Divendres passat 14 de juliol, en un acte organitzat al CSA el manyà de Massamagrell (l’Horta Nord) es va projectar el documental sobre l’operació Garzón contra l’independentisme. Trenta-un anys de l’onada repressiva del 92, que va representar un abans i un després per al moviment independentista, i onze anys de l’edició del documental de Llibertat.cat i Zeba produccions, on s’aprofundeix en el context, el desenvolupament, i les conseqüències d’aquesta operació d’Estat. El documental no sembla envellir, i es veu encara com un producte, tant pel contingut com per la qualitat narrativa, de plena actualitat. El públic assistent, intergeneracional, era en la seua major part desconeixedor dels detalls que va suposar aquesta operació i, sobretot, del seu abast i del grau de violència sistèmica a la qual ha arribat l’estat espanyol. Res de nou que no es poguera saber sobre un fet més de la violenta història contra la humanitat de l’imperialisme castellano-espanyol, però que bona part dels seus súbdits actuals prefereixen no conèixer i que l’estat s’encarrega de tapar.

En la introducció al debat posterior, vam fer un ràpid recorregut del cicle polític d’aleshores, en el qual calia contextualitzar l’estadi de la nostra lluita. Des de les conseqüències de llarg abast de la finalització dels “Trente Glorieuses” o edat d’or del capitalisme imperialista; la finalització de la gran onada de les independències dels països colonitzats del sud i l’aparició interessada de la teoria de l’aigua salada, segons la qual només podien considerar-se colònies aquells territoris separats per la mar de la metròpoli; l’esgotament del model soviètic fins a l’auto suïcidi de l’URSS; l’aparició del neoliberalisme, primer teòricament i després portat a la pràctica a base de sang i foc a Xile amb el criminal cop d’estat de Pinochet, i més tard al RU de Margaret Thatcher i als EUA de Ronald Reagan, l’objectiu del qual era, d’una banda, la desregulació total de les relacions socioeconòmiques, amb un atac brutal del capital i els seus instruments estatals contra tots els drets laborals i socials que havien estat aconseguits per les lluites obreres i populars en els anteriors cent cinquanta anys, i d’altra, la total financerització de l’economia. Un neoliberalisme que es va imposar arreu del món i que molt ràpidament va estar assumit també, com si es tractés de la veritat revelada, per la socialdemocràcia internacional en les seues diverses versions.

Tota l’operació de la transició postfranquista, tenia com a objectiu, la rentada de cara del règim per a poder inserir el capitalisme castellanoespanyol en la dinàmica del neoliberalisme mundial i en el nucli dur de la trilateral imperialista. Les vies per a aconseguir-lo eren la incorporació a l’OTAN i a la CEE, hui Unió Europea.

Vist amb la perspectiva que dona el temps, es compren millor la brutalitat i l’abast de l’Operació Garzón contra l’independentisme combatiu. El món caminava cap a la “gran festa” del capitalisme sense límit dels països enriquits del nord i els jerarques castellano-espanyols no anaven a permetre que ningú els dificultarà la seua incorporació a la sala de festes. Ells tampoc no anaven a presentar-se al convit del capital amb les mans buides i es van treure de la màniga els fastos del cinc-cents aniversari del descobriment –conquesta i genocidi– d’Amèrica, la capitalitat cultural europea de Madrid i les olimpíades de Barcelona, l’AVE i la resta de l’orgia especulativa.

Trenta-un anys més tard, el capitalisme continua polaritzant el món entre una minoria cada dia més enriquida i la majoria empobrida i, en una embogida fugida cap avant ens està abocant al desastre mediambiental i al caos climàtic, a una velocitat que creix exponencialment cada dia que passa, demostrant que com a sistema social ja no aporta res de bo a la humanitat i que cal superar-lo. El sud global torna a aparèixer amb força exigint canvis profunds en l’arquitectura política i econòmica mundial i els pobles colonitzats a l’interior de les estructures jurídiques de les metròpolis no hi ha una altra opció que lluitar fins a assolir la independència que ens possibilite participar en la (re)construcció d’un món al servei dels éssers humans amb el respecte i cura a la resta de les espècies i de la vida.

Trenta-un anys després i tal com havíem dit al documental, aquella brutal repressió de l’independentisme combatiu va ser com una poda hivernal que ha esdevingut en una esplendorosa primavera. Ara, hauríem d’esmerçar-nos per a no desaprofitar-la.