Que la pandèmia de la COVID-19 està desfermada sembla una evidència difícil de qüestionar. Les dades de contagis i persones mortes cada dia així ho confirmen. El testimoniatge de milers de famílies de persones mortes i afectades poden donar fe de la gravetat de la seua evolució. El que ja no em sembla tan evident és que estiga fora de control sobretot si tenim en compte que els diversos governs autonòmics o estatals es resisteixen a adoptar les mesures que tothom sap que són les efectives com ja es va demostrar a la primavera passada.

Sense entrar a justificar ni avalar cap teoria basada en suposades conspiracions, el que també em sembla molt evident és que l’estratègia de gestió de la pandèmia a Catalunya o el País Valencià, a l’Estat espanyol i també a bona part dels estats occidentals, es basa en un control dels danys (persones contagiades i mortes) perquè siguen els menys possible, però –i ací el “però” és molt important– sempre que no s’hi qüestione el procés d’acumulació del capital en les millors condicions possibles. Dit d’una altra manera, el que estem veient en els diversos àmbits és una estratègia governamental antipandèmia condicionada pels interessos capitalistes.

La pregunta que ens hem de fer, ací i ara, és si més enllà del nostre desig, podíem esperar que fora d’una altra manera atesa la naturalesa dels estats. Uns estats constituïts com a capitalistes, amb major o menor tradició de democràcia liberal o democràcia formal, i amb marcs jurídics, pautes culturals i praxis polítiques garants, en últim terme, dels interessos del capital financer, no podien de sobte oblidar-se de la seua essència i anteposar els interessos de la majoria social, en aquest cas, dels  interessos sociosanitaris de la ciutadania.

Llevat que pensem que les nostres societats estan regides per un nivell d’idealisme i puresa democràtica que superen els interessos i la lògica del capital, el resultat, dins aquest marc conceptual, sempre tendirà al drama d’assumir milers i milers de morts. Si acceptem aquest rerefons, la millor o pitjor gestió podrà explicar les diferències quantitatives entre uns territoris i uns altres, però no les diferències qualitatives, que caldrà cercar en altres marcs estatals regits per unes altres lògiques.

Que els EUA superen ja les 390.000 persones mortes, Brasil les 208.000, Bèlgica les 20.000 i l’estat espanyol les 53.000, es pot explicar, almenys en part, per les diferències de gestió dins una mateixa lògica sociopolítica. Que a la Xina hi hagen mort 4.635 persones, al Japó 4.200, al Vietnam 35, a Cuba 162 i a Nicaragua 167, a més d’una gestió diferent de la pandèmia, és atribuïble amb tota certesa al funcionament d’unes lògiques dins paràmetres d’intervenció qualitativament diferents. Una explicació a aquestes diferències ens l’ofereix aquests dies Nines Maestro quan es pregunta si és un miracle el fet que a Cuba la mortalitat per COVID-19 siga de 13 persones per milió d’habitants mentre als Estats Units és de 1.067. La resposta de la mateixa Maestro és que el miracle és el d’una revolució cubana que manté condicions de vida per a la majoria de la població millors que les dels països capitalistes. Em venen ara al record aquelles imatges de les brigades sanitàries cubanes combatent en diversos països els primers estralls de la pandèmia quan encara no se’n sabien ben bé ni les causes ni les conseqüències futures.

Ja coneixem les limitacions òbvies que tenen les explicacions simples als problemes complexos, i sabem que en un món tan complicat com el d’avui, els matisos hi juguen un paper importantíssim. Certament, però que l’arbre ideològic no ens impedisca veure el bosc de la realitat que mostren les dades. Per a explicar aquestes diferències qualitatives entre uns estats i altres hom pot parlar de la qualitat democràtica de tal o tal altre país, o de l’autoritarisme en l’aplicació de mesures severes de control, de si realment hi ha països que ja es troben totalment o parcialment fora de la lògica del capitalisme o si només intenten controlar-lo, si això és possible dins les fronteres de qualsevol estat, i de mil variables més, però el que sí que semblen molt evidents són les xifres de víctimes d’uns llocs i altres. Podríem dir que és l’oscil·lació de l’agulla de la balança la que marca els resultats. Si l’agulla es mou cap als interessos del capital o cap als interessos sociosanitaris, el control de la pandèmia hi és condicionada d’una forma o altra. I la diferència són milers i milers de vides.

Aquesta diferència va aparéixer amb tota claredat amb les decisions sobre els confinaments i les mesures d’aïllament. Uns països van optar per anar controlant la pandèmia amb restriccions parcials i limitades, aconsellant formes de comportament individual i col·lectiu per garantir al màxim el manteniment de l’activitat econòmica. D’altres països van optar per sumar a les recomanacions individuals els aïllaments perimetrals durs i l’aturada de tota l’activitat econòmica no essencial. El resultat és que en els primers casos, la pandèmia ha anat oscil·lant de greu a molt greu i ara sembla totalment desfermada, mentre que en els altres s’estan obtenint molts millors resultats sobre el control de la pandèmia, el nombre de les persones mortes és sensiblement inferior i els sistemes sanitaris no hi estan col·lapsats. I amb una paradoxa ben curiosa, que els resultats sobre l’activitat econòmica també són considerablement millors.

Crec que no és sobrer recordar els debats mantinguts la passada primavera sobre la necessitat de confinar perimetralment territoris com el de Madrid, principal focus de l’Estat espanyol. Mesos més tard podem comprovar-ne el resultat. Al contrari, però, del que es podria haver esperat, altres territoris com el País Valencià, que a la primavera del 2020 van actuar raonablement bé, escoltant les persones expertes i la societat civil organitzada, de l’estiu a Nadal, en comptes de continuar amb la dinàmica que havia donat bons resultats, la gestió de la pandèmia s’ha plegat a les directrius estatals i les pressions del capital, fins al desastre actual. És l’hora de tornar al trellat i d’inclinar decididament la balança al costat dels interessos sociosanitaris de la majoria social. Ens hi juguem literalment la vida, aquesta vegada sí.

[Aquest article es publicà originalment a El Món]