Fa uns dèsset o díhuit anys vaig veure la pel·lícula nord-americana Crash, estrenada a l’estat espanyol el 2006. Només recorde que em va semblar un drama entretingut i ben fet, amb tocs socials que descrivia una part de la societat estatunidenca. No recorde, però, que m’haguera impactat molt més. Fa unes setmanes i per casualitat, he tornat a veure-la i l’impacte que m’ha generat ha estat molt superior.
No faré massa «spoiler» per respecte a qui no l’haja vist, però contaré que l’argument mira de reflectir el tipus de societat que s’havia construït a Califòrnia (territori liberal, il·lustrat i demòcrata per excel·lència als EUA) fa uns vint anys, on apareix una societat on tot és confús, trencada per la violència classista, el masclisme, el racisme, la xenofòbia, la corrupció estatal i policial, i un llarg etc. Crec que la diferència de l’impacte percebut entre la primera i la segona visualització es deu, sobretot, als condicionants socials del punt de vista de l’observador/espectador, en aquest cas, els meus.
Fa vint anys, quan es va rodar aquella pel·lícula, reflectia, almenys en part, la societat californiana, ara, dissortadament reflecteix també la nostra, i ens acostem perillosament i de manera creixent a una realitat molt semblant, si no pitjor. Un dels elements de la narració que em van paréixer més ben resolts és que la majoria dels personatges no són ni bons ni dolents, tan habituals en l’actual cinema nord-americà, sinó que expressen alhora (certament en graus i moments diferents) la maldat i la bondat, el valor i la covardia, l’egoisme i l’empatia, el racisme i la solidaritat, la corrupció i la integritat…
Explique això perquè ara mateix, també a casa nostra, vivim en un moment històric que se’ns apareix políticament i socialment molt confús i descentrat. No només descentrat sinó creixentment descentrat i embogit, on costa molt trobar punts d’equilibri i certeses ideològiques i culturals i on el sentit comú està més condicionat que mai per ideologies i valors contraris als interessos de les majories socials (xenofòbia, racisme, feixisme, masclisme, supremacisme, imperialisme/nacionalisme de la nació opressora…).
Aquesta situació de creixent confusió individual i social, política i ideològica, no és fruit de l’atzar o la fatalitat, sinó el resultat lògic i material del capitalisme patriarcal en la seua fase neoliberal. Una fase on el capital, en la recerca i concentració del màxim benefici, està trencant bona part de les estructures que ens constituíem com a societat. Eixa dinàmica ens acosta cada dia a passos gegantins a la distopia que Margaret Thatcher va verbalitzar: convertir la societat en una simple suma d’individus amb interessos propis en confrontació permanent amb la resta d’individus que componem la massa. L’experiència del patriarcat com a sistema de dominació i les pràctiques feudals, esclavistes, colonials i d’explotació han estat una «escola de formació» que en l’actual fase les espremen fins al paroxisme.
Aquest capitalisme patriarcal, que va corcant cada dia el que resta de les conquestes socials i de drets assolides per les classes treballadores, ha estat acceptat de facto, per les masses occidentals, perquè els seus gestors ho han fet comptant amb el treball no pagat de les dones, els recursos materials espoliats a la resta de països (colonitzats, neocolonials i aquells altres dominats a través de les polítiques comercials, o directament amb imposicions militars), i amb una complexa i poderosíssima maquinària cultural que els ha possibilitat estalviar-se (només en part) l’exercici del monopoli de la violència a través dels Estats. Però també perquè bona part de les organitzacions teòricament populars que podrien haver-lo combatut (partits d’esquerres, sindicats de classe, etc.) havien renunciat prèviament a ser i comportar-se com a organitzacions de lluita de les classes populars, del feminisme i dels pobles colonitzats.
Podem mirar algunes conseqüències i aclariments. La primera és que més enllà dels interessos i els egoismes particulars de molts defensors concrets del sistema, el descentrament social i ideològic és fruit directe del mateix embogiment del sistema capitalista patriarcal, que cada vegada que pateix una crisi (i les crisis formen part indestriable del mateix sistema) mira de superar-les fent salts endavant, en una carrera que genera infinitat de desastres parcials i ens encamina fins al desastre total. Un desastre total que ha resolt històricament mitjançant la guerra permanent contra les dones, les guerres regionals contra els pobles o les guerres mundials. La guerra és en si mateix un procés de destrucció-construcció que possibilita el reinici d’acumulació i centralització capitalista. El sistema, com a tal, no té ni pot tenir cap sensibilitat i la destrucció, el patiment i les morts que genera malgrat que siguen de milions de persones no és cap variable que el sistema puga tindre en compte. En llenguatge modern podem dir que no està programat per a tindre empatia o moral. L’exemple del genocidi televisat del poble palestí ho confirma a bastament. Ara, en la fase neoliberal ens encamina directament a una nova confrontació mundial i necessita prèviament del descentrament i del més gran embogiment social, perquè puguem acceptar la guerra com un fet absolutament inevitable. L’actual carrera armamentista de la majoria dels Estats és la prova més fefaent.
La segona qüestió és la relativa a l’essència dels Estats. Els Estats liberals moderns són fruit directe de les revolucions burgeses que va capitalitzar (valga la redundància) el capitalisme emergent. Fruits directes, allà on s’havia produït les revolucions liberals/burgeses com ara Anglaterra, EUA i França i indirectes a la resta, arrossegades per les primeres. Les dones, però, van estar marginades immediatament després del triomf de la revolució, subsumint el patriarcat en la nova forma de dominació. El que és important, però, és que la característica principal dels Estats liberals que coneixem, és que han estat «construïts» pel mateix capitalisme patriarcal i al seu servei, fins al punt que podem dir que l’Estat és «un moment del capital», o més planerament que Estat, capital i patriarcat són expressions diferents i complementàries del mateix sistema de dominació. Això ens indica que no podem esperar res diferent de l’Estat que no siga d’interés estratègic del capital.
Evidentment, el sistema s’ha «venut» a si mateix com el sistema millor i més avançat possible. A més a més, en les darreres dècades ha comptat amb la complicitat de la ideologia postmodernista, que des de posicions pretesament progressistes ha mirat de convéncer-nos que l’Estat és una maquinària neutra entre els interessos contradictoris entre les classes socials, entre el patriarcat i el feminisme i entre les nacions opressores i les oprimides… Al contrari, la constatació històrica ens demostra que quan l’Estat ha cedit temporalment en alguna qüestió, s’ha degut sempre al resultat de la correlació de les forces en lluita, i no ha deixat de mirar mai com crear les condicions per a la seua reversibilitat. El postmodernisme ha estat també la cara B de la distopia thatcheriana, una ideologia per a trencar les resistències col·lectives i les utopies que alimenten les lluites, enfrontant la classe treballadora contra el concepte de partits i sindicats de classe, les dones contra el feminisme, els i les persones migrants d’ahir contra els de hui, les esquerres de la potència colonial contra els independentismes alliberadors de les colònies interiors…
La tercera qüestió és la clàssica pregunta sobre el «què fer». Què fer o com respondre. No intentaré inventar de nou la sopa d’all, ni em barallaré per quina és la recepta de la paella perfecta. Crec, però, que hem de fer un seriós esforç en tornar a posar les qüestions estratègiques en el centre del debat i de les lluites. La suma d’Estat/capitalisme/patriarcat com a sistema, continua sent el principal element que condiciona la nostra vida fins al més mínim detall i cal combatre’l en totes i cadascuna de les seues expressions.
Per a fer-ho no ens cal definir amb pèls i senyals com serà la utopia que haurem d’anar construint paral·lelament a la confrontació. La principal expressió política del triple sistema de dominació és l’Estat i, en el nostre cas encara més, ja que és un estat/metròpoli que ens xucla literalment la vida a les colònies interiors en forma de doble espoliació de recursos materials i simbòlics. En eixa lluita/utopia que hem d’anar construint, tenir clar quins són els subjectes polítics centrals dels quals formem part (poble colonitzat, classes treballadores, feminisme) ens ajudarà a no despistar-nos massa amb les trampes mediàtiques i ideològiques que cada dia ens presentaran de forma diferent. Això no vol dir, ans al contrari, que la resta de lluites no siguen importants, sinó que en analitzar-les, participar i espentar-les haurem de fer-ho tenint en compte aquests eixos estratègics. Entre tots i totes anirem escrivint els pròxims capítols.
[L’article es publicà originalment a Diari La Veu del País Valencià]