de començar un nou cicle polític!

[L’article es publicà originalment a El Món]