No comparteixo l’enfocament d’Oriol Junqueras sobre els fons europeus que va explicar en l’article “Reconstrucció republicana”, publicat ara fa uns dies. No tant pel que diu, sinó sobretot pel que deixa de dir. Ras i curt: és un article que podria signar algú del PSC. No penso que es pugui deslligar la gestió econòmica de la sobirania política. No penso que l’independentisme hagi de fer un discurs escindint aquestes dues realitats, com si l’agenda de reconstrucció fos paral·lela a l’agenda de l’autodeterminació. Estan entrelligades. I ens hem d’exigir una explicació teòrica i alhora entenedora de per què aquests fons, dins l’estructura política i econòmica de l’Estat espanyol, no serviran per als reptes de transformar el nostre país en un sentit ecològic i a favor dels treballadors i treballadores, com sosté l’article.

Aquesta estructura política i econòmica de l’Estat espanyol, aquesta estructura de classe, farà que aquesta sort de mannà es reparteixi sota tres dinàmiques de fons: centralista, des del punt de vista dels Països Catalans; concentradora del capital, afavorint l’IBEX; i amb contrapartides contra les classes populars, segons les contrareformes que li exigeix la UE.

Pel que fa la primera qüestió només cal remetre’ns a la tendència històrica de repartiment de la inversió pública, en la qual les Illes, el País Valencià i Catalunya sempre surten sistemàticament perjudicades. Però més en concret, ERC ha pactat dues vegades amb el PSOE la participació de la Generalitat en la gestió d’aquests fons: al maig de l’any passat, en una de les pròrrogues de l’Estat d’alarma; i al novembre, a canvi del suport als pressupostos. I és evident que no s’ha acomplert.

De fet, el PSOE i Unides Podem van aprovar el decret de gestió dels fons europeus gràcies a l’abstenció de VOX, un fet insòlit, mentre que rebien les crítiques dels seus socis habituals, com ara Compromís o ERC, entre altres coses per excloure les autonomies de la gestió dels fons.

La segona dinàmica, en bona part relacionada amb la primera, és l’afavoriment del gran capital. L’accés als fons és un sistema pensat per l’IBEX. Es prioritzen els PERTE (projectes estratègics per a la recuperació i transformació econòmica), que són els que requereixen més finançament i risc i que, per tant, tan sols estan a l’abast de grans empreses. Més encara tenint en compte el procés de superconcentració bancària que, fins i tot amb el Govern considerat progressista, ha donat un pas més amb l’absorció de Bankia per Caixabank.

En canvi les PIMES són les que més patiran la crisi. I juntament amb l’economia social i solidària i amb el sector públic, són precisament la base de la veritable transformació que cal, cap a una economia més localitzada, arrelada al territori. La globalització ha anat lligada a l’era del petroli abundant i barat i això ja està arribant a la seva fi.

Finalment, la tercera dinàmica són les contrapartides que exigeix la UE. Que no s’han concretat si bé sempre sentim la mateixa música de fons: mercat laboral, pensions i fiscalitat. Això implicarà oblidar-se de derogar la reforma laboral, així com allargar l’edat de jubilació i afeblir el sistema públic de pensions (amb mesures com afavorir les pensions d’empresa o l’anomenada “motxilla austríaca”). En la qüestió fiscal sí que es preveu algun petit augment dels impostos de societats i també la fiscalitat verda, però de ben segur que anirà acompanyada de pujades de l’IVA o altres mesures regressives, com els peatges.

Si sabem que el procés anirà així, no té sentit que pintem els fons com l’oportunitat que no seran. I encara menys que ho fem en nom de l’independentisme. Les nostres autonomies no tenen sobirania real per a transformar i això forma part de les premisses polítiques de l’independentisme, en base a les quals ha crescut en les darreres dècades.

No vull fer una simplificació consignista, ni que dels meus raonaments algú dedueixi que l’independentisme no ha de governar o que ha de girar l’esquena als fons. Però en un moment com l’actual, de desorientació estratègica i divisió del moviment, la temptació de refugiar-se en la gestió pot ser molt atractiva per als grans partits independentistes. Les institucions són necessàries per al projecte, però també atrapen i desvien de l’objectiu. Són una font de càrrecs, diners i influència que pot funcionar com a alternativa disponible al que veritablement ens ha portat a ser-hi: desmuntar l’estructura de poder polític i econòmic vigent i, sobre la base del poder del poble català, construir una República Independent, un nou poder al servei de la majoria.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]