Rellegint Els altres Catalans, de Paco Candel, un llibre magnífic on s’expressa la necessitat que totes les catalanes ens entenguem, tant els nouvinguts, ell es referia a les persones migrants d’Andalusia, Múrcia, Galícia i Extremadura dels anys 60, de participar en la construcció de Catalunya i d’abraçar, sense oblidar els seus orígens, la llengua i cultura catalanes per no quedar socialment marginats, com els catalans d’origen de superar perjudicis i assumir a la nova població com a pròpia, per no viure d’esquena a la construcció d’una altra realitat de la societat catalana. Els anys 60 van passar, i els 70 i 80 i fins a data d’avui Catalunya i els Països Catalans anem reben diverses onades migratòries de persones que cerquen un futur digne per ells i la seva família, i així és com la vella necessitat d’entesa reneix i es construeix socialment Catalunya.
És dins d’aquest paradigma de gran consens social on va néixer l’escola catalana als anys 80. Les famílies de l’àrea metropolitana van apostar per la immersió lingüística, juntament amb la comunitat de mestres i amb l’administració catalana.
La normalització de la llengua catalana ha sigut i és un dels pilars per la cohesió social d’aquest país i bé que ho sabia el sistema polític hereu del franquisme. Tots els governs del Règim Monàrquic Espanyol, UCD, PSOE i PP, han assetjat, agredit i censurat la llengua catalana. Podríem trobar centenars d’exemples al llarg d’aquest 40 anys de pseudo democràcia borbònica, però em centraré en aquest darrer any i basant-me amb l’InformeCat*, un recull de cinquanta dades significatives sobre la situació del català que la Plataforma per la Llengua elabora anualment a partir de fonts oficials, mitjans de comunicació i estudis d’elaboració pròpia.
Podem observar que aquesta ideologia de depredació lingüística utilitza tots els instruments que té el seu abast per ser efectiva, i el més potent, a Catalunya, és la Generalitat. Tant sols el 22’5% de les subvencions de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, a la producció de llargmetratges cinematogràfics, s’han concedit a obres audiovisuals que són en versió original només en català o bé compartida amb altres llengües. Aquest mateix departament és el responsable d’atorgar les més grans subvencions públiques a festivals de música tant importants com Cap Roig on l’oferta musical en català era sols un 23,7% o Festival Vida on, l’any 2016, la llengua catalana representava només el 10% de l’oferta musical.
Seguim.
La instrumentalització del castellà, gràcies a la legislació espanyola, fa que el supremacisme lingüístic de les elits del Regne d’Espanya escombrin el català al racó de la marginalitat. Per aquest motiu cap de les quatre grans cadenes hoteleres mundials amb seu a les Illes Balears no tenen les seves webs en català. Són Iberostar, Riu Hotels, Melià i Barceló. Cal recordar que entre totes tenen 122 hotels als Països Catalans i en les pàgines web d’aquestes cadenes es poden trobar fins a 15 llengües diferents (espanyol, anglès, alemany, francès, italià, portuguès, rus, xinès, neerlandès, indonesi, japonès, vietnamita, txec, turc i àrab), però cap d’elles incorpora el català.
En el món de l’ensenyament malgrat el soroll generat per Ciutadans, PSOE/PSC, Vox i PP, la realitat és que només el 14,6% de les converses dels alumnes de l’ESO al pati són en català a les zones urbanes de Catalunya. El resultat global és que només el 24,3% de les converses dels infants i adolescents durant el temps esbarjo de les escoles i instituts de Catalunya són en català. Ara, el més revelador de l’estudi és la diferència entre l’ús de català als patis de la Primària, que és del 35%, enfront de l’ús que es detecta del català a la Secundària, que es redueix a més de la meitat: només el 14,6% dels alumnes de secundària s’expressen en català a l’hora del pati.
Però si algú pot pensar si es pot anar pitjor, la resposta és evident: Sí, i tant. La judicatura espanyola escarneix la llengua catalana des de tots els seus àmbit, per exemple l’any 2016 el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya i el Consell de l’Advocacia Catalana van arribar a un acord per a retribuir amb un complement econòmic de 14 € els advocats del torn d’ofici que fessin ús del català en determinats escrits i documents. Es tractava d’una prova pilot d’un any de durada per a revertir la tendència a la baixa de l’ús del català a la justícia, i en les sentències en particular, amb el supòsit implícit que un ús més freqüent del català per part dels advocats podria conduir els jutges a emprar-lo més.
Tot i els esforços i el fet que va tenir una bona acollida, la prova pilot va vèncer sense que el Consell de l’Advocacia pogués prorrogar-la. El motiu d’aquesta impossibilitat es trobava en el fet que la renovació del programa s’havia de fer el gener de 2018 i requeria la signatura de la Conselleria de Justícia, i en aquell moment la Generalitat de Catalunya estava intervinguda pel govern de l’Estat, en mans del PP i amb el beneplàcit del PSOE, per gràcia de l’article 155.
Dels setze nou jutges que van jurar o prometre el càrrec a començament de l’any 2018, només cinc van usar el català, poc més del 30%. Cal recordar que per accedir una plaça de la judicatura als Països Catalans, el català no és cap requisit i per tant poden venir jutges i magistrats de tot l’estat espanyol sense que sàpiguen ni tan sols entendre el català, vulnerant els drets lingüístics de les ciutadanes d’aquest país.
En conseqüència l’any 2017 només el 8,2% de les sentències judicials a Catalunya (un total de 18.346 sobre 224.220) es van redactar en català, la pitjor dada des del 2001. Això indiquen les dades estadístiques que fa públiques el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya sobre la situació de la llengua pròpia en l’àmbit judicial.
Si mirem què està passant a la resta dels Països Catalans podem observar que la llengua està igual de maltractada. La Generalitat Valenciana va practicar una enquesta entre el personal de l’Administració autonòmica per a analitzar la situació del valencià en aquest àmbit i poder elaborar una proposta de millora en els usos oficials, que se centrés sobretot en el respecte pel dret d’opció lingüística. Precisament pel que fa a aquest dret, les dades que va proporcionar l’enquesta foren molt negatives.
Segons l’enquesta del 2016, només el 45,9% del personal de l’Administració valenciana declarava estar capacitat per a escriure en valencià, i tan sols el 13,2% de la producció escrita de la Generalitat es feia finalment en aquesta llengua. De la mateixa manera, només el 57,3% del personal declarava estar capacitat per a parlar en valencià i tan sols el 12,3% de les comunicacions orals de la Generalitat amb els ciutadans s’acabaven fent en aquest idioma.
Així, doncs, la capacitació en valencià va resultar ser força més baixa que la del castellà (del 100%, i obligada constitucionalment), i l’ús efectiu del valencià encara resultava més baix, atès que rondava el 10-15%. També és remarcable el fet que el 30,7% del personal de l’Administració autonòmica afirmava que sempre parlava en castellà amb el públic i que el 24,3% responia en castellà als usuaris que se li adreçaven en valencià.
Tots els governs del Règim Monàrquic Espanyol s’han destacat per les seves polítiques d’agressió a les llengües no castellana. Per exemple: el govern de Pedro Sánchez, aquest passat 2018, va confirmar que no demanaria al Parlament Europeu que el català es pogués utilitzar al plenari.
En una resposta per escrit a una pregunta parlamentària formulada pel diputat d’En Comú Podem Jaume Moya, l’executiu espanyol explicava que l’ús del català a les institucions europees era “inviable” i que suposava un cost massa “elevat”. Aquest argument s’estavella davant la realitat que les institucions europees funcionen en 24 llengües oficials, moltes de les quals tenen menys parlants que el català. De fet, el català és la catorzena llengua més parlada de la Unió Europea, i amb els 10 milions de parlants, supera llengües oficials com el búlgar, el danès o el finès. També és destacable que el president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, havia assegurat per escrit que facilitaria l’ús del català a la cambra si el govern espanyol li ho demanava.
En la mateixa línia va la situació del català a les pàgines web de l’Estat, que no millora amb el govern Sánchez: una anàlisi de la Plataforma per la Llengua de 263 portals web de l’Administració General de l’Estat elaborada l’any 2018 va revelar que el 64,6% d’aquestes pàgines oficials no contenien cap informació en català, una xifra que és força semblant al 64,2% que s’hi va trobar el 2017. Una altra xifra força semblant a la del 2017 és la de pàgines web del 2018 que només incloïen el català de manera residual, en alguns menús estàtics o a la primera pàgina de navegació, que el 2018 era del 19,4% i el 2017 havia estat del 19,7%.
L’absència de millores en la situació del català en l’administració electrònica és destacable pel fet que durant el 2018 es va produir una moció de censura que va portar Pedro Sánchez i el PSOE al govern de l’Estat, i aquest mateix partit s’havia significat durant el 2017 a favor que tota la informació que s’ofereix a internet estigués disponible en català i tots els tràmits es poguessin fer en aquesta llengua. De fet, quan era a l’oposició, el PSOE va arribar a presentar al Congrés dels Diputats una proposta de llei orgànica que ho contemplava específicament però un cop el PSOE va formar govern llançà la proposta a la paperera de la història, com diu la dita, abans s’atrapa a un mentider que un coix.
Les normes publicades al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) que imposen el castellà i releguen el català augmenten el 48,4%, de 93 el 2017 a 138 el 2018. Cada any les institucions de l’Estat i de la Unió Europea aproven una gran varietat de normes que regulen aspectes lingüístics i que, gairebé indefectiblement, afavoreixen el castellà i releguen el català. Les normes d’origen estatal solen imposar el castellà identificant-lo pel nom o pel seu caràcter de llengua oficial de l’Estat, mentre que la Unió Europea el sol imposar indirectament amb al·lusions generals a les llengües oficials dels estats membres i de la Unió.
Com és habitual, la normativa lingüística aprovada aquest passat 2018 tractava àmbits molt diversos, tant del sector públic com del privat, fet que contradiu el mite que l’ús del castellà en l’àmbit privat i del consum és “natural” i només fruit de la lliure voluntat i del mercat. De fet, fins a 37 normes diferents preveien obligacions lingüístiques desfavorables per al català en l’àmbit purament comercial de l’etiquetatge.
També és destacable que el 2018 es van aprovar fins a 12 normes que privilegiaven el castellà en la difusió institucional i la simbologia de l’Estat, fet que posa de manifest que Espanya s’identifica amb una sola de les comunitats lingüístiques.
Amb aquestes dades recollides per l’InformeCat* podem concloure que des del Règim Monàrquic Espanyol agredeixen la llengua des de tots els flancs possibles. Directament des del seu govern central, impedint, per l’article 155, la promoció del català entre els advocats del torn d’ofici, censurant la llengua catalana al parlament europeu, fent lleis des del BOE que impedeixen l’ús del català i obliguen el de l’espanyol i que neguen el català a les webs oficials de les institucions espanyoles. Des del món de la judicatura neguen l’obligatorietat de l’ús de la llengua catalana, relegant-la a una utilització purament ornamental. Les grans multinacionals hoteleres, sense cap obligació d’utilitzar el català, senzillament en prescindeixen, trepitjant, amb l’arrogància que els hi dóna tenir un estat intolerant al darrera, els drets lingüístics de milions de persones. Fins i tot la Generalitat de Catalunya, òrgan autonòmic, és un instrument usat per arraconar la llengua. Cal prendre bona nota que el PSOE, amb la seva sucursal a Catalunya, el PSC, són els principals gestors del Règim Monàrquic Espanyol i per tant uns dels màxims responsable dels atacs a la llengua i d’intentar trencar la cohesió social, l’objectiu tant proclamat per en Jose Maria Aznar i que en Pedro Sànchez, obedient, executa.
La mesura, doncs, per la supervivència del català és clara i passa perquè sigui l’única llengua oficial a totes les terres de parla catalana. L’idioma castellà representa una gran potència econòmica, demogràfica i audiovisual i la seva permanència a Catalunya està més assegurada que la pròpia llengua catalana, però també està clar que hi ha un 50% de la població castellanoparlant i per tant aquesta llengua ha de tenir un estatus diferenciat, on s’ensenyi a les escoles i també sigui llengua d’administració.
Sols amb una obligació expressa, que emani dels poders democràtics i sobirans, pot fer que els futurs jutges, treballadors públics, empreses estatals, empreses privades, multinacionals i administració pública normalitzi l’ús de la llengua catalana i s’eradiqui la discriminació perpetua a què ha sigut condemnada.
Per acabar, però, caldria ser honestos i fer-nos una pregunta: es pot assolir la normalització del català dins el Règim Monàrquic Espanyol, heretat del franquisme, on tots els seus governs, des de fa 40 anys, s’han caracteritzat per l’assetjament, prohibició, censura o aïllament de la llengua catalana?
Notes
(*) Es poden consultar totes les dades de l’InformeCat a https://www.plataforma-llengua.cat/que-fem/estudis-i-publicacions/245/informecat-2019
[Aquest article es publicà originalment a Nació Manresa]