La crisi sanitària ens ha servit per a fer valdre l’importantíssim paper de les cures i dels serveis essencials i públics, ja que tots dos estan sostenint la societat. Ja que les persones no som autosuficients, caldria que estigueren al centre de l’economia i la política, però no és així. El treball de cures mai ha tingut importància en els discursos polítics -llevat de l’agenda política del feminisme- ni ha estat contemplat com un dret, sinó més aviat com una acció solidària o voluntària majoritàriament a càrrec de les dones.

Com diu Yayo Herrero, no hi ha economia ni tecnologia,ni política ni societat, sense natura i sense cures, som éssers radicalment dependents d’un planeta terra que té límits. És necessària la redistribució de les obligacions de cura, i la desfeminització d’aquest treball.

Tradicionalment el paper de la persona cuidadora ha estat imposat a les dones a través de la socialització de gènere. És un paper invisible als ulls de la societat atés que es presta sobretot en l’àmbit del privat, i és una activitat majoritàriament no remunerada. Es tracta d’un treball sense límit temporal definit, les 24 hores dels 7 dies de la setmana, els 365 dies de l’any (24/7/365) que té conseqüències per a la dona cuidadora pel que fa a l’estrés, ansietat, estats depressius, dolors musculars i osteoarticulars, etc. A més, hi ha les repercussions en l’àmbit laboral, econòmic i de possibilitats d’oci i aïllament social, allò que anomenem dany social: la impossibilitat per a la dona de treballar fora de casa, l’abandonament de la feina o la reducció horària de la jornada laboral per cuidar d’altres, les limitacions en la possibilitat de progrés en la carrera professional, l’absentisme laboral… És a dir, totes aquelles coses que no pots fer mentre cuides, la qual cosa contribueix a la bretxa salarial de gènere i la bretxa en les pensions i altres prestacions socials en un futur, que vam veure a la segona part d’aquest article.

Els canvis socials dels darrers anys han provocat que s’estiga reduint la quantitat de persones en disposició de cuidar, atés que els homes no s’han incorporat al paper de cuidadors en la mesura necessària. Això ha conduït a la contractació generalitzada de dones cuidadores estrangeres que es veuen forçades a deixar els seus fills i filles al càrrec de familiars al seu país -en mans sobretot de dones de la família- mentre elles tenen cura d’altres persones en el nostre.

La professora Erica Briones de la Universitat de Lleida (UdL) explica que la lògica colonial dominant a Espanya empeny aquestes dones migrants a un estatus social baix i ocupacions precàries. Es naturalitza que tot el treball de cura és treball femení. Posa l’exemple de dones llatines per a les quals el 31,4% de l’ocupació es troba en el sector domèstic. Ser dona racialitzada significa automàticament pitjors condicions laborals i això afecta la seua salut. En aquesta branca laboral, molt feminitzada (95%) i alta presència de dones treballadores d’origen estranger (42%), el salari mitjà es troba entre el 50% i el 60% inferior a les mitjanes generals del mercat laboral (UGT 2021).

L’Associació Por Tí Mujer ha realitzat l’Informe Covid-19: impacte en les dones migrants a la ciutat de València (2020) producte de l’enquesta telefònica realitzada a 170 dones migrants valencianes. A València i la seua província resideixen 74.447 dones llatinoamericanes (INE, 2020) que treballen en restauració, serveis d’atenció a persones, venedores, netejadores, treballadores d’explotacions agrícoles o ramaderes. A l’Estat Espanyol hi ha un total d’1.374.333 dones llatinoamericanes, una xifra que podria ser més alta si es té en compte que moltes treballen en l’economia submergida.

De les 170 dones entrevistades, el 34,32% es troben en situació irregular i el 30,18% són sol·licitants d’asil o refugi. Només el 13,6% d’aquestes dones tenen la nacionalitat espanyola. El 61% estan a l’atur i el 16% han perdut la feina a causa de la Covid-19, amb l’agreujant de la impossibilitat de sortir a buscar feina durant el confinament. Només el 8% treballa amb un contracte.

Al voltant del 80% ocupen llocs de treball en neteja, internes, treballadores de la llar i cures. El 43% treballen a temps parcial i algunes no superen les 10 hores setmanals, la qual cosa genera una inestabilitat laboral difícil de superar. Les que treballen com a internes solen superar les 60 hores setmanals, la qual cosa suposa una clara vulneració dels drets laborals.

El 79% de les enquestades expressen dificultats per arribar a final de mes perquè no tenen ingressos o són de menys de 500 euros mensuals. El 80% de les dones enquestades tenen dificultats per fer front a les necessitats alimentàries i el 75,8% a les necessitats de lloguer. Moltes d’elles (42%) reben ajudes de diferents entitats com Càritas i Creu Roja o els Serveis Socials Municipals. Durant el confinament i posteriorment s’han vist afectades per trastorns del son (68,8%), ansietat (61%) i estrés (58,8%), cosa que perjudica significativament la seua salut mental.

Aquesta vulnerabilitat laboral sovint es recolza en una situació administrativa irregular, que les fa tindre por d’acudir fins i tot al sistema sanitari.

Però no acaben ací les situacions d’abús que han de viure les treballadores migrants a l’Estat Espanyol, l’estudi de l’Associación Mujeres Pa’lante de Catalunya mostra que en el sector de les cures i la llar -a partir d’una mostra de 80 dones enquestades- el 41% ha patit comentaris vulgars, insinuacions, propostes o comentaris de caràcter sexual. El 28% ha patit tocaments o apropaments excessius. El 10% ha experimentat peticions de relacions sexuals i el 10% ha patit violència sexual. Una de cada 10 dones treballadores de la llar ha denunciat un cas de violència sexual. Ens trobem davant d’una violència estructural i de llarga durada en un dels mercats laborals més desregulats i precaris d’Europa.

En el cas de les dones que treballen com a internes, no solen denunciar per por a perdre la feina i el lloc de residència, per la seua situació administrativa irregular, perquè no tenen vincles amb el territori, per la normalització de la violència masclista i perquè desconeixen les lleis. La indefensió a la qual s’enfronten els fa assumir aquests delictes com una cosa normalitzada per la seua condició de dones, migrants, pobres i a l’espera de regularització. La situació d’irregularitat les priva totalment de protecció i les condemna a la manca de recursos econòmics.

Per tant, podem concloure afirmant que les treballadores de la llar experimenten algunes de les pitjors condicions laborals de tota la força de treball i són especialment vulnerables a l’explotació. Aquestes feines són de mala qualitat per a elles, però també per a les persones a qui cuiden.

Eixa suposada reconstrucció social i econòmica per al futur i els fons europeus que han d’arribar com el manà, podrien tindre en compte les persones més perjudicades per la divisió sexual i ètnica de l’economia, ni que siga (egoistament) perquè tots i totes necessitarem les cures d’aquestes dones en un futur? El model econòmic del futur seguirà utilitzant les dones migrants i pobres sense tenir en compte els drets humans?

[Aquest article es publicà originalment a Nosaltres La Veu]