Em dirigeixo a vostès perquè, juntament amb els seus governs, equips, partits polítics i mitjans de comunicació majoritaris, són els que determinen o executen l’agenda política i mediàtica de l’Estat espanyol. També és una carta dirigida a la monarquia perquè, encara que formalment regna, però no governa, en realitat és la clau de volta de tot el sistema de poder a l’Estat, del poder formal i del poder real, aquell que opera des de l’Ibex i les grans fortunes als aparells de l’Estat. I al senyor Feijóo, líder formal del PP però, a la pràctica, presoner perpetu del ritme que marquen les declaracions de la senyora Ayuso. Els seus discursos, els seus silencis, declaracions i prioritats, les seves absències i presències decideixen l’agenda política, de les seves decisions depenen en gran mesura la qualitat de vida de tots nosaltres, fins i tot la vida pròpiament dita.

El motiu de la carta és el d’expressar-los directament un sentiment que va estenent-se com una taca d’oli entre el nostre poble i que, arran de la tragèdia de la DANA, ha crescut de manera exponencial: vostès ens maltracten com a una colònia. S’han dedicat a gestionar les seves actuacions d’ajuda i socors, no en funció de les nostres necessitats sinó de la seva lluita partidària electoral en el cas de Sánchez, Ayuso i Feijóo, i de cuidar la seva imatge en el cas de la monarquia –que en si mateixa és un anacronisme antidemocràtic i una font de corrupció sistèmica–. No, no els culpabilitzaré directament a vostès de la tragèdia humana que ha suposat la pèrdua de centenars de vides humanes, aquesta responsabilitat recau, com en el seu moment espero que es demostrarà en seu judicial, fonamentalment en el president (il·legítim) Mazón i el seu govern, per no donar el senyal d’alarma amb l’antelació suficient perquè la ciutadania hagués pogut aixoplugar-se. Aquesta era la seva responsabilitat i per això hauran de retre comptes polítics i penals. En el govern presidit per Mazón va prevaler la mesquina ideologia en defensa dels interessos de les grans empreses i de no posar en perill el negoci turístic del “pont” de Tots Sants.

Desgraciadament, els efectes materials de la tragèdia eren inevitables, tenint en compte les decisions urbanístiques que han anat prenent-se des de fa dècades. I en aquesta qüestió, vostès sí que tenen una gran responsabilitat. Perquè el tracte que ens han dispensat i ens dispensen com a indígenes colonitzats, o espanyols de segona o tercera categoria, no és una novetat: ens han tractat com una colònia perquè som una colònia interior, la seva colònia. Aquesta afirmació no és gratuïta. En recents sentències del Tribunal Constitucional es va anul·lar part de la reforma de l’Estatut d’Autonomia valencià de 2006, que recuperava parcialment el dret civil foral valencià, i ho feia basant-se en la vigència del Decret de Nova Planta de Felip V del 29 de juny de 1707, on “per just dret de conquesta” se’ns imposaven les lleis, llengua i costums de Castella, negant les nostres. Cap rei o reina des de llavors, ni tampoc els dos curts períodes republicans, han anul·lat aquest decret, ni ens ha demanat perdó. En aquella victòria de les tropes borbòniques va morir més del 7% de la població valenciana.

Des de llavors, sempre hem estat governats en funció dels interessos de la seva metròpoli i de les seves elits. Mai en funció de les nostres necessitats. De fet, una de les grans obres urbanístiques a la nostra terra de la qual encara es vanaglorien, és el denominat Pla Sud, el desviament del riu Túria al seu pas per València. Aquesta obra, planificada després de la riuada de 1957 i pagada exclusivament pels valencians i les valencianes amb impostos especials, va construir un nou cabal per al riu amb l’objectiu de salvar el centre de València de noves riuades, però no va tenir en compte ni els poblats ni la ciutadania del sud de València ni la comarca que l’envolta pel sud (Horta Sud), edificant una mena de dic de contenció que ha estat mortal en aquesta DANA. El cas del Pla Sud no ha estat l’excepció sinó la regla de com s’han dissenyat els nostres pobles i ciutats, les carreteres i autovies, la xarxa ferroviària, les ampliacions portuàries i aeroportuàries… sempre en funció dels interessos metropolitans i de les seves elits econòmiques i polítiques.

El nostre poble, com qualsevol altra colònia interior o exterior, ha estat des d’aquest fatídic dia de 1707 un territori planificat per a espoliar, esprémer i explotar socialment al màxim. Com en el seu moment li vaig explicar a la senyora Montero, vicepresidenta i ministra  de la Hisenda espanyola, al País Valencià patim una situació econòmica d’inversions històriques molt inferiors a la mitjana de l’Estat, un espoli fiscal de tipus colonial (paguem molt més del que rebem), les nostres institucions disposen de menys recursos que la mitjana estatal per gestionar les necessitats bàsiques de la població: sanitat, educació i serveis socials, i de menys recursos per a gestionar l’economia. La planificació econòmica ni depèn de nosaltres ni està pensada en funció de les nostres necessitats. El resultat és que sent un país ric en recursos i amb una població en condicions de produir més riquesa que la mitjana, cada any que passa estem més empobrits, disposem de menys recursos i ens estem quedant al vagó de cua d’Europa.

Com qualsevol persona assenyada pot deduir, aquests problemes no són el resultat d’una maledicció divina, ni es deuen a la mala sort, són el resultat de la dominació política imposada “per just dret de conquesta”. Com es pot comprovar, no és una anècdota històrica, sinó part de la realitat del nostre dia a dia. És cert que, encara, una part de la nostra ciutadania no és plenament conscient de la nostra situació de colònia. De fet, aquest és l’objectiu de la colonialitat imposada, fer que pensem com a colons quan som un poble colonitzat. Però aquesta falsa mentalitat va desapareixent amb passes de gegant, perquè les conseqüències concretes de la colonització les paguem igual unes persones i altres, pensem com pensem. Perquè és un fet que els nostres salaris i les cobertures socials són inferiors a la mitjana de l’Estat, que els nostres serveis públics tenen menys recursos, i també, perquè el fonamental de la planificació urbanística i territorial es fa des de Madrid i no des de les nostres ciutats. Totes aquestes conseqüències reals no depenen de com pensem sinó de la dominació política que patim. Aquesta realitat amagada ha aparegut davant nostre amb tota claredat entre el fang i la sang, com a resultat de la tràgica DANA del dia 29 d’octubre.

Ni el govern valencià –una autonomia administrativa amb poc poder polític i amb mentalitat de delegació colonial–, ni els seus càrrecs concrets –pensant més en fer mèrits per ascendir i poder fer carrera a Madrid que en el País Valencià–, ni la planificació econòmica, territorial, de transports o mediambiental realitzada des de Madrid, responen als interessos del poble valencià. I volem fer-los arribar un advertiment i una exigència a vostès: Felip de Borbó, Pedro Sánchez, Isabel Díaz Ayuso i Alberto Núñez Feijóo, que tenen el comandament al cor de la metròpoli madrilenya: o deixen de tractar-nos com una colònia, començant per la condonació del deute il·legítim que ens han obligat a contreure, ens deixen d’espoliar fiscalment i explotar socialment i deixen de jugar al ping-pong amb el nostre poble, o es veuran més aviat que tard amb un problema polític de primera magnitud.

La DANA ha demostrat que en la tragèdia humana que hem patit hi ha uns responsables concrets que han de pagar, però també que en la tragèdia permanent del poble valencià hi ha unes responsabilitats històriques concretes que romanen i es fan presents cada dia i que cal eliminar-les d’arrel.

El poble valencià és un poble digne i treballador però espoliat i sense poder autogovernar-se. L’infrafinançament, les infrainversions, el sucursalisme i la falta de respecte i de reconeixement per part de centralistes i sucursalistes ens ha portat a la desgràcia que han provocat una tenalla tal que potser, com va dir Vicent Andrés Estellés, “arribarà un dia en què no podrem més i llavors ho podrem tot”.

Antoni Infante, membre de Decidim, la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià.

[Carta traduïda del castellà, publicada originalment a La Marea]