Recordo un acte que vaig assistir al Sucre de Vic, l’estiu del 2002. Feia deu anys de l’Operació Garzón i en aquella trobada de record s’hi van reunir algunes de les persones detingudes i torturades les quals, per cert, al cap d’un parell d’anys acabarien guanyant l’Estat espanyol al Tribunal d’Estrasburg. Hi vaig anar amb en Vicent, un dels detinguts, i en Carles, que va marxar a l’exili davant l’amenaça.

Era un acte de memòria. Durant els noranta l’independentisme havia tancat una etapa: Terra Lliure ja no actuava des de 1992 i s’havia dissolt el 1995. Els últims presos havien sortit el 8 de març de 1996. Com s’ha recordat -de forma oportunista i descontextualitzada- van sortir amb un indult. La mesura va beneficiar els 25 condemnats de la Garzonada, després d’un procés de negociació amb el govern del PSOE. La feina fins arribar allà, evitant sortides individuals però alhora negociant atès que la lluita armada ja havia cessat, és una de les aportacions de les quals pot estar més orgullós l’independentisme històric. Es va formar una Comissió de Portaveus, de la qual ja us vaig parlar en un altre article, que juntament amb els respectius advocats era l’expressió de la línia de defensa escollida: política i unitària. D’aquesta manera, l’excarceració dels presos va anar acompanyada d’una declaració en la qual s’afirmava el següent: “Que ningú no té dret a exigir-nos que reneguem de la nostra lluita, ni que renunciem als seus legítims objectius: i menys encara a voler-nos forçar a la indignitat personal i política pretenent fer-nos col·laborar en la repressió del moviment per mitjà de la delació i d’altres formes de renúncia o rendició”.

Però aquell acte a Vic era també un acte de futur. Allà en Ramon Piqué, que havia estat una de les ànimes dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), va entregar a en Martí Majoral, de la recent creada Alerta Solidària, una gran guardiola de la veterana organització antirepressiva. S’havia tancat una etapa però la lluita continuava i, per tant, també la repressió. No trigaríem gaire a viure un dels casos més sonats d’aquella nova dècada com va ser l’operació contra els joves de Torà.

Tot això m’ha vingut al cap amb l’excarceració de Junqueras, Forcadell, Cuixart, Sánchez, Bassa, Romeva, Forn, Rull i Turull. Una alegria, per descomptat. Però no podem desar la guardiola perquè aquí no s’ha acabat res. Ni tan sols s’ha acabat per a aquestes 9 persones, que continuen inhabilitades, amb uns indults revocables i tres de les quals, fins i tot, amb un procediment obert al Tribunal de Cuentas que aquesta mateixa setmana ja els reclama la fiança.

La xifra de persones encausades ronda les 3.300. Començant pels exiliats, continuant per nombrosos càrrecs del Govern, del Parlament, dels Ajuntaments. Pels de l’Operació Judes i els de la Volkhov. I centenars, milers, de manifestants, alguns dels quals ja amb sentència de presó: Marcel Vivet, Adrián Sas, Josant, Garrobo, Moisés i Dani Gallardo. Darrere de cada causa hi ha persones de carn i ossos, amb les seves feines, els seus maldecaps, les seves famílies i amics.

L’objectiu de la repressió és l’escarment, és evitar que algú pugui seguir les passes de la persona represaliada. L’objectiu de la lluita antirepressiva, en conseqüència, ha de ser proporcionar els mitjans per tal que això no passi: que ningú deixi la seva militància, que no es renunciï als objectius independentistes i que no es renunciï als mitjans més adients, encara que aquests no s’ajustin als canals institucionals vigents. La independència no encaixa en l’entramat constitucional espanyol i sabem que per arribar-hi caldrà desobediència i caldran contrapoders i contra això anirà la repressió de l’Estat.

Un efecte derivat de la repressió és, a més dels ja explicats, la divisió dels qui lluiten. Els indults, sumats al manteniment de la Generalitat com a acusació contra molts dels manifestants, són un camp adobat per crear represaliats de primera i de segona. Aquests corren el risc d’invisibilització davant les mirades superficials que veuen els indults com la fi del problema. Cal redoblar esforços per visualitzar la repressió a ulls d’un bon gruix de la societat catalana, així com la comunitat internacional, ara que els empresonats no són membres d’un Govern ni dirigents d’entitats amb milers d’associats.

Hi ha presos, exiliats, multats i inhabilitats. I n’hi haurà més. I el treball antirepressiu efectiu és aconseguir que cap d’ells opti per sortides individuals, per renúncies o abandonaments. I aconseguir que hi hagi qui agafi el relleu, superant les pors.

No és fàcil. Però tota la força acumulada contra la repressió -les xarxes, els vincles, els altaveus- és també força per fer néixer una República. No desem la guardiola.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]