Tant a Escòcia com a Catalunya l’independentisme ha tornat a guanyar les eleccions, superant el 50% dels vots. Tots dos països enfilen de nou el camí cap a l’autodeterminació i sincronitzar els calendaris i els treballs podria enfortir ambdós processos.

Les realitats catalana i escocesa presenten diferències importants, començant per la història. Escòcia es va unir a Anglaterra el 1707 en un tractat que van acceptar tots dos parlaments i que va donar lloc al Regne Unit. Per la mateixa època, als Països Catalans i l’Aragó s’abolien les institucions i constitucions pròpies, com a resultat de la guerra i l’ocupació borbòniques seguides d’una repressió ferotge. La unió, en aquest cas, era en realitat una dominació, i el dret de conquesta ha perdurat en la mentalitat del nacionalisme espanyol. Per això és tan diferent l’actitud de la nació dominant, anglesa o espanyola, respecte les reclamacions escoceses o catalanes respectivament. I això es troba en la base que Escòcia arribés a acordar un referèndum amb Londres el 2014. Faig notar, alhora, que l’actitud britànica amb Irlanda ha estat històricament tota una altra, i això explica també que les formes de lluita del republicanisme irlandès també hagin estat, històricament, unes altres. Per bé que el 1998 es va arribar a uns acords de pau que reconeixen l’autodeterminació de l’Ulster i que, en certa manera, van influir en l’actitud de Londres respecte el nacionalisme escocès.

Conseqüentment, el precedent del referèndum del 2014 constitueix la diferència més determinant. El fet que fos acordat amb el govern britànic va legitimar-lo de cara a la participació de l’unionisme i aquesta és una altra diferència. Relacionada, segurament, amb la qüestió de la identitat, que també se’ns presenta diferent. A Escòcia un 62% dels ciutadans se senten “només escocesos” (dades del 2013), mentre que a Catalunya la situació és més complexa: un 25,3% se sent “només català”, un 20,9% “més català que espanyol” i un 38% “tant català com espanyol” (dades del 2020, del darrer Baròmetre del CEO). Aquesta realitat ha permès a l’unionisme jugar més fort la carta de la identitat, que pesa molt en els arguments contraris a la independència de Catalunya.

Fins aquí les diferències. El nacionalisme escocès ha articulat la seva majoria defensant una idea de país oposada a les polítiques econòmiques dels conservadors. Escòcia és històricament laborista (els tories no hi guanyen des de 1959) i quan els laboristes, amb Blair, han abraçat el consens neoliberal és quan l’SNP li ha fet el sorpasso. La universitat gratuïta i l’accés de les classes populars a l’escola bressol, la sanitat i l’habitatge han estat les banderes de l’SNP.

Les majories independentistes escoceses s’han edificat amb una idea de país a favor dels interessos populars, res a veure amb el que aquí alguns ens diuen de que la independència no va de dretes i esquerres. Com explica Marc Sanjaume (que acaba de publicar Independència i progrés, una història de l’SNP), l’independentisme escocès creix en base a la legitimitat “per rendiment”, és a dir com a resultat de les seves polítiques públiques.

Tanmateix, el passat dia 13 es va viure l’episodi de Kenmure Street, a Glasgow, que apunta a una batalla de legitimitats més enllà d’aquest “bon govern”. Aquell dia uns funcionaris britànics d’Interior volien expulsar dos veïns d’origen indi i la mobilització popular va impedir-ho durant hores. La policia escocesa va desplegar-se i finalment va resoldre que, avantposant la integritat de les persones a l’ordre d’expulsió, el millor era alliberar aquells dos veïns, enfrontant Sturgeon amb Interior. Al contrari del que fan els Mossos amb els desnonaments.

Per trobar la clau de volta del pont catalano-escocès cal tenir en compte tant les semblances com les diferències. Escòcia compta amb un reconeixement per part de Londres que la fa partir d’un punt més avançat. Per a la línia dominant dins l’SNP, l’anomenat gradualisme, l’1-O no és un referent, ara per ara. Això no obstant, de moment Boris Johnson els nega un segon referèndum i veurem quin pla B els caldria desplegar en aquesta circumstància.

En canvi, per a nosaltres, el pla A mai ha pogut ser un referèndum acordat i la independència se’ns presenta lligada a la ruptura. La batalla de legitimitats ja no és tan sols entre models de país, sinó pròpiament pel reconeixement del nostre dret a autodeterminar-nos. A més, el bon govern i les polítiques a favor de les classes populars compten amb l’oposició del Tribunal Constitucional. La mobilització i els contrapoders, com a Kenmure Street, són elements estratègics essencials. Tanmateix, ambdós independentismes compartim idees força i ens interessa la sincronització per plantejar alhora la sobirania dels pobles com a sortida a les múltiples crisis -econòmica, ecològica, migratòria- que vivim.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]