Des de les primeres eleccions parcialment democràtiques a l’estat espanyol realitzades el 1977, el poble valencià hem estat cridats a votar 16 vegades per a elegir el parlament i el govern espanyol, 12 vegades per a elegir els consistoris municipals, 11 vegades per a elegir les corts valencianes i el govern autonòmic, 7 vegades hem participat en eleccions europees i 3 en referèndums per aprovar la Constitució espanyola, l’entrada en l’OTAN i la Constitució europea. Si, com és habitual en aquest temps històric, equiparem el fet de poder votar periòdicament com l’element fonamental d’una democràcia, podríem dir que gaudim d’una democràcia plena. I, tanmateix, la sensació de creixent insatisfacció popular, de frustració política molt estesa i de manca d’alternatives, especialment per al jovent, ho contradiu cada dia.

Podem preguntar-nos si aquesta insatisfacció democràtica es deu a qüestions només valencianes, espanyoles, europees o d’altre tipus i si, a més, són explicables. Avançarem ara una primera resposta parcial: tot i partir de realitats històriques diferents, en tots els nivells esmentats s’elaboren o gestionen, de manera conscient i interessada, polítiques generadores de frustració democràtica. Anem a pams. La mitificada Europa democràtica, liberal i il·lustrada, ha anat diluint-se fins a formar part del passat. L’espai geogràfic on històricament més s’havia avançat en les conquestes socials, i on s’havien produït dues de les tres grans revolucions liberals, també ha estat l’espai que va veure nàixer la cara fosca dels avanços cap a la llibertat, en negar-li’ls a les nacions i pobles que van conquerir per a fundar els seus imperis, en convertir l’esclavatge i els genocidis de les poblacions natives en un negoci estatal de dimensions gegantines, en negar-les a les classes populars europees les llibertats assolides per les burgesies. Ha estat també l’espai on van néixer el feixisme i el nazisme i totes les formes autoritàries derivades, i on el nazifeixisme va ser militarment i políticament derrotat, però sense que això signifiqués que tal ideologia havia desaparegut.

L’Europa d’amples llibertats liberals, tan envejada pels pobles sotmesos per les dictadures ibèriques, tendencialment igualitària i amb un repartiment social de la riquesa que possibilitava tals avanços, només és l’Europa construïda després de la II Guerra Mundial. Una Europa formalment rescatada pels EUA, però realment conquerida i ocupada militarment pels nord-americans. És l’Europa fonamentalment dels anys cinquanta, 60 i 70 del segle XX. Al final dels anys setanta comença al Regne Unit (i paral·lelament als EUA) l’aplicació brutal de les polítiques del capitalisme neoliberal, desmantellant tot allò que havien estat avanços socials en les dècades anteriors. Malgrat la resistència popular, els governs de Margaret Thatcher derroten les organitzacions sindicals i polítiques, i guanyen una batalla ideològica que, en coincidir en el temps amb la implosió de l’URSS, es converteix en un triomf del capitalisme gairebé mundial. De fet, l’Europa comunitària assumeix la part fonamental dels postulats neoliberals al Tractat de Maastricht l’any 1992, i dotze anys després intenta fer aprovar una constitució d’àmbit europeu basada en el mateix ideari.

La derrota democràtica d’aquest projecte constitucional europeu en els referèndums de França i els Països Baixos, i la decisió dels estats d’aplicar malgrat tot el fonamental del seu contingut mitjançant la via dels tractats, sense passar el tràmit democràtic dels referèndums, es pot dir que va ser el punt final del liberalisme democràtic de la UE. D’aleshores ençà les polítiques a favor del gran capital ha estat la norma, només matisada amb algunes polítiques socials, en diversos estats en funció de les conjuntures polítiques. Podríem dir que aquesta dissociació entre l’idealisme europeista i la realitat de les polítiques practicades a favor del capital, és una de les fonts d’insatisfacció popular generadora de la creixent frustració social.

Una segona font d’insatisfacció és, òbviament, l’estat espanyol, del qual formem part per dret de conquesta (encara vigent) des de fa tres-cents disset anys. De fet, els grans paladins de la democràcia espanyola com la monarquia, els dos principals partits monàrquics que garanteixen la viabilitat del Règim del 78, el PSOE i el PP, i el complex del poder econòmic-mediàtic-ideològic, habitualment defensen la qualitat democràtica del règim amb l’argument que el regne d’Espanya pot homologar-se amb les democràcies del seu entorn. I segurament, tenen raó. L’estat espanyol ha aconseguit convergir “grosso modo” amb Europa, perquè Europa fa dècades que rebaixa els seus estàndards democràtics i socials. Una convergència a la baixa amb un increment de les formes democràtiques a Espanya i, sobretot, amb un decreixement de drets socials i polítics dels altres estats. En l’encertada definició d’Emmanuel Todd, els estats europeus han esdevingut oligarquies liberals, on el dret al sufragi universal ja no té capacitat per a controlar el poder de les elits.

La ciutadania de l’estat espanyol continua sense poder elegir la forma política de l’estat, que inverteix ingents recursos en mantindre inqüestionable el relleu monàrquic, clau de volta de tot l’entramat jurídic i polític del postfranquisme. No s’ha fet net en els aparells de l’estat construïts per a garantir la pervivència sine die dels objectius centrals de la dictadura, i ara, les noves generacions de les classes dominants, mostren desvergonyidament la seua ideologia feixista, racista i patriarcal. Una ideologia que, en oferir mediàticament unes suposades solucions simples, assenyalant a falsos culpables (el feminisme, la pobresa i les migracions), està mostrant una gran capacitat per a canalitzar la frustració que genera el sistema contra els i les iguals i contra qui encara són més febles. Res de nou que no sapiguem sobre com ha funcionat històricament el feixisme, però que l’esquerra del sistema ha estat incapaç de socialitzar per a frenar-lo, mentre gestiona un sistema fiscal on l’1% més ric paga, en proporció, menys impostos que el 20% més pobre.

A l’estat, els pobles colonitzats continuen sent una insubstituïble font de riquesa i, per tant, un tabú intocable. Tanmateix, igual que el feixisme enfronta els sectors socials més febles contra els encara més febles, l’estat enfronta unes colònies contra altres, reservant-se el paper de moderador. Les polítiques socials tenen més de caritatives que de reconeixement de drets i les polítiques econòmiques han incrementat la divergència entre les minories cada dia més enriquides i les majories socials cada vegada més empobrides. Els sectors de la classe treballadora que encara manté els drets reconeguts, assolits en les dècades anteriors, veu com el seu poder adquisitiu real va minvant i el recurs al deute posa en qüestió la situació de les següents generacions. Per als sectors que ja han perdut eixos mínims drets, el simple fet de poder sobreviure cada dia, és la tasca que ocupa la major part dels seus pensaments i esforços. L’estat espanyol s’ha convertit en una gran font generadora d’insatisfacció vital i de frustració política per la manca d’alternatives visibles per a amples sectors socials.

El tercer gran pol generador de desencís i frustració, possiblement el més important i a la vegada el més ocult, és el derivat de la nostra situació colonial. Tots els efectes del retrocés social i polític en l’àmbit europeu, i del manteniment estructural de les formes de poder emanades de la dictadura franquista, cristal·litzen i es multipliquen entre nosaltres en forma d’impossibilitat real de poder fer res substancial per a modificar-los, si prèviament no recuperem el nostre dret a decidir com a col·lectivitat, com a poble. L’espoliació econòmica, objectiu primer i últim dels colonitzadors, la dominació política que patim, el supremacisme cultural i lingüístic que ens imposen, ens obliga a una sèrie de constants lluites per tal de garantir la supervivència, que ens esgota psicològicament. Un esgotament semblant al generat per qualsevol rutina diària que restem obligats a fer, però que no ens reporte cap gratificació psicològica, ni cap reconeixement social.

I és en aquesta qüestió on hem d’esmerçar els nostres esforços si volem revertir la situació. Només una estratègia d’alliberament nacional i social pot fer revertir els efectes i les causes de tanta insatisfacció popular i de tanta frustració política. Les alternatives són al nostre abast. Cal convertir totes les nostres formes de lluita de resistència en una ofensiva nacional alliberadora coordinada.

[L’article es publicà originalment a Diari La Veu del País Valencià]