Ara fa un any, ja advertíem de la necessitat de fer foc nou al si del moviment independentista. Lluny d’això, Esquerra i Junts han insistit en el seu retorn més o menys indissimulat a l’autonomisme i en l’estratègia de posar els interessos de partit per damunt de la lluita per la independència.
Les conseqüències d’aquesta deriva han estat nefastes. En primer lloc, l’independentisme ha perdut la majoria al Parlament de Catalunya i, davant l’amenaça de veure’s reduïda a la insignificança en una hipotètica repetició electoral, Esquerra ha investit el president de la Generalitat de Catalunya més espanyolista de la història, i també un dels més favorables als interessos dels poders econòmics. Les promeses inconcretes del pacte d’investidura no poden amagar allò que és evident: sigui quin sigui l’interlocutor polític, els pactes amb l’Estat espanyol són paper mullat. Ho veiem amb l’aplicació selectiva de la llei d’amnistia o amb la promesa de portar el català a les institucions europees, i ho hem vist tantes i tantes vegades abans.
Una altra conseqüència desastrosa per al moviment ha estat la consolidació d’una extrema dreta que es reclama independentista i que capitalitza una part del desencant de l’independentisme popular. No ens enganyem, però: a l’hora de la veritat, aquesta extrema dreta aplaudeix les forces d’ocupació i és ben obedient a les resolucions judicials espanyoles. Per tant, a més d’intentar dividir el país i de dificultar la formació de majories favorables a la ruptura, des del punt de vista nacional aquesta extrema dreta només pràctica la retòrica hipòcrita. És, en definitiva, un nou espai de llei i ordre xenòfob, un vas comunicant amb l’extrema dreta espanyolista, perfectament funcional als interessos de l’Estat.
Per altra banda, el nostre país pateix també la dinàmica global d’eixamplament de les desigualtats i concentració de la riquesa. Sense sobirania política i amb l’espoli econòmic per part de l’Estat (l’eina de control polític més eficaç) ens serà molt més difícil caminar cap a un model social i econòmic en què la riquesa i els recursos estiguin en mans i al servei de la majoria.
Davant d’aquesta situació greu, Poble Lliure i La Forja continuem constatant que ara, com abans, l’alliberament social i nacional del nostre poble no passa per cap pacte amb l’Estat, ni per cap intent de reformar-lo, sinó per la ruptura independentista. Tampoc passa per dissimular el conflicte nacional: davant les agressions que vindran (a la llengua, a la cultura, a l’educació no segregadora…, com ja hem vist al País Valencià i a les Illes), cal reivindicar desacomplexadament la nació. La catalanitat ha perviscut de la mà de les lluites socials de les classes populars, i aquesta identificació és més necessària que mai per a l’alliberament del nostre poble. Cada nou parlant de la llengua, cada entitat de la cultura popular, cada lluita liderada pel sindicalisme nacional… són un pas endavant cap a la independència i la societat justa que anhelem.
La situació de l’independentisme és descoratjadora, sí. Però cal tenir present que la dècada anterior ha estat la de major mobilització i creació de consciència independentista de la nostra història; i que aquesta mobilització va fer trontollar el Règim del 78. Per tant, estem millor preparats, amb més consciència i més organització que quan va començar el procés independentista fa més de quinze anys i, en conseqüència, en condicions d’endegar en un futur un nou embat amb l’Estat. Tanmateix, per tal que aquest cop l’embat sigui exitós, ens cal enfortir la mobilització popular sota el guiatge de les entitats de la societat civil, tornar a forjar una estratègia unitària i reforçar o crear les estructures necessàries per construir la República dels Països Catalans.
Països Catalans, Onze de setembre del 2024