Sovint, és sovint que ens demanem què podem fer des del nostre dia a dia per millorar el món on vivim, quan tot sembla que s’esmicola davant dels nostres ulls, que observen encesos com la misèria i els desastre omplen els nostres noticiaris -disculpeu el to catastrofista-.
Una bateria de dards escopits amb força ens travessen la pell i el cervell. Els pensaments s’emboliquen de por –amb més o menys consciència-, la refotuda por paralitzadora i angoixant que ens frustra somnis i esperances, abocant-nos a la incertesa que falca el fang als nostres peus.
Milers de catalanes i catalans cercant la solidesa i la seguretat que optimitzi l’avanç on arrapar-se per fer un camí de propòsits plens de vida i il·lusions. I és amb aquest article que pretenc modestament obrir escletxes d’optimisme, de força i esperança.
Més enllà dels efectes globals de la pandèmia i el devastador cost social que ens deixarà, hi ha les incerteses generades per l’Estat ocupant espanyol sobre la nostra societat. La aplicació de una legislació que de nou ens converteix en súbdits i l’atemoriment a la dissidència de masses en forma de presó o exili, tenen un cost psicosocial que mai ningú ens tornarà. El règim monàrquic espanyol vol esbudellar la nostra pàtria, perquè li fa nosa i posa massa pals a les rodes a la continuïtat d’un règim forjat per fer-nos desaparèixer. No ens volen, majoritàriament, no ens volen.
Però més enllà de com ens tracta el món i l’Estat, ens cal una profunda reflexió d’un nosaltres en permanent estat de defensa. Cal deixar d’estar amatents només des de les torres de guaita i defensa, sortir progressivament de la fortificació que hem anat fent per defensar-nos i passar a la ofensiva en tots els camps. No ens volen, per tant, no ens respecten i per tant, arribem al cap del carrer: Fem-nos respectar.
Per fer això, de ben segur hi ha tants caps com formules i barrets, però és hora de centrar-se, més enllà de les aportacions que puguin fer els partits independentistes aquests dies, partits a qui els hi hem de recordar que abans de negociar amb l’enemic, cal fer-ho aquí, entre nosaltres i els nostres.
Centrar-se vol dir posar les bases d’un moviment popular independentista i que aquestes bases vagin farcides de propostes que ho desbordin tot plegat generant il·lusió.
Mentre prenem posicions, cadascun de nosaltres, cada jove, cada família, cada empresa, cada treballadora, ha d’empènyer prenent les regnes d’aquesta lluita col·lectiva, que també es fa individualment.
Són temps de posar el nostre gra de sorra, com ja hem vingut fent, però d’una manera més agosarada, conscient i organitzada. Fem que amb el nostre dia a dia, sumem força al projecte de la recuperació de la nostra llibertat: De la independència de Catalunya i dels Països Catalans.