Sembla que la propera reunió de la taula de diàleg serà molt enllà. Això transmet oficiosament Pedro Sánchez. Amb la derogació de la sedició i la reforma de la malversació, això sí, augmentant les penes per desordres públics, la part espanyola considera més que satisfets els seus compromisos. De retop, el PSOE ha aconseguit dividir (més) l’independentisme i fan circular un lema: Catalunya està millor ara que amb el “problemón” derivat del 2017. Com sembla que també va dir Sánchez en una trobada amb periodistes: el procés ha mort.

Però l’anhel independentista va néixer per la base i això no s’esfuma fàcilment. Dècades de picar pedra van crear les condicions per tal que la reacció al fracàs de l’Estatut no fos la resignació sinó una radicalització: PDD, consultes, grans manifestacions, ANC.

I les raons de l’independentisme no són conjunturals sinó estructurals: l’Estat espanyol té la voluntat d’assimilar totalment la nació catalana. En el moment de la Transició, va haver de cedir una mica. Però ara es veu amb força i per això l’ofensiva contra el català a l’escola. Des d’un punt de vista econòmic, les raons també són estructurals: el poder de l’oligarquia de l’IBEX no disminueix, sinó que es concentra encara més.

El 2017, la repressió va impedir la realització del nostre anhel. Va condicionar els errors i fugides endavant dels lideratges i ha condicionat aquests cinc anys posteriors. Resulta significatiu que els únics fruits de la taula de diàleg, si hi afegim els indults, hagin estat antirepressius. En llengua, per exemple, no s’ha assolit res, ni tan sols els mínims que se li demanaven a Llei de l’Audiovisual. Tampoc s’ha aconseguit blindar les lleis catalanes d’habitatge. Plurinacionalment parlant, Espanya no es vol reformar. No hi ha búnquer i reformistes. Hi ha poli dolent i poli bo. El PP i els jutges van a fons. El PSOE, que no va moure un dit per les càrregues de l’1-O, que va votar el 155 i que va demanar penes de presó via advocacia de l’Estat, indulta parcialment i quan ja sentia l’alè del Consell d’Europa; i fa canvis al Codi Penal però amb importants contrapartides.

Tanmateix, Espanya té alguns elements de crisi que faríem bé de no menysprear. D’una banda, la institucional, que enfronta un PP radicalitzat per VOX amb un PSOE que necessita els vots independentistes. De l’altra, una crisi econòmica que comparteix amb tots els països de l’entorn, d’arrel energètica.

Perquè el que va néixer per baix no es pot tancar fàcilment per dalt; perquè Espanya no es vol reformar; i perquè el futur no portarà estabilitat. Per tot això faríem bé de pensar en les condicions d’un nou procés, amb més forces i millor direcció que al 2017. Avui correm el risc de sobredimensionar les crítiques (legítimes i fonamentades) als lideratges en detriment de la valoració del que es va aconseguir: fer trontollar, durant unes setmanes, la sobirania d’un Estat.

És aquest horitzó el que hauríem de tenir al cap. Una revolució democràtica que no és cap quimera, que ja vam tastar, i que és més profunda del que Sánchez creu.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]