Fa uns dies vaig escriure la següent piulada citant la notícia sobre com el president de la Generalitat Valenciana governada per PP i Vox es posicionava en contra de la denominació català-valencià: «Caldria fer reflexionar, que al País Valencià, sols l’extrema dreta i el blaverisme estiga en contra de la doble denominació».

No soc l’única que ha reflexionat i generalitzat sobre aquest tema en Twitter, però sí que he sigut l’única a rebre un contundent atac a un dels mitjans més importants de parla catalana-valenciana. Vicent Partal, director de Vila-web, va referir-se a la meua piulada com a exemple d’un «desacomplexament evident i, ara ja, amb l’aparició de les manipulacions i mentides». Per a tot seguit, descontextualitzar la meua piulada deixant una part important fora: la dimensió territorial. En concret, les paraules «al País Valencià». Això és particularment rellevant, donat que bona part dels lectors de Vilaweb són de tot el domini lingüístic, i els seus posicionaments són per motius diferents dels del valencianisme al País Valencià. Manipular les meues paraules mentre se m’acusa de manipular és, com a mínim, paradoxal. La ignorància, terraplanisme, conspiracionisme, i altres als que defensem el terme valencià des de la unitat de la llengua no és un insult a la meua persona, ho és per a la immensa majoria dels cinc milions de valencians i valencianes que utilitzen eixe terme per parlar de la nostra llengua.

A la piulada vaig incidir en les paraules «Al País Valencià», no del País Valencià o de grups pel País Valencià. Cert és, que a banda dels 156 «m’agrada» que va rebre la publicació, també vaig rebre sis comentaris de valencians companys de trinxera no conformes. Sincerament, mai havia conegut un company de trinxera que no utilitzara el terme valencià quan parlem al nostre País. Denominació reconeguda a l’estatut valencià i assumida per la immensa majoria de valencians i valencianes. Però, vist en perspectiva hauria d’haver escrit: «Caldria fer reflexionar, que al País Valencià, majoritàriament, sols l’extrema dreta i el blaverisme estiga en contra de la doble denominació».

És normal que el blaveram i l’extrema dreta estiga en contra de la doble denominació: acaba d’arrel amb una de les lluites que no han aconseguit guanyar malgrat tot el terror que han utilitzat al País Valencià: la divisió de la nostra llengua. De sobte, posa fi a una problemàtica que apareix dia rere dia en la quotidianitat de les persones d’arreu del domini lingüístic com per exemple en webs de l’Estat amb versió en «valencià» i «català» o l’opció doble a caixers bancaris, estacions de tren, etc. És amb una intenció clara: emprar el poder de l’estat i de l’IBEX-35 per incidir en la nostra divisió. De fet, parcialment exitosa: bona part de la població valenciana i catalana pensen que «valencià» i «català» són llengües diferents.Segurament, no per ideologia, simplement per quotidianitat. Tindre un estat en contra, és el que té.

Per això és particularment difícil d’entendre la discrepància, al punt de l’acusació i atac personal, per estar en contra d’una solució respectuosa amb la ciència, la filologia i totes les persones del domini lingüístic: Una doble denominació que recull els dos noms històrics que s’han donat a la llengua: català-valencià. Noms històrics, perquè ja des d’almenys el s. XV al País Valencià se l’ha denominat també «valencià» a la llengua, sense que en cap moment això suposara secessionisme lingüístic. 

De fet, un dels grans problemes que ens trobem en l’independentisme combatiu al País Valencià és la dificultat de treballar en marcs mentals d’autoconsum. Per altra banda, mentre que el moviment independentista hem repetit fins a l’avorriment la catalanitat del País Valencià, la valencianitat del Principat de Catalunya l’hem deixat d’un costat. I no s’entendria aquest debat sense aquesta realitat.

La pèrdua de la Batalla de València i els consegüents anys de terror al País Valencià varen estendre un gran sentiment de pertinença i resistència entre els grups que es mantingueren fidels a la nostra terra, emparats en un grup d’idees basades en una situació concreta en el temps (la realitat franquista preautonòmica on hi havia espai per construir tot un plegat d’estructures noves), que res tenen a veure amb la realitat del 2023. El problema no és que un grup de persones tinguen unes idees concretes sobre la nostra realitat, clar que no. Tothom és lliure de pensar com considere.

El problema és que aquestes idees limiten l’acció política col·lectiva durant dècades i dècades, assumint derrota rere derrota, sense fer cap canvi tàctic ni estratègic. I així hem estat durant molts anys al País Valencià. Fent política des de l’independentisme fins a arribar a ser absolutament marginals, en un dels territoris ocupats a l’estat espanyol on més independentistes declarats hi havia (sí, fins i tot més que al Principat) als anys 70.

Malauradament, la situació econòmica d’empobriment massiu al País Valencià, també ha garantit diverses onades migratòries on importants quadres polítics independentistes han acabat assentats a diferents parts del món i també, naturalment, a Catalunya i, de fet, liderant importants espais d’intervenció política. Una de les coses que històricament ha fet les metròpolis en els països colonitzats és promoure la pèrdua de capital humà per així garantir que les seues polítiques d’explotació es mantenen en el temps sense massa resistència. I això ha sigut el pa de cada dia al País Valencià gràcies a Espanya.

A banda de la pèrdua de capital humà, amb el que això suposa, també s’ha produït un altre efecte perniciós per a la possibilitat d’alliberament al País Valencià: persones del País Valencià, que viuen des de fa molts anys a Catalunya, utilitzen la seua capacitat política i d’intervenció per a fer política pel País Valencià (cosa positiva), però vivint molt allunyats de la realitat canviant dels últims 30 anys al nostre País (cosa negativa). Fent servir els seus altaveus per marcar una línia política que torna a incidir en posicionaments absolutament marginals al País Valencià, però que per als nostres germans principatins es presenta com una realitat que molt poc té a veure amb les vivències dels cinc milions de valencians i valencianes.

És normal voler treballar per la teua terra, per molt lluny que estigues. Però sempre s’ha d’intentar treballar des de la humilitat, entenent les limitacions que comporten ser-hi fora del territori i obrir els braços a les entitats, jovent, i tot un fum de persones que segurament tindran posicionaments molt diferents de les percepcions que es mantenen des de l’exterior, precisament, per la vivència diària de treballar, viure i conviure al País Valencià.

El contrari és, ben certament desconcertant. Volem regalar el terme «valencià» a l’extrema dreta? Volem fer el joc brut a Espanya? Volem estar sempre a la contra del que pensa el poble? Tot pel poble, però sense el poble no ens ha servit durant més de 40 anys, i no ens servirà ara.

Quan en un mercat privat tens una estratègia que no funciona, la canvies, perquè se t’hi va la feina en això. Tenint un País Valencià cada vegada més empobrit, més espoliat, amb la llengua més arraconada, més endeutat il·legítimament, amb els nuclis poblacionals més pobres, amb una situació d’emergència climàtica i lingüística continuar actuant des de posicions que, si bé són personalment molt còmodes, han demostrat ser absolutament inútils per a transformar el País Valencià, és pensar massa en nosaltres mateixos i molt poc en la societat valencianaque pateix els efectes més nocius de la colonització. Sense l’alliberament del nostre poble, els cinc milions de valencians i valencianes continuarem vivint cada vegada pitjor, i seguir en la mateixa estratègia que ens enfonsa, és, en definitiva, fer el joc a l’enemic.

En el cas que ens ocupa, considere que posar els esforços en anar a la contra d’una denominació que dignifica el nom que els valencians hem posat a la llengua que ens agermana amb Catalunya i les Illes Balears, que dona cobertura a la unitat de la llengua i que facilita acabar d’arrel amb el secessionisme lingüístic és una errada especialment important. Deixar que el terme «valencià» se l’apropie l’extrema dreta antivalenciana és abocar la llengua a la desaparició. La doble denominació és positiva, i sobretot, necessària.

[Aquest article es publicà originalment a La Veu del País Valencià]