“Emergència”: diu el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans entre d’altres accepcions:“Esdeveniment greu que en cas de produir-se demana una actuació immediata”. És aquesta una accepció que defineix la situació de la llengua catalana al territori històric on va néixer,on s’ha anat desenvolupant i identifica un conjunt de parlants com a catalans i no com a portuguesos, italians, castellans o parlants d’altres llengües derivades del llatí? Clarament sí. Certament considero que aquest “esdeveniment greu” no cal que ens preguntem si es pot produir o reflexionem “en cas de produir-se” perquè cal ser molt cínic i barrut per descriure la situació actual de la llengua com de flors i violes i que no cal amoïnar-se perquè l’evolució del català “per sort” segons els barruts i teòrics del “català tranquil” no és producte de la substitució i minorització i de la deixadesa dels parlants i la persecució secular sinó que es tracta que “tot és evolució, tot són maneres internes d’actualització de la llengua”.
Estic pensant i basant-me en una entrevista que molt recentment va fer Xevi Sala al Punt- Avui al divulgador lingüístic Enric Gomà publicitant el seu llibre El català tranquil de cara a Sant Jordi. Estem davant d’una de les moltes versions que de tant en tant apareixen sobre l’etern debat entre apocalíptics (aquí ho serien els partidaris de l’encarcarament, la rigidesa i el puritanisme lingüístic o de l’IEC o el català com a assignatura escolar, segons Gomà) i els partidaris de la llengua natural, informal integrada al món obert i popular amb tots els seus registres. En molts altres moments i dècades s’ha teoritzat i parlat del català light, del català com a Verinosa llengua, (Pericay- Toutain) , ara del català tranquil etc. En definitiva seria el debat entre el català seriós, acadèmic i “avorrit” i el català, fresc, jove, alegre i divertit. No és la primera vegada que es discurseja sobre aquesta dicotomia ni serà la última, a no ser que en el funeral del català es doni per acabat el tema i ens incorporem definitivament i sense fer-nos mala sang a l’evolució també natural de la llengua substitutòria que “amb cordialitat i alegria” parlarem tots, és a dir el castellà constitucional.
Aquest polèmica entre llengua formal estàndard i llengua informal col·loquial es produeix en totes les llengües i ha estat objecte de debats molt vius entre els parlants d’alemany, del francès, del grec, del castellà, del portuguès etc. però sempre són debats en que no hi ha present el tema de la substitució, ni l’amenaça real de la bilingüització social de la societat com a pas previ a una substitució total d’una llengua per una altra , ni unes lleis que afavoreixen constitucionalment la llengua subordinant- en aquest cas castellana- en contra de la llengua catalana subordinada pròpia i secular.
En definitiva el català tranquil és un català seriosament interferit, malmès, no pas encarcarat sinó castrat i corromput que no fa cap alegria de sentir-lo i menys en boca de persones de notorietat i en situacions formals com un debat televisiu: això queda clar, per exemple. quan en boca del que havia estat president del Parlament de Catalunya Ernest Benach es va sentir dir que la repressió contra els polítics independentistes li produïa “repelús”, expressió que en la seva boca a mi em va produir autèntica esgarrifança. I aquesta manera de tractar el català massa sovint per part de tota mena de persones grans i joves, en situacions molt formals o en plena gresca juvenil produeix no alegria ni cordialitat sinó una gran tristesa.
Per combatre aquesta emergència lingüística en el cas de la subordinació creixent del català respecte sobretot del castellà s’ha anat consolidant al llarg dels anys tota una xarxa d’accions, iniciatives, entitats, institucions cíviques, socials i polítiques que haurien de sumar i concentrar les seves forces i no dispersar ni perdre ni un minut ni una persona que vulgui treballar en el desplegament d’una política lingüística disposada a donar la volta a la situació d’emergència.
Parteixo de la consciència que aquesta situació d’emergència té sortida i ens té situats als catalans en una posició històrica i sociolingüística molt interessant: en efecte els catalans podem liderar tot un seguit de propostes encaminades a tractar el tema de la bilingüització i la minorització i substitució lingüística de la nostra societat i la nostra llengua en un context de multilingüisme creixent. En efecte a nivell global del món ens encaminen a un horitzó multilingüe en el que nosaltres, els catalans, ja hi som i hem d’ aprofitar aquesta situació com un avantatge que no tenen les nacions i estats que veuen el planeta únicament amb els ulls del provincià més monolingüe profund, condemnats a no entendre per on va el món i a estavellar-se en unes societats parapetades en el seu supremacisme monolingüe, convençuts que la seva llengua –el francès, l’espanyol,l’anglès… es menjarà el món i està destinat a esclafar i substituir tota la varietat lingüística de la humanitat. Un món de cervells tancats que no estan disposats a admetre que hi ha un altre món que va en la direcció de les societats que es renoven constantment tant per l’evolució de la comunitat existent secularment com per l’aportació de persones que, en solitari o en famílies senceres arriben a una nova terra – en aquest cas la nostra dels Països Catalans- majoritàriament disposats a quedar-s’hi. El món va en la direcció d’acceptar la comunitat multilingüe i cohesionar-la entorn a la llengua i cultura històrica de la societat d’arribada com a eina d’intercomunicació i nou arrelament de tota la comunitat.
Això requereix d’un gran i engrescador projecte de pacte lingüístic entre tots- científics, sociolingüistes, institucions cíviques, científiques, polítiques, esportives, religioses, juvenils, i de tota mena i els parlants , sobretot el voluntariat lingüístic motivat i organitzat.
En aquest moment ja hi ha iniciatives que van cap a aquest camí: des de projectes com el d’Enllaçats per la llengua que impulsa arreu dels Països Catalans una acció conjunta, fins a projectes que han anat arrelant en comunitats municipals i barris i escoles com els Correllengua o les trobades anuals d’escola valenciana. Sense oblidar el treball incansable d’entitats molt lligades al voluntariat com la Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana (FOLC), la Plataforma per la Llengua, la CAL, Òmnium Cultural, Llengua Nacional, els GELA, Llengua i República i el seu centre de reflexió el grup Koiné i centenars d’entitats locals i nacionals impulsats sobretot pel voluntariat lingüístic.
El món polític i institucional –Parlaments autonòmics, governs municipals governs i partits polítics que es reclamen de l’ús del català en totes les seves accions i activitats són els que més visiblement han d’ activar l’empenta cap a la normalització i parar els peus a les campanyes contra l’escola catalana, contra el requisit lingüístic, contra la reciprocitat entre els Països Catalans en el món audiovisual, de les plataformes i de les xarxes… Aquest món polític i institucional ha de protagonitzar una implicació activa en la normalització del català en tot els àmbits i funcions sense por, sense amagar-se ni buscar subterfugis.
Sabem que trobaran –trobarem tot el voluntariat i totes les entitats- molts entrebancs i campanyes insidioses; sabem que fem nosa als partidaris de l’espanyolitat al 100%, del bilingüisme feliç i suposadament enriquidor; sabem que els defensors d’una catalanitat plena som titllats de racistes, genocides de la llengua castellana i els seus parlants, de burgesos insolidaris, escanyapobres enriquits amb l’esclavisme i de les versions més grotesques i extremes sorgides de la línia investigadora i ideològica del professor i polític Solé Tura i el seu tractament del catalanisme i la revolució burgesa.
El grup Koiné, autor el 2016 del Manifest per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent presentat al Paranimf de la UB que va aixecar molta polseguera i va irritar al màxim els grups parlamentaris de Cs, PP, Psoe , Catalunya sí que es pot, ara 5 anys després ha reiterat públicament la justesa dels seus plantejaments d’aquell moment i ha “reincidit” anunciant la pròxima sortida d’un llibre d’anàlisi dels principals arguments en contra i en pro de les opinions expressades en un manifest que va suscitar centenars d’articles i segueix suscitant, cinc anys després, opinions enceses i irritació i aprovació de tota mena; doncs el grup Koiné ha posat a la consideració dels futurs diputats i diputades independentistes de la nova etapa parlamentària autonòmica que és a punt de començar un decàleg de compromisos sobre la llengua que ja ha aixecat al seu torn alarma i expectació; també la Plataforma per la llengua ha plantejat als parlamentaris i parlamentàries una presa de posició clara i pública sobre què pensem fer per fer front a l’emergència lingüística. Ben segur que no els deixarem tranquils i reclamarem respostes i propostes immdiates.
[Aquest article es publicà originalment a Llibertat.cat]