L’anàlisi que el company i amic Jordi Muñoz fa en el seu llibre Principi de realitat: una proposta per a l’endemà del procés (L’Avenç) em sembla un intent honest de posar llum a tot el que ha esdevingut (i els perquès) en els darrers anys. Intenta donar resposta a perquè no hem aconseguit la fita que ens havíem proposat. Des d’aquesta perspectiva, part de la diagnosi em sembla encertada. Tot i això, des del meu punt de vista, té tres mancances centrals que provoquen que no arribem a les mateixes conclusions o que posem el focus en diferents aspectes.

1- Sense poder real no hi ha legitimitat. I no disposem d’espais de poder real. Muñoz centra bona part del seu argumentari en la necessitat de reforçar la legitimitat interna. Però de la lectura del llibre es desprèn que aquest (necessari reforç) es derivarà, entre d’altres, de la “bona gestió des del govern” i del desgast del poder de l’Estat per la via de la lluita antirrepressiva. Al meu entendre, aquesta posició negligeix una qüestió fonamental: el poder construeix legitimitat en si mateix. És a dir, el fet que no disposem de Poder (ni executiu real, ni judicial, ni policial-militar, ni mediàtic, ni…) és un topall objectiu, no només a les nostres aspiracions, sinó al creixement de la legitimitat mateixa. Perquè l’ostentació del poder és una eina de generació de legitimitat.

És a dir, estem encallats en una contradicció clau: necessitem poder per tenir legitimitat i sense legitimitat no podem accedir al poder (o té molts més costos). És possible salvar aquesta contradicció fonamentalment per la via de la gestió del poder autonòmic o per la via dels mitjans tolerats per les democràcies “liberals” i els valors culturals dominants? Per superar aquesta situació, la clau, al meu entendre, seria centrar-nos en generar eines de poder i organitzar i disputar diferents espais estratègics de poder.

D’una banda, eines de poder i institucionalitzat pròpia. Entitats embrionàries de poder republicà que legitimin el procés de transformació. Per altra banda, treballar per organitzar i disputar altres espais de poder. Per exemple, les eines sindicals pròpies i l’accés directe al món laboral (de manera massiva), els mitjans de comunicació de masses, el poder que dona que la policia autonòmica o els jutges favorables a la ruptura estiguin organitzats, etc.

El que més em sorprèn doncs és que aquest aspecte (en el que segur que parcialment coincidim) i totes les línies de treball que se’n deriven no siguin un aspecte central de l’aposta de futur. No només del llibre sinó de l’aposta de l’independentisme que treballa seguint el fil argumental de la centralitat de la “legitimitat interna”. No només cal construir legitimitat sinó que cal treure els topalls que ens impedeixen de construir-la i construir eines per a la legitimació futura.

2- Sobredimensionar la “por” al conflicte i la negligir la seva potencialitat constructora. Una segona qüestió que em sembla central i permanent en el conjunt del llibre i de l’anàlisi és la sobredimensió permanent dels perills i dels riscos associats a l’accentuació del conflicte. Si bé és evident que el conflicte civil intern és una de les “línies de treball” permanent de l’Estat i un dels màxims perills que afronta l’independentisme, també ho és que, d’una banda, ha estat el mateix conflicte (i l’acceptació de risc que comporta) el que ens ha permès acumular forces i avançar de manera clara.

Però ara les cartes ja estan a sobre la taula: ja sabem que hi haurà un 20-25% de la població de Catalunya que serà utilitzada per l’Estat per intentar portar la situació al “bloqueig civil”. L’Estat serà al darrera per avalar aquesta posició de xoc social, dirigir-la i finançar-la (només cal mirar qualsevol enquesta de les realitzades darrerament, com a exemple, una de moltes). Hem d’afrontar, doncs, que tot i que puguem (i haguem) d’acumular el màxim de forces, aquest perill sempre estarà a sobre la taula com una qüestió central.

Què farem, ens aturarem permanentment sempre que l’Estat amenaci amb la confrontació interna? Com mitigar aquest risc hauria de la nostra tasca, assumint que sempre hi serà. L’independentisme culturalment dominant, però, beu de les fonts d’una cultura política abassegadorament hegemònica: la cultura del confort “no conflictiu”, d’una cultura de classe associada a les “classes mitjanes” que genera una autopercepció evitativa del conflicte. Que ha generat la falsa percepció que les classes populars havien estat sempre “pactistes”.

Seria plausible argumentar, doncs, que aquest sector de classes populars (i ja no diguem les classes més benestants) hagin (haguem) comprat aquest discurs i que fins que no entrem en una etapa intermèdia de “normalització cultural del conflicte” no siguem capaços de posar tots els elements a la balança en la seva mesura justa.

Però, a banda d’allò comentat, la sobredimensió dels perills del conflicte té una segona derivada que n’és “l’autolimitació” política, fins i tot per a generar escenaris de negociació. O si no, de quina manera exactament generarem aquests escenaris? Tot i el perill que comentàvem, no ens hagués posat en una posició de força major haver accentuat al màxim les contradiccions entre el moviment popular independentista i l’estat espanyol quan érem al punt àlgid de la nostra força?

Per què va ser superior la por a l’enfrontament intern que no la por al cost d’oportunitat (altíssim, com estem comprovant) de deixar d’accentuar les contradiccions en el moment àlgid de la confrontació? Més enllà que, segurament, tampoc haguéssim assolit el repte, és possible, però, imaginar que haguéssim entrat en un escenari de negociació més avançat? Mai ho sabrem, però com a mínim cal mantenir el dubte raonable. No faig una anàlisi avantatgista. En el seu moment una situació tan tensa i tan nova és normal que generés molts dubtes, però per afrontar els escenaris de futur cal decidir si ens vam equivocar o vam encertar. I vista la situació actual, crec que ens vam equivocar.

3- Eixamplar la base responent a les necessitats reals de les classes populars. Una tercera mancança és, al meu entendre, la poca importància que es dona a la manera com s’hauria de concretar el treball pels drets socials i civils com a clau per a l’eixamplament de la base. Del llibre no se’n desprèn cap crítica substancial a la praxi que està duent a terme la part dominant de l’independentisme d’esquerres que ha estat els darrers tres anys al Govern de Catalunya i que no ha tirat endavant pràcticament cap política amb un impacte real sobre el gruix de les classes populars. Bé sí, una, la regulació dels lloguers, i no ha estat a iniciativa seva.

No vull adjudicar al llibre aquesta contradicció, si bé sí que és cert que és una qüestió que es relega a un terme secundari. Treballar el creixement de l’independentisme (de la base) des d’una perspectiva de classe no vol dir només assumir una retòrica aparentment esquerranosa sinó vol dir, sobretot, treballar de manera efectiva en la defensa dels drets de la majoria. En aquests moments, fer petits moviments que tinguin alguna conseqüència pràctica i palpable sobre la vida material de la majoria de la població vol d’una immensa determinació (i és la única manera com la gent no independentista pot acostar-se al moviment, amb canvis en la seva realitat concreta).

Rebaixar la factura dels serveis essencials, iniciar una tímida redistribució de la riquesa o recuperar per a la gestió pública serveis essencials vol dir, ara i aquí, enfrontar-se als poders fàctics. I això no es correspon amb la praxi actual de l’independentisme d’esquerres al govern, el d’Esquerra Republicana de Catalunya (no cal ni parlar de la praxi de Junts per Catalunya). Més enllà de la retòrica, aquests actors demostren una por enorme a assumir aquest enfrontament en el terreny de les polítiques concretes. I això és una contradicció central, la que hi ha entre el discurs de l’eixamplament i la pràctica concreta.

Però quines conseqüències pràctiques tenen les crítiques sobre les conclusions del llibre? No hi ha contradicció entre unes propostes i altres, o no en totes, però sí segurament un canvi de focus o de prioritat en algunes qüestions. Al meu entendre hi ha alguns elements clau que, d’alguna manera, responen a bona part de les crítiques i que haurien de ser centrals i no secundaris en la proposta tàctico-estratègica de l’independentisme.

Generar elements de poder i de potencial canalització i agudització del conflicte en diversos àmbits, reforçar estructures d’institucionalitat republicana, de poder propi, que realimentin la legitimitat del moviment i que serveixin de pòsit, de base, per afrontar un hipotètic següent embat. Protoeines de legitimitat del procés de canvi. Consell per la República o l’Assemblea de Càrrecs Electes en podrien ser exemples. Organitzar la gent que treballa en espais de poder estratègics (policial, judicial, etc) que disputin el poder o erosionin l’actual també seria un element clau i complementari.

En segon lloc també caldria fer créixer eines estratègiques clau, de transformació i de generació de contrapoder, de generació de propostes per la transformació social i de defensa dels interessos concrets i palpables de les classes populars: el sindicat de classe i independentista en seria el paradigma, i prioritzar aquesta construcció a l’aliança tàctica amb altres forces sindicals.

Finalment, caldria que fóssim molt més concrets en la definició de quines polítiques caldria desenvolupar o impulsar des del migrat poder legislatiu i executiu autonòmic del qual disposem. O, si més no, caldria que s’evidenciés, de la manera que fos possible, que el nostre migrat poder autonòmic fa tot el que està al seu abast per millorar el dia a dia de les classes populars catalanes. Amb propostes concretes i agosarades, prioritzant clarament aquest treball a l’aliança amb els sectors de la mitjana o alta burgesia dubitativa entre posicionar-se a favor del procés d’alliberament o de mantenir els seus privilegis.

[Aquest article es publicà originalment a Nació Digital]