Les crisis són el marc en el qual la història s’accelera i es produeixen transformacions més profundes que les que tenen lloc en períodes d’estabilitat. Transformacions que poden ser per guanyar en drets o tot el contrari. El xoc de la Primera Guerra Mundial va significar posteriorment avenços com l’autodeterminació, els drets de les dones i els drets socials, particularment estimulats pel gran procés de transformació que va ser la Revolució Russa. Però, d’aquell marc, també en van sorgir els feixismes. Amb la Segona Guerra Mundial passa quelcom similar: la crisi va significar la consolidació de les polítiques socials amb la formació dels estats del benestar. Les esquerres obreres, implicades a fons en la derrota dels feixismes, van guanyar-se una centralitat en la definició del món de postguerra. També la descolonització va rebre una empenta important amb aquella crisi. Però de la mateixa manera hi va haver un revers i són els anys d’auge de l’imperialisme ianqui i de guerra freda, amb les consegüents matances en guerres i cops d’estat (Vietnam, Indonèsia, Amèrica Llatina…).

La crisi que ha desencadenat el coronavirus pot ser la fi del neoliberalisme i potser en els llibres d’història veurem, algun dia, un capítol amb el mateix títol que encapçala aquest article. El virus ha posat al descobert les febleses d’un sistema que fa poc més d’una dècada ja va entrar en una forta crisi. Les conseqüències que està tenint per a la salut pública i per a l’economia són fruit de l’estructura de les nostres societats, que s’ha anat definint preeminentment per aquest corrent mundial a favor de la lliure empresa capitalista que hem anomenat neoliberalisme, i que va néixer precisament de la crisi dels estats del benestar. Fixem-nos-hi.

D’una banda, les retallades en sanitat, una constant de les polítiques neoliberals, que han afectat els sistemes de detecció i prevenció, i finalment també l’atenció del gran volum de malalts. Tal és la contradicció del sistema en aquest aspecte que el principal (que no únic) promotor de retallades sanitàries els últims anys a Catalunya, l’exconseller Boi Ruiz, va dir fa uns dies que d’ara endavant cap govern es podria permetre retallades com aquelles.

Però hi ha més qüestions. L’aturada de l’economia afecta principalment els sectors més vulnerables de la classe treballadora: aturats als que encara costarà més trobar feina, treballadors precaritzats amb contractes discontinus que no els el renovaran o falsos autònoms. Precisament una de les característiques del neoliberalisme ha estat mantenir estructuralment una part de la classe treballadora en aquestes condicions. I com ens il·lustrava Violeta Tena fa uns dies des d’aquestes pàgines, les conseqüències del coronavirus són, també, una qüestió de classe.

I en tercer lloc també s’ha demostrat la contradicció d’unes societats terciaritzades, globalitzades i desindustrialitzades, amb processos productius disgregats que pateixen quan es frenen les cadenes de distribució. Amb petites excepcions com els respiradors fabricats per una SEAT reconvertida, hem hagut d’esperar que gairebé tot arribés de la Xina. Perquè, a la recerca de més beneficis (i fugint d’uns països amb la classe treballadora sindicada i amb drets socials conquerits), el capital ha anat deslocalitzant els processos productius en les últimes dècades. Es reobre el debat sobre la necessitat de recuperar un teixit productiu que permeti més sobirania econòmica, de la mateixa manera que s’ha vist la importància de la sobirania alimentària.

Vet aquí algunes contradiccions del neoliberalisme que el coronavirus ha posat al descobert. I encara n’hi ha d’altres que són estructurals, no ja del neoliberalisme sinó del capitalisme en si mateix, com el no reconeixement, malgrat ser vitals, dels treballs de cures.

Però la crisi d’un sistema o la presa de consciència social sobre la necessitat de superar-lo no són condicions suficients per anar endavant. El mateix naixement del neoliberalisme va ser fruit d’una acció política decidida, concretament de certes classes capitalistes per augmentar el seu poder i els seus beneficis. És així com ho va deixar explicat Fontana en els seus darrers llibres, citant el valuós testimoni del memoràndum de Powell, un informe inicialment confidencial de 1971 que apuntava la necessitat que els capitalistes no oblidessin la política: “(…) el poder polític és necessari; s’ha de cultivar assíduament i, quan sigui necessari, s’ha d’utilitzar agressivament i amb determinació”. Com per exemple amb el cop d’estat de Xile el 1973.

Només una acció política conscient, que parteixi de la força en el món del treball i de la mobilització popular, ens assegura que, de la crisi del neoliberalisme, en sortirà un món amb més llibertat i més igualtat.