Molt sovint apareixen notícies als grans mitjans de comunicació relacionades amb el nazisme o el racisme antisemita. Normalment, ho fan utilitzant l’holocaust jueu, els camps de concentració o algun altre episodi de la II Guerra Mundial. Inclòs quan ho fan amb la voluntat de fer pedagogia democràtica, la distància emocional que hi ha entre els successos, que narren en blanc i negre, i els processos psicològics i sociològics de la majoria de les persones que en l’actualitat participen de la banalització del feixisme o del racisme, fa que aquests últims no se senten interpel·lats, perquè no hi veuen la connexió entre el que ell/es fan i el que va succeir va vuitanta anys.

Defensar en l’actualitat propostes feixistes (a vegades disfressades de populisme), o practicar el racisme (ara també disfressat d’independentisme), no ho veuen ni ho viuen, llevat dels i les militants feixistes i els seus patrocinadors, com a elements relacionats amb la barbàrie nazifeixista. I, tanmateix, estan clarament relacionats. Aquests successos, que ara molts intenten que siguen recordats com una errada de la història, no hagueren estat possibles, si primer no haguessen comptat amb altres molts elements, més o menys banals en un principi, que van anar creant les condicions per a la seua posterior realització i justificació.

Els horrors del nazifeixisme es van poder realitzar per moltes raons, de les quals destacaré ara dues fonamentals. La primera perquè durant molt de temps i especialment durant les dues dècades anteriors a la IIGM, es va anar convertint en HABITUAL la ideologia que justificava la discriminació racial i el dret a imposar per la força els valors dels nazifeixistes. En paraules d’Enrique Dussel (2016) “el fet habitual és la més perillosa de les presons, que empresona inadvertidament com engabiats als seus actors, sense autoconsciència crítica. És el que tots han fet sempre, perquè sempre ho han fet, sense prendre distància, en la immediatesa de la quotidianitat…”.

La segona raó és què, com recorda Zygmunt Bauman, (1997) “l’holocaust no va ser un esdeveniment o un barbarisme singular, sinó un fruit possible de la nostra societat moderna i racional, un fruit de la modernitat“. Ara podríem afegir que, en l’actualitat, la postmodernitat ideològica i la quarta revolució industrial, el fa encara més fàcil. Un exemple ben pertinent és el genocidi del poble palestí a les mans de l’estat d’Israel i els seus aliats, amb la utilització militar de la intel·ligència artificial, i la cobertura ideològica i racista de l’occident col·lectiu, també nomenats estats imperialistes.

Recordant allò que va escriure Daniel Goldhagen, (1997) “sí els nazis mai no hagueren arribat al poder eixe mateix antisemitisme hauria romàs latent”, i Intentant avisar d’aquesta mena de banalitat que ara patim, que al principi pot passar com a inofensiva, però que com hem vist incorpora, almenys en potència, un perill d’incalculables dimensions, se’m va acudir fer una piulada el passat 27 de juny a X, anteriorment Twitter, on deia: “Un independentisme racista i feixista no és un veritable independentisme. Més aviat és la seua negació, per la senzilla raó que el racisme/feixisme, impedeix construir la majoria social imprescindible per a poder guanyar la independència. Els i les feixistes ho saben.”

La resposta no es va fer esperar i vaig rebre una allau d’insults i desqualificacions. La major part d’aquestes respostes eren de perfils anònims, amb pocs, fins i tot sense cap seguidor. Alguns altres eren visiblement de militants feixistes i racistes que s’havien sentit al·ludits, i n’hi havia un tercer grup nombrós (d’ací la perillositat que vaig detectar) que podríem descriure com integrants dels HABITUALS banalitzadors.

En un dels molts comentaris de suport que també vaig rebre, el periodista i documentalista David Segarra, afirmava: “És l’operació blaverisme aplicada contra el sobiranisme català: uns pseudopatriotes creats per les clavegueres, proclamen ser els únics patriotes, però la seua única política és atacar, intoxicar i destruir el sobiranisme mitjançant odi i sectarisme. I mai atacar al poder, mai!.

Algunes d’aquestes “respostes” del segon grup, etiquetaven també a l’actual alcaldessa de Ripoll, donant-la per directament al·ludida, amb l’evident objectiu de garantir que aquella, o el seu equip de comunicació o màrqueting, estigueren assabentats de la meua piulada i pogueren respondre. Fins al moment no l’han fet, possiblement perquè el contingut del meu missatge no entra dins del seu marc conceptual, ans al contrari el trenca, en posar en qüestió la disfressa independentista amb la qual intenten dissimular que el seu objectiu és utilitzar el racisme i la por, per a trencar la majoria social catalana que, almenys fins ara, s’ha mostrat majoritàriament sobiranista i profundament i radicalment demòcrata, més enllà de la confusió creada últimament per les contradiccions i les renúncies dels partits polítics independentistes.

Fa uns dies, el professor Manuel Delgado Ruiz, escrivia a X: “El racisme no és la causa de les pràctiques racistes. És al contrari, n’és la conseqüència.

L’error és no adonar-se que les ideologies de l’exclusió no estan a l’arrel de l’exclusió sinó que la justifiquen a posteriori”

Com aconseguir erradicar les pràctiques racistes i la ideologia que les justifica? Se m’ocorren tres arguments que contesten directament a la ideologia defensada per aquells racistes disfressats d’independentistes. El primer és que les diferències culturals realment existents entre les persones autòctones i les diverses onades de persones nouvingudes, són infinitament més reduïdes que els interessos socials i econòmics compartits amb la majoria que componem les classes populars. I no hauríem d’oblidar que en un país ocupat, la lluita nacional i social són dues cares de la mateixa lluita. Si som capaços d’acostar-nos deixant de costat els prejudicis que ens han imposat per a dividir-nos, trobarem en les persones nouvingudes, bona part de les pors que nosaltres també tenim, i els mateixos desitjos de llibertat i igualtat que nosaltres cerquem.

El segon argument el podeu trobar en aquest vídeo del debat organitzat per l’UCE a Manresa, moderat per Quico Sallés (periodista, El Món), que amb el títol «Inseguretat al carrer» van protagonitzar Josep M. Nogales (jutge degà de Badalona) i Marc Caparrós (intendent de l’Àrea Bàsica Policial de Terrassa). La inseguretat existeix, com en qualsevol societat complexa, però la percepció social de la mateixa té més a veure amb el sistema social i en la instrumentació ideològica que es fa, que en els fets que habitualment s’assenyalen com a generadors. El que més em va sorprendre positivament va estar que el debat no va defugir cap dels problemes habituals en les converses sobre la inseguretat al carrer.

Una altra raó és la referida a la diferència idiomàtica. Si en lloc de culpabilitzar les persones migrants dels problemes lingüístics que ens han imposat històricament els estats espanyol i francés, mirem d’explicar-les la nostra realitat lingüística i cultural, més sovint del que creiem trobarem comprensió i empatia, perquè entre altres raons moltes d’aquestes persones han patit en la seua pròpia pell problemes semblants. Us recomane aquest article de Gerard Furest.

Com diu el títol d’aquest article, el racisme assenyala, el feixisme mata, i cal que siguem conscients. Servisquen aquestes línies i els articles i vídeos recomanats, per a desitjar-vos un feliç estiu!

[L’article es publicà originalment a El Món]