Hi ha una cantarella que sovint acompanya, amb to justificador, les diferents renúncies ideològiques, incompliments programàtics, mesures contràries als interessos populars, o girs conservadors de les elits polítiques quan aquestes decideixen dedicar-se tan sols a mirar de preservar quotes de poder (traient-ne, però, tant profit individual, partidista o de classe com els sigui possible), ja siguin aquestes quotes notables, minses o irrisòries: es tracta de l’apel·lació a “la bona gestió”.

Així, aquella Convergència que guanyava eleccions amb la promesa de “fer país” va arribar al seu màxim nivell de degeneració amb el “govern dels millors” d’Artur Mas, encarregat precisament de trinxar el país i d’arruïnar les condicions de vida de les classes populars amb algunes de les més salvatges polítiques antisocials perpetrades a Europa. En canvi, els governs immediatament anteriors a l’1 d’Octubre, quan hi havia un projecte polític al darrere compartit per amplis sectors, van tirar endavant les iniciatives i els projectes de llei socialment més avançats en anys d’autonomia, malgrat que alguns van acabar esmicolats per la judicatura espanyola o per l’espoli fiscal i la invasió competencial.

En els darrers anys, “la bona gestió del mentrestant mentre ampliem la base”, utilitzada com a excusa per al tomb neoautonomista de les actuals elits polítiques principatines, ha esdevingut sinònim del més absolut dels desastres pel que fa a la governança de les minses atribucions de la Generalitat, amb casos tan punyents com la privatització dels processos de selecció de funcionaris, la política educativa inspirada i segrestada per fundacions i empreses privades, la gestió gairebé criminal de les residències per a la gent gran, o la manca de planificació i gestió dels recursos hídrics. Casos, tots ells, que en qualsevol democràcia avançada haurien de comportar la immediata destitució (i, en alguns casos, la inhabilitació) dels responsables polítics.

Quan arriba una campanya electoral, el discurs del bon gestor acostuma a anar a més. I dic acostuma perquè en la campanya actual (suposo que davant l’evidència innegable de la incapacitat de la majoria de l’establishment polític per executar un programa de govern), bona part de les candidatures han optat per recórrer a promeses, ja sigui de projectes tan faraònics com lesius per al país i el territori, ja sigui de cartes als Reis que, en l’actual marc juridicopolític dictat per la Constitució Espanyola, el règim autonòmic, les lleis de règim local i els règims de finançament, són totalment inviables sense el concurs del Gobierno de España i el vistiplau dels tribunals inquisidors espanyols.

El cert és que no hi ha bona gestió sense un projecte polític al darrere, sigui aquest un model de vila o de ciutat; de país, de societat, o de regió planetària. I no només això: un projecte no és una carta als Reis, ni una promesa romàntica. No hi ha projecte polític viable sense una anàlisi rigorosa dels condicionants per dur-lo a terme i una visió estratègica d’allò que cal, per difícil o xocant que sembli, per tirar-lo endavant.

Si en els darrers quinze anys milions de persones es van sumar al projecte independentista va ser, en la majoria dels casos per la presa de consciència sobre dues qüestions fonamentals: que la construcció d’un futur millor per a aquest país és inviable dins la cotilla de l’Estat espanyol, i que la reforma d’aquest estat (en un sentit democràtic i favorable al reconeixement dels nostres drets) és absolutament impossible. Per això, els agradi o no, quan abordem les qüestions fonamentals que afecten la vida de la ciutadania catalana, com la negació al dret de l’habitatge, el desastre de rodalies, el desballestament del sistema de salut públic, els desequilibris territorials, les crisis ecològica i energètica, o la degradació del sistema educatiu, hi ha una qüestió que irremeiablement hem d’abordar: la necessitat d’un estat propi i independent.

Evidentment que calen bons gestors de la cosa pública, persones capaces de materialitzar projectes i desenvolupar iniciatives, lluitant sovint contra la pròpia administració, un Estat i uns reglaments hostils, i un infrafinançament crònic; però el que cal, sobretot, és definir quins són aquests projectes a partir d’un model de país i de societat, i lluitar, tant des de les institucions com des del carrer, per dotar-nos de l’únic marc polític que els farà possibles: la independència.

[Aquest article es publicà originalment a El Punt Avui]