A hores d’ara s’han publicat centenars d’articles i milers d’opinions en tota mena de mitjans sobre la DANA que ha assotat les comarques valencianes de l’Horta Sud, la Ribera (Alta i Baixa), la Foia de Bunyol, la Plana d’Utiel-Requena i els pobles pedanis del sud de la mateixa ciutat de València: Forn d’Alcedo, Castellar-Oliveral i la Torre. En aquesta columna no parlaré doncs de les causes ni de les conseqüències immediates, que ja són amplament conegudes, sinó que més enllà de la introducció em centraré en alguns aspectes dels possibles desenvolupaments polítics, entesa la política en majúscula, com la gestió honesta i participativa de la vida d’una col·lectivitat humana, i no la politiqueria de professionals de la mentida i de les gestions negligents que costen vides, moltes vides. Cal rescatar la política del fang i la misèria de la politiqueria.
La tragèdia viscuda ha afectat directament milers de persones, però psicològicament al conjunt del poble valencià. Així ho demostren les impressionants mostres de solidaritat de la resta de valencians i valencianes –i també les vingudes de múltiples territoris de l’estat, d’Europa i més enllà i molt especialment des de Catalunya–, i les impressionants manifestacions que hem viscut i que continuen celebrant-se en pobles i ciutats de tot el País Valencià. Vull destacar, però, un fenomen que, més enllà del que representa humanament, té una enorme dimensió política per al present i futur: la participació de la joventut. Sense menystenir la solidaritat intergeneracional, l’exemple que ens estan donant els i les joves, des d’adolescents fins a joves adults, és senzillament impressionant. Una joventut que, des dels més diversos àmbits, fa anys que es donava com a majoritàriament perduda per a la participació social i política, i que només era vista i tinguda en compte com a clientela de l’oci més insubstancial i el consumisme més patològic.
Aquests dies he recorregut moltes vegades el camí que va des de l’Horta Nord, on visc, fins a l’Horta Sud i he vist les cues interminables de joves armats de pales, graneres, cabassos, poals i altres estris necessaris per a la neteja. Molts altres joves s’han dedicat a altres mils i unes tasques necessàries perquè la vida continue allà on s’havia aturat. I he pogut comprovar amb diversos exemples, com la minoria més polititzada afinava les seues opinions amb la precisió de la cirurgia, i com la majoria menys polititzades s’anava polititzant, no en el sentit estrictament partidari, que també, sinó en un sentit més ample, de sentir, opinar i participar de la gestió del que és públic, de la política.
Eixa joventut no ha eixit del no-res, ja havia aparegut prèviament de manera massiva a la primavera valenciana fa uns anys, en les importantíssimes manifestacions de solidaritat amb el poble palestí durant l’últim any, i a les manifestacions pel dret a l’habitatge que s’havien fet unes setmanes abans de la DANA i que a València, van continuar amb una acampada a la plaça de l’Ajuntament. I és, en part, la mateixa joventut que fa temps espenta les lluites pels drets dels més diversos sectors de resistència popular, cultural, mediambiental, feminista (un feminisme transversal i molt combatiu), LGTBI, de sobirania alimentària, pel dret a l’habitatge, de les persones nouvingudes, de les racialitzades, els drets dels animals, i un llarg etc. El salt qualitatiu que interessa destacar està, en el fet que bona part d’aquesta joventut s’ha descobert ara com a part d’un País i en fer-lo està descobrint el País. Les seues lluites sectorials restaven separades unes d’altres i no generaven totes les sinergies possibles per efecte i defecte de les polítiques postmodernes que cerquen aïllar-nos cada dia més fins a la individualització total que proclamava Margaret Thatcher. I han descobert un país, divers, contradictori, complex, però un país de 5,3 milions d’habitants. Eixe descobriment i autodescobriment ens pot ser cabdal per al futur.
El segon aspecte que vull destacar és la necessitat que tenim com a poble d’exigir responsabilitats polítiques i penals: les autoritats responsables, començant per Carlos Mazón i el seu (des)govern, han de retre comptes polítics i judicials pel seu paper en aquesta crisi, que es troba directament lligada a les seues decisions de gestió i prevenció. Cal que tots siguem conscients que de no aconseguir aquesta fita ens enfonsaria com a societat i com a país. Un enfonsament d’una previsible llarga durada i que podria donar pas a la potenciació de les més diverses formes polítiques dèspotes, autoritàries i feixistoides. No podem badar en aquesta qüestió.
Com a primer pas per a fer-ho, cal aconseguir que el govern del PP doni la seua legislatura per conclosa i convocar noves eleccions. La responsabilitat recau, en primer lloc, en el mateix govern, culpable de negligència criminal, després en els 99 diputats i diputades de les Corts valencianes, però també i molt especialment en els grups parlamentaris de Compromís i del pspv-PSOE. Compromís s’ha mantingut des del 29 d’octubre amb un perfil excessivament baix, respecte a la seua representativitat. Un càlcul oportunista per part seua, esperant un possible rèdit electoral de la batalla en el fang polític del PP/PSOE, a curt termini li pot ser útil, però a mitjà termini només haurà estat un miratge, que el podrà enfonsar. Cal que faça un pas valent i ocupe part de la centralitat de la dignitat i la política valenciana. En el cas del pspv-PSOE hem de ser conscients que fins ara només han actuat com a terminal dels interessos del PSOE madrileny/espanyol que ha endarrerit tot el que ha pogut la resposta a la DANA en la confiança que això perjudicava el PP espanyol. Ara a més, juga amb el poder de l’Estat gestionant les ajudes, prioritzant les formes que més el poden ajudar electoralment. El PP i el PSOE com a pilars del règim colonial espanyol, juguen al ping-pong polític amb els cossos i la vida del poble valencià. Aquest joc ja ho vaig denunciar en forma d’hipòtesi (ja confirmada) en aquest article al diari La Veu del País Valencià, el passat 4 de novembre.
Des de Compromís, el que restà dels altres partits a l’esquerra del pspv-PSOE, els sindicats de classe, les entitats de la societat civil, el jovent autoorganitzat, el feminisme, etc., estan (hem d’estar) en condicions de forçar un procés autoconstituient valencià que pot nàixer a xicoteta escala i anar creixent com una taca d’oli, perquè eixes eleccions que CAL EXIGIR, siguen alguna cosa més d’un canvi de cromos institucional. En eixe procés autoconstituient el poble, en la seua més ampla expressió, ha de poder debatre i acordar com canviar el model economicosocial, i les prioritats polítiques, econòmiques i socials, situant el benestar del Poble Valencià al centre de les decisions polítiques. El País ha d’estar preparat per a fer front a les conseqüències del canvi climàtic amb garanties, per protegir la vida i l’entorn i també dels canvis geopolítics que en l’àmbit mundial s’estan produint: la reglamentació de la globalització via aranzelària als EUA, la possible crisi estructural de la UE, l’emergència de multilateralisme de blocs en les relacions internacionals, etc.
Cal, per últim, però no menys important, continuar espentant l’empoderament popular que s’ha donat en la resposta a la DANA, perquè eixe procés ajude a desvetllar la situació de colonialitat que patim i qüestione radicalment l’actual situació colonial que limita el nostre desenvolupament sobirà. Ajudar que es potencien totes les formes solidàries i comunitàries per a construir un futur més just i sostenible. És una tasca de totes i tots nosaltres contribuir a la supervivència de tota la nostra població afectada, garantint els drets i el benestar dels més vulnerables.
Si en l’any 1976 els valencians i valencianes ens vam dotar d’una Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià, que entre altres set mesures proposava l’elecció de representants per a una Assemblea Constituent del País Valencià, va sent hora que, comptant amb les noves generacions, obrim un procés que demane i a la vegada il·lusione a tots aquests sectors socialment més actius, que estan trucant a la porta de la política i, si fa falta, ho demane per favor: que s’aparte tota l’esclerosi política putrefacta que es fa contra el poble, contra el nostre poble.
[Article publicat originalment a El Món]