Twitter és un pim-pam-pum constant, un terreny hostil, com el bar d’una pel·lícula del Far West: quan creues aquelles dues portetes batents saps que allò pot acabar a cops de puny i cadires estellades contra la teva esquena. Allà hi regna el sarcasme i la mala llet. Així que si el pianista deixa de tocar esperant que diguis alguna cosa, més val que siguis enginyós i mordaç, o no et perdonaran.
Però és moltíssima la informació que hi corre, jo reconec que hi estic enganxat com a font de notícies i de recomanacions. I fins i tot, de vegades, també serveix de xarxa que connecta persones i coneixement, que era la idea més noble amb la qual es presentava aquesta aplicació. Això és el que va passar fa cosa d’un mes. El company del BNG Néstor Rego em va enviar una notícia del diari Nós sobre un llibre recopilatori de Maria Mercè Marçal. El diari gallec se’n feia ressò perquè aquest llibre conté principalment una sèrie de cròniques de Marçal, publicades originalment en gallec al diari A nosa terra, sobre l’actualitat política dels Països Catalans en els anys 1979 i 1980. Una edició de Comanegra a càrrec d’Helena Gonzàlez i Pere Comellas, que ara que ja han reobert les llibreries ha sigut el primer llibre que m’he comprat.
Em va cridar molt l’atenció la foto que il·lustrava la notícia i que després he trobat dins el llibre. És obra de Xan Carballa i pertany a l’arxiu fotogràfic d’A nosa terra. Era la foto del Dia da Patria Galega de 1979, que és el dia que van fitxar Marçal com a cronista. Hi vaig reconèixer algunes cares a banda de la Marçal, però la vaig penjar a Twitter i a partir d’aquí es van desxifrar més rostres. Tot plegat em va submergir en el seguit d’històries que contenia aquella instantània congelada. Em va fer pensar què portava aquells i aquelles militants a estar sostenint una pancarta, què venien de fer i cap on anirien les seves trajectòries vitals i polítiques.
Començant per la Marçal, és clar, que destacava en la seva voluntat de relligar les lluites nacionals, de classe i feministes, i que el llibre en dona una bona mostra. A Galícia hi acudia com a representant del PSAN, però no passaria ni mig any abans que aquest partit es trenqués per la meitat i n’acabés sortint el sector que, com Marçal, donaria suport a la candidatura de Nacionalistes d’Esquerra a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. Uns resultats decebedors van significar la crisi d’un projecte que havia nascut amb molta empenta i aglutinava personalitats destacades del món de la cultura. Marçal se n’acabaria desvinculant al cap de pocs anys.
L’altre sector del PSAN, el que va continuar amb les sigles, també és present en la foto en la persona de Josep Guia. Ell havia estat al primer nucli independentista al País Valencià, que hi havia constituït la primera cèl·lula del PSAN cinc anys abans, el 1974. La delegació catalana també comptava amb la presència d’IPC i per això a la foto hi apareixen Llum López i Agustí Alcoberro. La primera, Joana -de nom de clandestinitat-, era néta d’exiliat republicà, d’una banda, i, de l’altra, el seu pare havia arribat de Melilla amb els franquistes. De classe treballadora i del barri de Sant Andreu de Barcelona. Alcoberro era de Nou Barris i tot i la seva joventut, 20 anys en aquell estiu, ja havia representat el partit en algunes reunions internacionals de les organitzacions de la Carta de Brest, un espai de coordinació de diferents moviments independentistes: el català i el gallec al costa del basc, l’irlandès, el gal·lès, el bretó, l’occità, el cors i el sard. Tots quatre amb trajectòries militants ja en l’antifranquisme que els havien implicat diversos casos repressius. Guia ja havia estat detingut dues vegades i Alcoberro als 15 anys ja havia visitat els calabossos infernals de Via Laietana, torturat i acusat de terrorisme. L’independentisme català era un baluard, petit però ferm, que connectava aquelles reivindicacions de l’antifranquisme amb les lluites contra les continuïtats que havia mantingut la transició, i que encara duren.
L’independentisme basc sí que comptava amb més força i per això Herri Batasuna havia aconseguit molts bons resultats en les eleccions a les Corts d’aquell any 1979. En la foto hi apareix Telesforo Monzón, que havia estat conseller del Govern basc en temps de la guerra, exiliat durant 40 anys i que, en retornar, havia estat inspirador i ànima de la fundació d’HB. I a la foto també hi surt Jokin Gorostidi, un altre fundador d’HB que anys abans havia estat jutjat al Procés de Burgos. I representats bretons, palestins, xilens i del sandinisme, que acabava de prendre el poder sis dies abans! Quan esbrini els seus noms, em comprometo a una segona part d’aquest article.
[Aquest article es publicà originalment a El Temps]