Durant els mesos de febrer i maig d’aquest any, vaig escriure una sèrie d’articles, preveient que a les passades eleccions municipals i autonòmiques hi hauria moltes possibilitats, com així ha estat, d’un canvi dels partits en la gestió de la Generalitat i la majoria dels ajuntaments del País Valencià. En eixos articles, a més d’assenyalar les mancances i limitacions que havien tingut els governs del Botànic, assenyalava també quins haurien de ser, des del meu punt de vista, els espais d’intervenció imprescindibles per a poder donar-li la volta en el menor temps possible i anar molt més enllà del que han anat les polítiques de mera gestió des del 2015 al 2023.

En l’últim article de la sèrie assenyalava quatre espais d’intervenció popular i política per al període que ara ja estem vivint desde les eleccions del 28 de maig i amb el nou govern del PP-Vox: «quatre espais d’intervenció que continguen implícitament en el seu si, els tres moments polítics que constitueixen la proposta transbotànica: la crítica més contundent i la mobilització més gran possible contra la corrupció i el capitalisme, la millor gestió demostrada pels governs botànics i sobretot el compromís mobilitzador, des del govern o des de l’oposició, en l’aplicació de polítiques transcendents per a redreçar el País Valencià com a subjecte polític propi, diferenciat i amb capacitat d’exercir el seu Dret a Decidir”.

No ha fet falta esperar gaire temps per a poder copsar com són de necessaris i seran aquests espais d’intervenció. La conformació del nou Consell Valencià ha estat precedida per un repartiment de papers entre el PP i el seu soci d’extrema dreta. Els primers quedant-se amb la molla de les conselleries amb recursos econòmics i de gestió i els segons fent-se càrrec de la batalla cultural. Aquest repartiment de rols és menys groller del que pot semblar en una primera anàlisi superficial, ja que està basat en els seus interessos, però també en les nostres febleses, en les reaccions més habituals que solem expressar des dels sectors socials que normalment estem en contra (en grau divers) dels tres paradigmes que conformen l’ideari d’aquests partits: espanyolisme militant, capitalisme i patriarcat.

Així, aquesta dreta sap molt bé que hi ha importants sectors del nostre poble que eixim als carrers amb tota la força i la ràbia acumulada cada vegada que tornen a atacar la nostra llengua o les persones i símbols més preuats de la nostra cultura. Uns exemples ben contundents van ser la resposta a la censura de mitjans en català-valencià per banda de l’Ajuntament de Borriana, la impressionant concentració popular en contra de la decisió de llevar el nom de Vicent Torrent a l’auditori de Torrent o l’esclat mediàtic i a les xarxes socials davant la decisió dels feixistes de saltar-se l’obligatorietat d’assumir les normes ortogràfiques de l’AVL. També la crítica molt majoritària al negacionisme feixista de la violència masclista. Tant el tema de la llengua/cultura com el del negacionisme patriarcal són dos aspectes que responen als plantejaments de la batalla cultural de l’extrema dreta i podríem dir que, d’alguna manera, tota la dreta o almenys el PP ja compta amb la possibilitat d’eixa resposta popular. Per la nostra part, crec que podem manifestar un legítim orgull i satisfacció d’aquestes respostes, malgrat l’estiu i el possible desencís operat en alguns sectors socials pels resultats dels últims processos electorals. Tanmateix, la resposta no té, fins ara, ni la mateixa rapidesa ni la mateixa contundència quan els temes responen a l’agenda de les polítiques econòmiques i de les relacions estructuralment colonials amb la metròpoli, de la qual ells (i no només ells) se senten legítims representants. Així, hem comprovat com des de la presidència de la Generalitat s’ha anat generant un discurs, amb la voluntat de crear un relat sobre el tema del deute públic i l’infrafinançament, culpabilitzant el Botànic i molt especialment Ximo Puig, amb l’objectiu de convertir uns problemes que es deriven de la nostra situació colonial en un problema de lluita entre partits. Com es comprendrà no tinc gens d’interés en la lluita partidària entre els dos partits que són els pilars del Règim espanyol del 78 i, per tant, tan responsables tots dos de la nostra situació, però, sí que és cabdal deixar clar on és el nus del problema si volem tindre a l’abast la solució.

Per aquest motiu, en les últimes setmanes hem anat contestant en les xarxes socials directament al president Mazón en alguns temes que em semblen cabdals, recordant-li que el deute històric que patim al País Valencià és una imposició de l’Estat, com a mecanisme per a espoliar-nos econòmicament; que el problema de fons ve de fa centenars d’anys i que almenys des de fa cent vint-i-tres anys les inversions de l’Estat al País Valencià han estat un 19% inferiors a la mitjana; que a eixe problema cal afegir-li el problema de l’infrafinançament de la Generalitat que ara presideix. La gestió de les àrees transferides mai han tingut els recursos necessaris en una quantitat que ha anat oscil·lant i que ara ja està al voltant dels 2.000 M€ anuals; també cal afegir l’espoli fiscal, és a dir, la diferència entre el que ens obliguen a pagar via impostos (majoritàriament a les classes populars via IRPF i IVA) i els serveis que rebem de l’Estat. La quantitat està al voltant del 6,4% del PIB anual. Sobre aquest tema cal recordar a Carlos Mazón (i als seus votants), que com a president de la Generalitat ha de triar si vol ser part del problema o convertir-se en part de la solució. Si continua obviant el fons del problema i s’embolica en una vulgar lluita partidista, o assumeix que cal combatre l’empobriment colonial del País Valencià.

Un altre tema en el qual hem de posar l’èmfasi és en el del model econòmic i territorial. És cert que en aquest terreny no hi ha diferències substantives amb el model aplicat majoritàriament pel Botànic sinó de grau: tots dos models aposten per continuar sine die amb el procés de turistificació de l’economia valenciana, relegant la indústria a les inversions del capital forà i aprofitant el territori com a element diferenciador a partir de les facilitats en les requalificacions i el baix preu imposat. L’agricultura queda així encara més relegada a la voluntat de les empreses dedicades a l’exportació i a la cesió de terrenys fèrtils i vàlids per a propiciar un nou model agrari per a «conrear» macro-horts solars en mans dels oligopòlis electrics. No hi ha en el Consell cap previsió ni cap voluntat de potenciar l’agricultura de proximitat i la sobirania alimentària sona com alguna cosa de ciència-ficció. Les declaracions de Mazón en el sentit d’acceptar qualsevol inversió estrangera sense cap prejudici, avancen en la línia d’afavorir l’especulació amb les seues derivades d’explotació laboral i malbaratament del territori.

Un altre aspecte en el qual hauríem de respondre en clau de País Valencià és el relatiu a les reversions dels hospitals i àrees de salut privatitzades, exigint que, com a mínim, es mantinga el calendari acordat i que no hi haja marxa enrere. Ara per ara les declaracions del conseller de Sanitat tenen com a objectiu copsar quina és la resposta de la ciutadania davant una possible paralització del procés de reversió. Només una resposta contundent en l’àmbit sindical, d’usuaris/es i de la ciutadania en general podrà garantir que continuen les reversions. Un tema semblant és el de les ITV recuperades per al sector públic al final del mandat del Botànic i que ara comencen a externalitzar per parts, començant per la gestió telefònica de les cites amb un contracte per a l’empresa que resulte l’adjudicatària de gairebé tres milions d’euros. En la seua lògica privatitzadora, es veu que una empresa pública és incapaç per definició de gestionar les cites telefòniques. Com incapaç o volgudament incompetent s’ha mostrat la nova conselleria d’Educació generant un veritable caos en l’adjudicació de places del professorat i en els nous horaris escolars. Només des de l’objectiu de deteriorar l’ensenyament públic per a potenciar el privat, s’entén que no hi haja hagut encara alguna destitució.

La conclusió de tot plegat és que la batalla pel País Valencià en l’actualitat, no pot ser només una batalla per la llengua. Ha de ser una batalla per la llengua i la cultura, però també ha d’englobar tota la resta d’aspectes que conformen la nostra vida, i això ni podem ni devem deixar-ho ni en mans de la dreta espanyolista ni en mans d’aquells/es que només qüestionen les formes i no el fons del problema. Som País Valencià i tenim dret a decidir!

[Aquest article es publicà originalment a La Veu del País Valencià]