Les properes eleccions al Parlament, no deixen de ser unes eleccions imposades. Les segones entre tres anys. Recordem que les del 21-D de 2017 van ser per l’article 155 i aquestes del 14-F de 2021 venen determinades pels jutges per partida doble.

En les del 21-D, no es van acceptar els resultats, ja que hi van haver tres investidures fallides, malgrat l’aritmètica parlamentària. La primera d’elles va comptar amb la complicitat interna, ja que no es val voler desobeir (fet que ha marcat la legislatura). Els companys i companyes de la CUP encara estan esperant asseguts als seus escons el debat per escollir Carles Puigdemont com a president. Dit això, la primera pregunta que em faig, és si el govern espanyol o els jutges acceptaran el resultats de les urnes de les properes eleccions.

Ara, sortim de les brases i anem al foc, ja que el 14-F, ja no només està en joc, el referèndum de l’1-O. El que està en joc, és sí  “ho tornarem a fer”, es a dir, si assolirem les eines necessàries per implantar la República Catalana tan anhelada o tornarem a gestionar les engrunes de l’autonomia. Aquesta és la qüestió?

A més a més,  ho hem de decidir enmig d’una pandèmia que comporta ja una campanya electoral estranya que culminarà amb una jornada electoral atípica. Però no entrarem a posar més pals a la roda, ja que d’això ja se n’ocupen els tertulians i columnistes que sembla ser que saben de tot sota la bandera del sentit comú. Tot i que també m’hi sumaria si no fos per la perversió que se n‘ha  fet, es fa i es farà fins després del 14-F.

Ho dic sense embuts, perquè vivim plenament a cop de titulars sense contextualitzar-los. Sense esbrinar de cap manera de com hem arribat aquí d’ençà l’1-0, la presó, l’exili i el milers i milers d’encausats. A tot això cal afegir, com es va desfent monarquia i el pacte del 78. Per no parlar, de com tot un estat es capaç d’envair un territori de policies per reprimir de la manera que ho fa fer a un poble armat només d’urnes i paperetes. Un any més tard van tornar-hi, amb la sentència. I després aquests policies eren rebuts als seus pobles d’origen com herois i fins i tot, el govern espanyol els condecora.

 Tot plegat va quedar reflectit en titulars i com diu la meva amiga, sembla ser que tal dia farà un any!

Tampoc no es van respectar els resultats electorals del 21-D i amb la pandèmia i els jutges ens hem adonat que no tenim els recursos ni el poder per combatre-la, ja que continuem gestionant les engrunes d’una simple autonomia amb el que tot això representa pel nostre poble.

Ara bé, més enllà de la gestió, el debat electoral s’ha de centrar en si volem assolir les eines per necessària implantar la República o gestionem les engrunes de l’autonomia. Fora d’això no hi ha res a dir. Si tenim clar d’on venim, d’una repressió ferotge que no ens deixa ni respirar com a poble i que intenta desmobilitzar-nos.

Però malgrat tot, una gran majoria catalanes i catalans d’aquest territori dels Països Catalans hem pres una determinació i seguim, i el proper 14-F anirem a votar, tot i la pandèmia i la imposició del jutges. Ho he dit en diverses ocasions, tot depèn de nosaltres. Molts i moltes ja ens hem adonat que l’autonomia és un carrer sense sortida. Tornar-hi és donar-hi es fer un pas enrere.

Durant aquests 3 anys, la majoria de les classes populars catalanes s’han mantingut fermes en la seva convicció de voler assolir una República Catalana i en aquestes eleccions imposades ho hem de tornar a demostrar, ja que el problema el té Espanya i no nosaltres.

Cal anar a votar per assolir les eines necessàries per implementar el mandat de referèndum, per construir una societat més justa i solidària. Ho tenim a les nostres mans.

[Aquest article es publicà originalment a Llibertat.cat]