En la primera part d’aquest article explicàvem la greu situació en la qual ens trobem la població treballadora, després de l’impacte de la crisi provocada per la covid-19, sumada a la situació de pobresa i retallades que ja patíem «en la normalitat».

En la segona part ens centrarem en la situació de les dones, eixa meitat de la població que viu en pitjors condicions pel fet de ser dona: tenim pitjors ocupacions, pitjors salaris, i pitjors pensions i treballem més hores en la feina de cures sobrevivint a la trampa de la conciliació. Hem estat al capdavant de la pandèmia en els serveis essencials (sanitat, comerç, neteja, serveis socials…) i hem patit les pitjors conseqüències en l’àmbit laboral (acomiadaments, ERTO, ERO…). Conseqüència de tot açò sumem pitjor salut física i psíquica, mentre tenim una medicina cega a la perspectiva de gènere.

Com passa sempre en la lògica capitalista, les conseqüències socials i sanitàries de la pandèmia tenen més repercussió en les capes de població que es troben en situacions de major vulnerabilitat, com és el cas de les dones, les treballadores de determinats sectors altament feminitzats, amb menor remuneració, i pitjors condicions de protecció. Trobem ací les persones migrants, que han patit un gran impacte per la crisi, sobretot les que es troben en situació administrativa irregular. Es calcula que la pobresa ha augmentat en el 57% de la població estrangera no pertanyent a la Unió Europea.

El nombre de persones que resideixen a Espanya en situació administrativa irregular (en data de 2019) és d’entre 390.000 i 470.000 persones, sent el 55% dones. Provenen majoritàriament d’Amèrica Llatina (77%), sobretot Colòmbia, Veneçuela i Hondures (Fanjul i Gálvez-Iniesta, 2020).

Aquesta població treballa normalment en sectors que han estat molt afectats pels tancaments, són els pitjors remunerats i els més feminitzats, com ara el sector dels serveis a la llar, i l’hostaleria. Els seus nivells salarials mitjans estan sistemàticament per sota de la mitjana de la resta de persones treballadores. En els casos  en què s’han quedat sense feina, no s’han pogut acollir a mesures com ERTO ni subsidis per atur, i és molt dubtós que els puga arribar algun benefici relacionat amb els fons europeus.

Quant a l’habitatge, moltes persones migrants han tingut dificultat per mantenir les mesures de prevenció, d’aïllament, i d’higiene com ara les persones temporeres, les que viuen en habitatges compartits, en situació d’amuntegament, o tipus albergs, sense oblidar-nos de les persones sense sostre.

En moltes famílies migrants que no tenen accés a eines telemàtiques, a electricitat o wifi, la pobresa energètica més la bretxa digital han afectat la seua possibilitat d’estudiar a distància, de teletreballar o de realitzar gestions en línia de caràcter sanitari i social.

A això cal sumar la vulnerabilitat social produïda davant la privació total o parcial de recursos i estructures públiques i comunitàries, que els ha portat a patir desprotecció material, emocional i relacional. Aquestes famílies han augmentat la demanda en els serveis socials (fortament saturats), menjadors socials o banc d’aliments.

En eixe sentit, l’informe «Equitat en salut i covid-19» del Ministeri de Sanitat (2020) adverteix que la crisi sanitària ha posat de manifest el pes dels determinants socials en la salut, com poden ser la situació econòmica, el nivell educatiu, la situació laboral, l’estatus migratori, el gènere, l’ètnia, la diversitat sexual o la diversitat funcional.

I en aquest punt voldria parlar de les treballadores de la llar i de les cures. Si d’alguna cosa ha servit la crisi sanitària, ha estat per valorar el paper de les cures i dels serveis essencials, ja que tots dos estan sostenint la societat. Per tant, si hi haguera voluntat política, haurien d’estar en el centre de l’economia i la política, però no és així.

A l’estat espanyol aproximadament el 30% de les persones majors de 65 anys són dependents (Ministeri de Sanitat, 2020) i més de tres quartes parts de les persones que requereixen cures les reben del sistema informal i no remunerat, que està realitzat majoritàriament per dones i basat en les relacions afectives i de parentiu (parelles, filles, netes, nebodes…). A més trobem el treball de cures remunerat, que també està realitzat majoritàriament per dones. A l’estat espanyol treballen en el sector domèstic unes 580.000 persones, i el 90% són dones (INE,2019).

Tradicionalment, el paper de la persona cuidadora ha estat imposat a les dones mitjançant la socialització de gènere. És un paper invisible als ulls de la societat, atès que es presta majoritàriament en l’àmbit privat, de caràcter informal i no remunerat. Es tracta d’un treball sense límit temporal definit, les 24 hores dels 7 dies de la setmana, els 365 dies de l’any, que té conseqüències per a la dona cuidadora pel que fa a estrés, ansietat, estats depressius, dolors musculars, osteoarticulars, etc.

Els canvis socials dels darrers anys han provocat que s’estiga reduint la quantitat de dones cuidadores, donat que s’han incorporat al mercat laboral, però els homes no s’han incorporat al paper de cuidadors en la mesura necessària, i tampoc s’han creat els recursos públics necessaris. Això ha conduït a la contractació generalitzada de dones cuidadores migrants.

Segons l’Associació Dones Migrants Diverses, la majoria de les dones migrants, siga quina siga la seua formació, es troben abocades a l’economia submergida com una forma de subsistència, especialment en la cura de les persones i la llar. Moltes treballen com internes per no tenir permís de residència i perquè d’aquesta manera es veuen menys exposades a les batudes policials, ja que no han de desplaçar-se molt. Continuen al lloc de treball fins i tot en el seu temps de descans. Els ocupadors s’estalvien una quantitat de diners significativa i poden disposar-ne el temps que vulguen. Elles no es poden negar per por de l’acomiadament, aguantant tota mena de tracte degradant perquè si perden els seus llocs de treball també perden el seu allotjament.

Durant el confinament aquestes dones han seguit cuidant i fins i tot han augmentat la seua jornada laboral per la impossibilitat de sortir del domicili en el qual treballen, però no ha augmentat el seu salari; a altres directament les han acomiadat quedant sense ingressos i també sense allotjament ni possibilitat de trobar-ne altre, a causa del confinament.

Cal fer visible el que aporten aquestes treballadores a la nostra societat perquè estan fent un treball considerat essencial per a la vida, però elles i les seues condicions laborals no són considerades essencials. Les dones migrants a més es veuen forçades a deixar els seus fills i filles a la cura de familiars al seu país -en mans sobretot de dones de la família- mentre elles tenen cura d’altres persones en el nostre. Per això podem dir que les tasques de cura que realitzen aquestes dones s’assenten en jerarquies de classe, etnicitat i gènere, i s’han convertit en una mercantilització del treball reproductiu, basat en el context migratori.

Són essencials, però no són considerades ciutadanes. La precarietat d’aquestes dones representa un estalvi econòmic considerable per a l’administració i per a les famílies. Per això en ciutats com Barcelona han creat Sindillar, un sindicat de dones que es dediquen a la neteja i a la cura, moltes d’elles són migrants i en situació irregular, i ja tenen 150 afiliades. Reclamen que no volen convertir-se en les esclaves del segle XXI.

[Aquest article es publicà originalment a Nosaltres La Veu]