Després de 6 anys de governs del canvi, és fonamental que els governs progressistes en les diferents administracions donen un pas més enllà de la mà de la ciutadania i articulen una xarxa social que consolide millores aconseguides i en facilite de noves més transformadores i arrelades al territori. S’ha d’acabar el model de captació i desmobilització dels moviments socials per part de partits «afins» quan aquests arriben a les institucions, una obsessió per silenciar el carrer per mantenir-se a les institucions que acaba desembocant en un silenci molt dur i molt llarg quan es perd el carrer i les institucions. És un error bàsic i anacrònic fomentar un model de relacions de submissió de la societat civil organitzada a les dinàmiques institucionals per traure rèdit electoral i poder garantir una nova legislatura sense transformació real. S’ha de buscar teixir complicitats amb els moviments socials per fer d’altaveu a les seues reivindicacions, fomentar l’acció comunitària sense tutoritzar-la des de les institucions i aconseguir fer política des de la intersecció entre institució i carrer, sols així servirà que «els nostres» estiguen a les institucions i es podrà donar una resposta a les necessitats de la població.
El més important des d’una política transformadora d’esquerres és crear una ciutadania crítica i organitzada que aconseguisca llibertats i drets des de la lluita popular, els defense als carrers i els torne irreversibles, sols així podrem parlar de sobirania nacionalpopular i assegurar un futur dignes per a la majoria de les persones. La ciutadania ha d’empoderar-se i protagonitzar els canvis que es produeixen, han de fer-se’ls seus i ser el motor que els impulsa i els dona continuïtat.
Només si enfortim aquestes trinxeres socials podrem frenar el feixisme. Perquè al feixisme se’l para en els barris, a peu de carrer, treballant amb les classes populars des de la solidaritat i l’empoderament d’aquestes. Un exemple ben clar el tenim en el Ca Saforaui, un centre social autogestionat que realitza acció comunitària en un barri popular de Gandia. Un projecte en què s’organitza i coopera la gent del barri per donar resposta a les necessitat de les famílies més desafavorides, des de l’horitzontalitat de les decisions i el repartiment de tasques segons la disponibilitat de les persones, es rep del col·lectiu segon les necessitats i s’aporta segons les capacitats de les persones. Hem de tindre ben present que els espais de resposta popular si no s’articulen des d’organitzacions d’esquerres es deixa oberta la porta perquè entre el feixisme a fer populisme i intoxicar amb el seu discurs d’odi i intolerància. Espais que s’han d’articular amb metodologies alliberadores per a convertir-los en punts de trobada inclusius, democràtics i igualitaris.
Treballar als barris i als pobles no ens pot fer perdre de vista el nostre marc de lluita, el País Valencià. Hem d’interconnectar projectes locals i de país, teixir sinergies i enfortir complicitats entre les diferents associacions de la societat civil organitzada. Projectes de país com pot ser la lluita per un finançament just pot capilaritzar als barris com a eina de millora de la situació material de les persones que viuen en ell. De la mateixa forma, projectes de barri poden estructurar-se a nivell de país, des de la singularitat de cada projecte, s’han de buscar punts en comú, compartir experiències i coordinar respostes als problemes compartits. Inclús arribar a formar part de les estructures d’arrelament comarcal d’entitats organitzades en tot el territori valencià com Decidim.
Altres trinxeres socials i mediambientals amb potencialitat de coordinar-se són les lluites en defensa del territori, lluites locals d’afectació global. Lluites focalitzades en defensa de l’horta de la Safor o de València, en frenar ampliacions de ports i ZAL, o per derogar la MAT . Lluites que anteposen la vida de les persones al benefici del capital i que mobilitzen i consciencien un gran número de gent des de les diferents comarques afectades. Una resposta col·lectiva a l’emergència climàtica que demanda el planeta i que el sistema capitalista intenta silenciar. Resposta que han de potenciar les administracions municipals i supramunicipals sense voler-la absorbir.
Un exemple de mala praxis que s’ha donat en les últimes setmanes ha estat la suposada reunió «ampla» convocada pel conseller Vicent Marzà per a parlar i reflexionar, entre altres coses, sobre la reciprocitat entre els mitjans públics de comunicació que comparteixen el mateix domini lingüístic. En aquesta reunió, bé inconscientment per una manca d’informació i interès bé conscientment per por a la crítica d’entitats més independents a causa de la inacció del Botànic quant a la reciprocitat, s’ha deixat de convocar (o s’ha vetat) dos organitzacions que han estat les coordinadores de la campanya Reciprocitat Ara! Campanya que ha posat a sobre del debat polític la necessitat social, cultural i econòmica que comporta la reciprocitat. No es pot entendre que Decidim i la Plataforma per la Llengua del País Valencià no participaren d’aquesta reunió «ampla», per fer-nos una idea de la gravetat de les absències nomenades, és com convocar una reunió amb els agents socials per parlar d’habitatge i no convocar la PAH. S’ha de millorar molt la relació amb la societat civil organitzada per part dels governs progressistes.
Les diferents institucions han de servir d’altaveus de totes aquestes lluites socials, s’ha d’enfortir a les organitzacions que estan transformant de forma activa la nostra societat i garantir la seua independència sense deixar de col·laborar des de l’horitzontalitat i igualtat, sense submissions ni intents de desmobilitzar la crítica social. Sols així podrem aplicar polítiques revolucionàries.
[Aquest article es publicà originalment a Nosaltres La Veu]