El Nadal és sempre un període especial per a moltes famílies. Sent 2020, i davant la impossibilitat d’eixir de València, la meua parella i jo anàvem a sopar només amb la meua mare i germà. Lluny de persones a les quals estimem, tant per a nosaltres com per a la resta de persones, aquest nadal anava a ser un poquet més difícil.

No obstant això, en el nostre cas, hi havia un raig d’esperança: anàvem a anunciar el nostre embaràs la Nit de Nadal i acabar el 2020 amb un poquet de felicitat, celebrant que malgrat la dificultat, de tot poden eixir coses bones.

Però hi ha vegades que la vida et posa més obstacles dels que pots abastar. El dia 23 al matí, acabava la meua visita a la matrona anant directa a urgències, on passaria les pròximes 6 hores, quasi 3 hores per a ser atesa i 2 hores més per a confirmar o descartar el diagnòstic sospitat: un embaràs extremadament perillós per a la vida d’una dona, un embaràs ectòpic.

Malgrat les llargues hores i del poc temps passat entre eixa experiència i escriure aquestes paraules, em costa recordar amb exactitud tot l’ocorregut, però hi ha un moment que sempre se’m quedarà gravat.

Mentre entrava a la consulta per la possible pèrdua del meu bebé, sola, sense tindre l’escalf de la meua parella per a evitar riscos de la COVID, sentint com el meu nadal es destrossava, les meues esperances es truncaven i els meus somnis desapareixien, la doctora va tindre unes paraules per a mi: “Disculpe, podría hablarme en castellano?” Jo em vaig quedar en xoc.

“És que és de Valladolid” excusava la infermera.

En altres moments segurament hauria reclamat. M’hauria queixat, hauria expressat l’irremeiablement dolent i mancat d’empatia que era fer-li deixar de parlar la seua llengua a una dona jove en procés de perdre el seu embaràs. Hauria explicat que, en un context extremadament vulnerable, fer-me repetir el meu dolor i les meues pors, per no voler escoltar el valencià, era fins i tot cruel.

Però no vaig poder, vaig canviar de llengua.

Tan sols vaig poder, mentre em treien sang per a confirmar si hauria de passar per un procés pel qual podrien arribar a extirpar-me part del meu aparell reproductiu, preguntar “Quant de temps portes ací?”. Em va mirar sense contestar, algunes companyes van riure: “això, quant temps portes?”, va etzibar la infermera valencianoparlant en to jocós.

Finalment, em va respondre: “No gaire, no porte molt temps ací”. Realment no em va convéncer la resposta.

Dues hores després, el diagnòstic no es confirmava. “Tan sols” era un avortament d’un embaràs molt incipient. Li passa a moltes dones, sóc molt jove, que no em preocupara, em van repetir.

És veritat, moltes dones perden als seus bebés en el primer trimestre. Però no sé quantes dones castellanoparlants veuen els seus drets ultratjats en un moment tan extremadament vulnerable. Quan molts demanem igualtat lingüística, no ho fem per a llevar drets a ningú, ni per a imposar una supremacia del valencià, el fem perquè a ningú li passe el que a mi: que damunt d’estar perdent al meu bebé en nadal del 2020 i veure els meus somnis destrossats, damunt, haguera de deixar d’expressar el meu dolor en la meua llengua.

Al 2021 no li demanaré molt. No sé si li demanaré un altre embaràs després d’aquesta experiència, però sí que em faria il·lusió una cosa: que cap altra dona, en una situació així, torne a viure el que em va passar a mi. Per això, cal continuar reclamant la igualtat lingüística en tots els espais de la vida. En la sanitat, també.

[Aquest article es publicà originalment a Nosaltres La Veu]