Ja portem més d’un any de Govern “del canvi” a l’Estat espanyol. Però a efectes de lleis sobre ordre públic no s’ha produit pràcticament cap canvi. És el primer Govern espanyol, del Règim del 78, que incorpora una força a l’esquerra del PSOE. Més encara, el mateix PSOE portava al programa la derogació o modificació d’algunes d’aquestes lleis. Però un cop arribats al poder aquests compromisos queden postergats si no definitivament negligits. Certament el problema de l’Estat espanyol no és tan sols l’ordenament legal, sinó uns jutges majoritàriament conservadors i postfranquistes i uns mitjans de comunicació que fan el caldo gros a la criminalització de la dissidència. Però si no aprofiten el poder que tenen a l’executiu i al legislatiu per desmuntar tots aquests dispositius de repressió, després que no ens facin creure que una altra Espanya és possible.

Parlem dels dispositius en concret. L’únic que ha estat derogat ha sigut l’article 315.3 del Codi Penal, que havia endurit les penes de presó per als piquets de vaga. El Congrés va eliminar-lo tot just fa quinze dies. Havia estat una contrareforma del PP introduïda el 2015 i que va portar uns quants centenars de sindicalistes a judicis en els quals se’ls demanaven anys de presó per accions que, fins llavors, entraven en el marc que podríem considerar socialment acceptat en un context de vaga.

Tanmateix, després d’aquesta derogació, les accions dels piquets en una vaga continuen amenaçades. I us posaré un exemple concret. Francisco Garrobo ha estat condemnat a tres anys i mig de presó, i el seu company Moisés Fernández a un any, per un tall de carretera en la vaga general del 8 de novembre del 2017, legalment convocada pel sindicat I-CSC. La sentència del passat mes de novembre encara no és ferma, però hi ha com a mínim dues qüestions a tenir en compte. La primera és l’arbitrarietat del jutge en considerar que aquella acció no formava part de la vaga, que era una manifestació a banda, que no quedava emparada per la convocatòria legal, sinó que necessitava un permís a banda. La segona, que un jutge estira, per primera vegada, de la doctrina sobre violència establerta per Marchena en la sentència del Suprem contra els presos polítics. Per tal de poder condemnar per sedició es va construir la idea de “violència compulsiva” o “violència psíquica”. En aquell moment alguns moviments socials (recordo singularment un comunicat de la PAH) ja van advertir que aquest invent repressiu inaugurava un canvi que afectaria el conjunt de mobilitzacions de protesta.

Això ens porta al delicte de sedició, el primer dels dispositius que caldria derogar. Ja ho va demanar Amnistia Internacional al Govern espanyol, i a continuació van subscriure aquesta demanda nou forces polítiques presents al Congrés dels diputats, incloent Unides Podem. La sedició forma part d’una manera d’entendre l’ordre públic pròpia d’Estats autoritaris. Així ho explica un llibre de propera aparició que han escrit quatre companys, Mireia Vehí, Ignasi Bernat, Olivier Peter i Benet Salellas. La sedició es fa servir des d’un punt de vista ideològic molt conservador, concretament “es construeix des de la perspectiva ideal que la normalitat significa ordre, tranquil·litat, silenci. Habitualment els tribunals expressen una concepció de les institucions – i de l’espai públic, dels carrers, de les universitats, etc – en un funcionament silenciós. No hi inclouen una perspectiva d’exercici de drets fonamentals de la ciutadania que qüestioni, discuteixi o critiqui aquestes institucions i les seves actuacions. Per més conflicte que hi hagi, per més disrupció i tensió ambiental que provoqui una protesta quan les institucions – policia, tribunals, administració – aconsegueixen els seus objectius i assoleixen amb més o menys dificultats les seves funcions públiques, no s’hauria de considerar que hi hagi un problema d’ordre públic”.

En segon lloc, la Llei Mordassa és l’altre dispositiu que caldria derogar. En aquest cas, s’hi havien compromès totes dues forces del Govern espanyol, PSOE i UP. També diverses ONG s’han pronunciat contra aquesta llei que, bàsicament, dona poders a la policia per sancionar administrativament (per tant, sense necessitat de judici i sense possibilitat de defensa) a manifestants i activistes.

I en tercer lloc també cal derogar l’enduriment del codi penal el 2015 pels delictes relatius als desordres públics, que porta els acusats d’aldarulls en una manifestació a rebre peticions d’altes penes de presó. I que, com bé va explicar Laia Serra, aquesta sola amenaça de presó provoca l’assumpció dels fets per tal d’arribar a un pacte amb la fiscalia. És el “suïcidi processal”, un dispositiu ideal per a trobar caps de turc.

O es deroguen aquests dispositus o a l’Estat espanyol serem molts més els sediciosos i emmordassats.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]