Els centenaris —commemorem el centenari del naixement de Joan Fuster (Sueca, 19221-1992)— sense neguit de lectura i de reflexió són buides carcasses institucionals i esdevenen, només, pessebres ben peixats de comissaris (Per cert, la cultura té necessitat de comissaris?).

Els barris, que haurien de reflectir un batec, una espurna cultural d’avantguarda que no tenen —perquè la gran majoria de polítiques municipals de cultura no existeixen, o són un espectacle— haurien de ser els primers “òrgans” impulsors de lectures públiques, quotidianes. Llegim, doncs, Joan Fuster!

I, en canvi, no el llegim… O no el llegim pas prou. Només ens limitem a acceptar-ne els comandaments de l’acadèmia, massa corcada per interessos de representació i per falsos estatus culturals. Cal que ens fem, que construïm, el nostre Fuster. És la lectura directa de la seva obra (que és el seu millor testament) allò que li  hauria plagut, car tota la seva literatura és una interpel·lació que ens fa.

No se’n llegeixen els aforismes —expressió ben clara de la literatura d’idees—, o l’obra dedicada al país, tan fonamental, i avui tan instrumentalitzada, com poc llegida i acadèmicament marginada (a quantes universitats —fora de les facultats de filologia, i encara— s’estudia, i es debat, l’obra de Joan Fuster?).

Llegir tot Fuster. Llegir-lo completament per a fer-nos cabal de la seva aportació fonamental: fer-nos pensar com a humans dins una cultura i una llengua necessitada, del tot, d’una política desprovincianitzada, desespanyolitzada que ens alliberi. Fer-nos qüestionar camins d’idees a través de les perquisicions de l’assagista i, alhora, dur-nos a l’interès d’altres referents i reptes de lectura del mateix Fuster, com els pensadors francesos moderns —Montaigne i Voltaire, com a caps de brot. Si Fuster bastí tot un bagatge cultural des de Sueca (no cal viatjar a l’altra punta de món, ni veure’s engolit per la barbàrie globalitzadora que devora orígens, llengües i identitats), com és que no ho fem nosaltres? Com és que no bastim un bagatge cultural amb veu pròpia? Fuster també ens ho demanaria, això.

Però, ens preguntem: per on començar a llegir Fuster? Com sempre fem sovint amb qualsevol escriptor, o allò que ens interessa: a partir de l’atzar, d’un full, d’una repassada general al llibre en qüestió, d’un detall o un concepte. Anar avant i enrere. Rellegir, sempre rellegir —el suecà deia que ‘rellegir era l’única manera de llegir’. A poc a poc anirem endinsant-nos al seu món literari, bastit des de l’escepticisme, des del dubte i una certa filosofia de la sospita, però del tot arrelat a la nació dels catalans i dels valencians. La provisionalitat de les idees és l’assaig, l’aforisme: un instant, una revelació, lúcida, que fa que ens replantegem fets, situacions, i falses idolatries, com els nacionalismes dels estats. L’home i la seva circumstància. Unamuno y los demás, arremet Fuster contra la sacrosanta generació del noventa y ocho, sempre amb un roc a la faixa. Nosaltres, els valencians, Qüestió de noms, el Diari de 1952-1960, un Diccionari per a ociosos, no tan ociós, Judicis Finals, un Bestiari. Exemples d’una prosa que, feta de retalls de pensaments –a tall de pedres de toc–, alguns dels quals reincidents, han aconseguit articular una actitud, un tarannà propi de Joan Fuster.

Una actitud que no és la d’un pensador allunyat del món, ni amic d’ocurrències poètiques alambinades que-gairebé-ningú-no-entén. Aquell ‘solitari, solidari’ valencià ens diu que no calen estridències, sinó ser-hi quan cal. Com Fuster féu quan advertí què s’amagava en una falsa transició, no per casualitat, coronoda per borbons transfranquistes, i per espanyolistes de dreta i d’esquerra. Per aquest motiu —llegiu els seus articles demolidors de mitjan anys setanta i de començament dels vuitanta: el registre era el suara resumit— li posaren dues bombes. Com li’n posaren a un altre referent, el gramàtic Manuel Sanchis Guarner. L’estat espanyol, és clar, en fou el fautor. I sabia el que es feia. Cap altre escriptor dels darrers cinquanta anys d’aquestes contrades n’ha estat víctima?

Si n’ha estat Fuster no és per cap atzar. Ho fou perquè la seva fina navalla d’assagista delimitava l’aparença —i la mentida— de la realitat i feia veure que hi havia veritats que només érem fum, aparença. Falses i retòriques veritats, doncs.

Llegim Fuster des de la naturalitat, sense cap prejudici i autolimitació, ans com a repte i aventura per autoexaminar-nos en forma d’un Examen de consciència, alhora, un plec assagístic en forma d’article de diari en què el suecà plantejava qüestions candents.

No repetim lectures refregides, ni descontextualitzades. No ens limitem a “fer bondat” segons els “tocs de gralla” dels manaies culturals i d’intel·lectuals de torn (en aquest poble tan sobrerepresentats). Atrevim-nos a agafar un opuscle, que també en féu, el nostre intel·lectual (Ara o mai, o País Valencià per què?); un assaig, uns versos —Ales o mans, els articles, punyents, a Serra d’Or, entrevistes de què fou objecte. Tot hi ajuda. Així sí que llegim, pensem i homenatgem un assagista que feu ‘política’ a través del que escrivia i de la seva manera d’escriure. Perquè llegir, agitar idees, que és el que deia que feia Fuster, és una manera de fer política. Una política, recordava una vegada i una altra, que si ‘no la fem nosaltres, ens la faran contra nosaltres’. La lectura de Fuster ens fa més lliures. Bon dia, Joan Fuster! L’any Fuster el fa la gent. O no serà.

I ara, en aplec de gent del barri, et llegirem. Un dia de juny quan fa trenta anys, Fuster,  no ets mor. Encara que te’n vulguin, de mort, o que, encara pitjor, que et “recordin” a la carta pels gestors polítics de torn.

[Aquest article es publicà originalment a Llibertat.cat]