Treballant, com tants catalans, pel rellançament de l’independentisme i del moviment popular en general, m’he vist portat a tractar enguany diferents aspectes de la racionalitat, des de La República Laica [1*] (on ens esforçàvem per mostrar els greus problemes que representa la promoció d’ideologies de la desigualtat com són les creences mítiques i religioses) fins a diferents mancances (en forma de raonaments pobres i insuficients massa corrents avui dia) que hem abordat de manera resumida  dins Elogi de la Raó [2*].

D’aquesta panoràmica global crec que en podem concloure, sense exagerar, que només podrem ser independents i lliures si aconseguim, com a nació i com a moviment, una capacitat col·lectiva important per a raonar, és a dir, si no ens deixem caure en simplificacions excessives, ni repetim esquemes mentals de l’enemic, com passa avui massa sovint encara.

En aquest escrit d’ara explicaré breument els aspectes fonamentals de la ‘desraó del poder espanyol’ que és la desraó més important a què ens hem d’enfrontar i que mereix sense pal·liatius ser anomenada pròpiament com a  ‘desraó cínica’. I acabaré aportant, de manera resumida, diferents consideracions entorn dels reptes que tenim com a moviment independentista amb l’objectiu d’avançar d’una manera decidida cap a la República catalana independent.

L’engany històric del bipartidisme espanyol

Tal com hem explicat amb més detall al llibre Fem la Independència [3*] la manipulació de les consciències que es porta a terme per mitjà del bipartidisme espanyol, és una operació permanent de transformisme i ocultació d’aquest Estat, una pràctica que s’ha fet més intensa en el moment actual de degeneració accelerada del règim monàrquic.

Les oligarquies espanyoles en la seva evolució històrica han anat practicant d’una manera persistent l’art del transformisme i l’ocultació. No podríem entendre la política espanyola sense conèixer la pràctica sistemàtica de la manipulació de les idees per mitjà de la transformació de les aparences i de l’ocultació d’aquells aspectes de la realitat que no convé que siguin coneguts del poble. És per aquesta raó que ha tingut lloc, dins l’estat espanyol, el fracàs continuat dels intents de ruptures democràtiques al llarg dels dos segles darrers, començant per l’efímera i combatuda pel poder mateix, Constitució espanyola de l’any 1812; i acabant pel règim monàrquic del present, una evolució frustrada repetida pel que respecta a les ‘classes subalternes’, tal com explica en detall el professor Joan Tafalla quan fa un esment sistemàtic d’aquests fracassos [4*].

Una anàlisi feta des de l’òptica nacional catalana demanaria una valoració específica de la repressió que hauria d’integrar el genocidi franquista (segons l’anomena encertadament Tafalla) dins una persistència històrica de l’activitat repressiva per part de l’aparell espanyol que és bàsicament imperialista. Un enfocament des de la perspectiva d’anàlisi de la contradicció nacional ens mostra el manteniment del poder espanyol per mitjà de la cooperació de l’alta burgesia catalana, un enfocament que permet valorar el paper d’aquest sector espanyolista sorgit de Catalunya en la construcció de les formes de poder de caràcter continuista de l’estat espanyol.

La ideologia dominant del poder espanyol es basa en l’imperialisme dels aparells de l’estat i de tota la seva gran àrea d’influència, com explicarem més endavant.

El bipartidisme és antic en la història del poder espanyol perquè ha permès una alternança fictícia i la cooptació de sectors polítics per mitjà d’instruments de corrupció institucional. I és per això que ha estat una pràctica que ha continuat dins el règim monàrquic avui vigent. Es tracta, de fet, d’un procés d’involució que bloqueja qualsevol tendència a la democratització i, per aquesta raó, avança cap a l’autodestrucció d’aquella Espanya prepotent que han anat concebent les elits dominants, tant si són explícitament de dreta, com si pertanyen a una suposada esquerra [5*].

L’engany a través de l’evolució frustrada dels canvis polítics i socials, i el manteniment continuat dels elements essencials de la ideologia imperialista és el que fa que el poder espanyol, tal com està configurat actualment, sigui irreformable.

Dins aquesta perspectiva històrica podem veure que la versió més recent d’aquesta trampa vulgar ha estat la teatralització d’un ‘perill d’extrema dreta’. De fet és una tàctica força suada del poder capitalista internacional que té com a resultat el reforçament de les posicions de centre, és a dir, conformistes amb l’statu quo de tal manera que les formes d’opressió injustes essencials es mantenen.

L’extrema dreta actual sorgeix directament de les elits que controlen el poder econòmic, les mateixes, doncs, que controlen els “polítics de paper”. Es tracta d’una forma de populisme –amb moltes cares– que, en el nostre cas, ha pres la concreció de catalanofòbia.

 El control de la desinformació: ocultisme i manipulació

A part d’aquesta trampa històrica del bipartidisme, aquest sistema de dominació corrupte té com a principi rector mantenir el poble dins la ignorància i la desinformació. Així veureu com amaga responsabilitats greus (els crims del franquisme i les tortures s’allargassen en la mal anomenada ‘democràcia’ dins una impunitat escandalosa; i els casos més recents com els assassinats que han tingut lloc en els atemptats, protegits per una impunitat escandalosa, de l’agost del 2017 -en què els serveis d’intel·ligència espanyols s’hi trobaven implicats-, no es volen investigar perquè el PSOE i el PP han bloquejat qualsevol iniciativa. Manipulació i guerra bruta també en casos com els crims comesos repetidament a Melilla que es pot comprovar que es mouen amb la més gran impunitat etc. O les maniobres repetides per a impedir victòries independentistes a l’Ajuntament de Barcelona, per exemple (en el cicle 2015-2023) etc.

Els casos més compromesos són sempre tapats i la informació és repetidament manipulada. El funcionament mediàtic que ha acompanyat l’onada repressiva d’aquests darrers sis anys és una mostra descarada de manipulació, de falsos arguments i de mentides sobreposades unes damunt de les altres. Es tracta d’un comportament que pot ser anomenat pròpiament com a “desraó cínica”. En aquest sentit puc afegir que jo ja vaig denunciar l’existència d’un ‘cinisme grotesc’ l’any 2017 [6*].

La base militarista-imperialista de la desraó espanyola

Per a una persona de nació catalana (com nosaltres que no estem contaminats pels interessos espanyols, com l’alta burgesia que s’hi identifica) ens costa molt entendre les raons d’aquest comportament catalanofòbic tan insistent; però té una explicació lògica que ens pot ajudar per a combatre’l amb més eficàcia. Més amunt, en aquest article hem explicat que la ideologia dominant del poder espanyol es basa en l’imperialisme dels aparells de l’estat.

És aquesta ideologia de fons –transmesa sota la forma de mentalitat i d’actituds imperialistes constants, com els moviments orquestrats d’agressions contra els catalanoparlants– el que ha creat, dins sectors importants de la societat espanyola (tal com passa en tots els casos de comportament imperialista), una tendència a justificar i activar l’opressió nacional dels pobles sotmesos i ocupats per mitjà d’explicacions absurdes i cíniques, amagades darrera una exaltació fraudulenta d’un fals patriotisme espanyol. Tot això que anomenen patriotisme espanyol no és més que una excusa barroera per a practicar l’abús més descarat damunt els pobles oprimits, incloent-hi els sectors crítics dins la societat espanyola mateixa. No és, doncs, un amor a la pàtria sublim sinó un vici abjecte i una mena d’adoració cínica i interessada en la pràctica de l’abús. La desraó cínica no és altra cosa que la justificació ideològica d’una existència basada en el parasitisme damunt els pobles sotmesos.

Nosaltres no som d’aquest món i la nostra lluita es fonamenta en la defensa persistent  dels drets i les llibertats basades en la construcció d’una República Catalana independent, democràtica, igualitària i laica. Els nostres reptes, que descabdellem tot seguit, s’orienten cap a aquest objectiu.

* * *

Reptes i dimensions de la nostra lluita

El rellançament del moviment independentista que ens ha de fer avançar vers l’objectiu de la República Catalana Independent s’hauria de fonamentar, segons les reflexions més sòlides que s’han anat aportant, en unes línies d’acció com les següents:

1)     Coneixement suficient de la realitat (del país, del poder opressor i del nostre moviment).

2)     Atacar el cor del poder enemic, les bases del seu poder (econòmic-especulatiu, persones i institucions, instruments i mitjans d’autoritat i d’influència).

3)     Defensar incansablement els interessos de les classes populars catalanes

(independentment de quin sigui el seu origen) i la llengua catalana com a llengua de relació social. Operar amb mentalitat d’Estat independent.

4)     Combatre totes les manipulacions de la propaganda i la guerra psicològica del règim: en l’aspecte de la capacitat discursiva i en la força dels mitjans utilitzats.

5)     Enfortir la capacitat de mobilització i d’organització.

 

Expliquem més en detall aquests cinc enunciats:

1.Coneixement suficient de la realitat

Crec que el moviment independentista i el conjunt del moviment popular parteixen, en la seva acció, d’anàlisis insuficients o distorsionades de la realitat, molt deformades pel marc general de l’ocupació política i policíaca dels estats enemics, i per la pressió dels seus mitjans de manipulació informativa. Conèixer bé els diferents aspectes que comporta aquesta ocupació és el primer pas per a poder-nos-hi oposar amb eficàcia.

Dins aquest marc general d’ocupació cal conèixer les columnes principals del poder espanyol: els grans agents econòmics, els principals agents polítics i els diferents elements de la xarxa administrativa i de control. Aquest marc d’ocupació és un dels factors fonamentals que contribueixen a la pauperització econòmica general del país i la ruïna cultural que l’acompanya: exacció econòmica individual, degradació de les infraestructures i serveis socials de tot ordre, segrest dels quadres econòmics i polítics, compartimentació i marginació social, degradació de la llengua, ignorància  etc. un quadre general que fa que la necessitat de posar fi a la situació actual s’hagi de moure dins una urgència inajornable.

Pel que fa a la situació del nostre moviment, és important tenir-ne també un coneixement suficient i no caure en simplificacions ni en idees falses manllevades de l’enemic. També en aquest àmbit cal fer l’esforç de partir d’unes bases el màxim de clares: el criteri per a determinar què ens pot ser vàlid per al futur s’ha de basar en fets polítics i de compromís personal alhora: ha d’agrupar totes les persones i col·lectius que permetin de construir l’agrupació de voluntats capaç d’avançar cap a la independència partint de la coincidència en la pràctica de la confrontació i la mobilització. Per això sempre he considerat que rebutjar les persones en funció de prejudicis o atribucions no raonades, com fan alguns, és un error. Perquè una hipotètica quarta llista no resoldrà la qüestió pel fet que aquesta iniciativa tampoc no pot ser homogènia en la situació complexa actual; és a dir, que no pot oferir les garanties per a assegurar que els seus membres actuaran com un sol bloc i d’una manera eficaç (com ja s’ha demostrat, a hores d’ara, en què una certa diversitat de capelletes amb un objectiu electoral semblant han anat apareixent com bolets). És important construir les eines del nostre moviment de manera rigorosa, sabent destriar bé el gra de la palla, com ho he escrit més amunt. La fragmentació partidista (i les seves conseqüències) només es pot superar per mitjà d’una ferma unitat de base.

Caldrà partir de l’acord amb un compromís i uns principis clars. Per la nostra banda, en aquest document, avancem unes propostes amb la intenció de contribuir a fer passes endavant en aquest camí.

2.Atacar el cor del poder enemic, les bases del seu poder

El primer acord del nou independentisme ha de ser en els objectius a atacar. En aquest sentit ja fa anys que Poble Lliure ha fixat com un objectiu clar, que ens faria avançar en l’afebliment del règim i el reforçament del moviment independentista, una tasca permanent de denúncia i de resistència contra les empreses abusives de l’Ibex-35 perquè són els fonaments econòmics que aporten la seva força de base al poder ocupant. Sense la força aquestes empreses, basades en l’abús sobre clients captius, el règim monàrquic espanyol tindrà moltes dificultats per a mantenir-se (perquè se li esberlaran moltes de les cadenes de corrupció i de cooptació que el mantenen ara).

D’una manera semblant hem de combatre, en altres àmbits també importants, especialment aquells que ajuden a multiplicar la influència del poder com els mitjans de comunicació, l’ensenyament, els símbols personals d’autoritat i els agents actius en l’administració. L’objectiu és contrarestar les mentides i manipulacions de la propaganda del poder espanyol, com ho exposem més en detall al punt 4, més avall. Però en aquest punt 2, volem centrar l’atenció en la necessitat de contrarestar, dia rere dia, la capacitat de convenciment, submissió i subordinació que tenen els instruments i símbols del poder estatal. La lluita per la ruptura independentista es fonamenta en un torcebraç permanent de legitimitats entre l’atracció-intimidació-corrupció de l’estat opressor i la capacitat de convenciment i de convicció del nostre moviment. Combatent la submissió ideològica, l’acceptació del marc ideològic de l’espanyolisme, és com avançarem en l’hegemonia independentista.

L’opressió, els escàndols més greus de les diferents instàncies de poder, les actuacions més escandaloses (tortures, abusos de l’estructura policíaca i jurídica, crims o encobriments de crims etc.) han de ser denunciades repetidament perquè ajuden a estendre la consciència social de quina és l’essència del poder opressor. L’avanç en el camí d’aquest torcebraç reclama que la representació del contrapoder republicà català prengui, al més ràpidament possible, la forma d’un govern provisional perquè és aquest posicionament el que permet situar la República catalana com un poder real en pugna permanent amb la monarquia espanyola. El paper dels sots-règims autonòmics en resultaria així, de retop, també clarificat.

Es diu sovint que el marc europeu (i internacional, en general) no ens és favorable perquè a l’Europa capitalista l’interessa el paper que l’estat espanyol i el Marroc poden jugar en els aspectes repressius, com a ‘estats gendarmes’ en la seva frontera sud. Però, paradoxalment, la crisi energètica i climàtica galopant no trigarà a desbaratar els grans estats capitalistes basats en la cursa depredadora i portats cap a una deriva autoritària per a mantenir les formes de dominació. I aquesta crisi pot desenvolupar un futur favorable per als sistemes econòmics i de govern dels estats petits i mitjans, entre els quals la República catalana. Caldrà, doncs, estar preparats per a aquesta conjuntura de nous vents favorables que poden ajudar a consolidar la nostra independència.

3.Defensar incansablement els interessos de les classes populars catalanes – I, molt especialment, la llengua

La lluita independentista és, des del seu naixement, una lluita per a aconseguir per al conjunt de les classes populars catalanes (independentment de quin sigui l’origen de cadascú) un marc polític que permeti la conquesta dels drets socials, és a dir, avanços segurs en la igualtat en tots els camps, una aspiració expressada repetidament arreu dels Països Catalans a través dels segles en forma de revoltes populars i del moviment obrer, i la defensa dels principis igualitaris i humanistes del feminisme, l’ecologisme etc.

La conjuntura de crisi de l’acumulació capitalista que s’acosta, centrada en una crisi energètica que no té solució dins el sistema actual, endurirà les condicions de vida de la població i permetrà situar la ruptura independentista com una aspiració generalitzada per a àmplies masses populars.

La defensa de la llengua catalana ha d’ocupar un lloc central en les lluites perquè és l’eix més clarament compartit i indiscutible en les nostres reivindicacions. Aquesta lluita lingüística ha de ser promoguda pel conjunt del nostre poble, independentment de quin sigui l’origen geogràfic o nacional de cada persona. En aquest sentit és molt important de situar aquesta lluita adequadament, partint del coneixement dels objectius del poder ocupant espanyol entestat en el propòsit d’ofegar-ne l’ús social. En un primer moment ho va fer per mitjà de la propaganda constant de desprestigi i marginació. Però, en una segona fase més recent, veient que la llengua cobrava prestigi social d’ençà dels inicis del segle XX i el ressorgiment republicà català dels anys 30, l’objectiu ha estat directament la prohibició de l’ús i la supressió de les associacions i fins arribar a la destitució i l’assassinat del professorat i la intel·lectualitat aprofitant el marc de les dictadures, molt especialment la franquista.

Paral·lelament, des de fa més d’un segle, l’instrument principal d’aquesta operació catalanofòbica ha estat la utilització política de la pressió demogràfica; però els principis de la immersió lingüística han treballat en el sentit de la generalització del coneixement del català i, encara que aquest objectiu no es va aconseguir mai, la creença que el coneixement del català era àmplia permetia uns usos lingüístics desinhibits de la llengua en diversos àmbits (excloent els àmbits administratius més refractaris com el policíac, el judicial etc.). És important tenir clar que l’objectiu del poder espanyol, en la seva obsessió contra la nostra llengua, és introduir al si de la societat dels Països Catalans una bossa important d’individus desconeixedors del català de tal manera que la freqüència d’ús de la llengua catalana es pogués anar ofegant.

La pugna social es presenta, doncs, en aquests termes; i la nostra lluita s’ha de centrar en aquesta necessitat imprescindible de fer possible des d’ara mateix el coneixement universal de la llengua pròpia arreu del territori. Podem posar un exemple clar sorgit d’experiències importants de solidaritat: en el nostre objectiu de fer possible l’ús universal del català, la població d’origen amazic ha de poder aprendre la seva llengua (encara minoritzada al Nord d’Àfrica) i alhora ha de conèixer bé la llengua catalana de manera que pugui esdevenir la llengua de relació social arreu dels Països Catalans. Les diferents accions i mobilitzacions en diferents àmbits, seccions i àrees geogràfiques han de confluir en aquest objectiu general i fonamental.

4.Combatre les manipulacions de la propaganda i la guerra psicològica del règim

Com hem escrit més amunt, cal avançar en la capacitat discursiva i en la força i l’abast dels mitjans utilitzats. Això vol dir portar a terme un combat decidit en àmbits molt diversos i en un doble sentit: d’atac a les accions de l’enemic i alhora de reforçament de les nostres concepcions i propostes. I, paral·lelament també, en l’enfortiment dels mitjans per a la seva difusió.

Una primera línia d’acció és combatre arreu la guerra psicològica que porta a terme l’ocupant i que és un element principal de la concepció militarista espanyola de la confrontació. Això vol dir contrarestar amb paraules i fets els propòsits d’aquest règim espanyol transfranquista que no són altres que mirar d’estendre una mena de sentiment de derrota i d’impossibilitat de canvi, és a dir, de presentar com a inamovible el marc polític de la monarquia espanyola i la gàbia de la seva Constitució. Volen crear les condicions socials i aparents de ser nosaltres una minoria dins el nostre país i portar així a fer-nos pensar que no tenim dret a viure lliures. El foment de l’existència d’una bossa d’analfabets en català és, com hem escrit més amunt, una eina de pressió fonamental de la seva política etnicida. Aquesta pretensió espanyolista de ‘protecció de l’analfabetisme’ ha de ser combatuda sense pietat perquè, com a propòsit polític, cau pel seu propi pes.

De manera complementària, a través dels mitjans de comunicació sota control ideològicament espanyolista (incloent-hi TV3 i les ràdios principals), volen mostrar l’àmbit cultural dels límits de l’Estat espanyol com a propis i familiars (s’informa, per exemple, molt més del que passa anecdòticament en qualsevol territori espanyol situat a milers de quilòmetres lluny, que no pas a Perpinyà o a Narbona Torí o Nàpols,  es magnifiquen fets de segon ordre de l’univers mental espanyol com la nefasta vuelta ciclista o els episodis anodins i desgraciats que exhibeixen mundialment les seleccions esportives espanyoles etc.).

Nosaltres no som d’aquest món però ens el volen fer empassar. El nostre univers lingüístic i polític són els Països Catalans. I el nostre àmbit cultural natural sempre han estat els territoris mediterranis d’Occitània i l’arc (econòmic i cultural) de la península italiana. Els contactes vers Ponent del nostre territori no són negligibles però no tenen la importància obsessiva que els confereix la ideologia espanyolista.

D’una manera general cal combatre obertament les manipulacions polítiques que són constants més enllà de la guerra psicològica que hem constatat. Com l’ocultació practicada sistemàticament (amagant els aspectes d’abús de poder, de repressió i de tortura; i especialment els crims polítics a què hem fet referència més amunt).

I reforçar la consciència del conjunt  de la nació catalana perquè no s’empassi les manipulacions com les que hem esmentat fent referència a la teatralització espanyola bàsica quan magnifica una suposada contradicció dreta/esquerra per tal de mantenir les formes essencials de dominació, explotació i ocupació. Des del punt de vista informatiu i cultural caldrà difondre altre cop (com s’havia fet en períodes precedents), mapes i manuals que acostin la població dels Països Catalans al coneixement de la nostra nació en termes lingüístics, culturals, socials i històrics.

Com a pensament i acció permanents cal que, en tot moment, denunciem els abusos del poder en diferents aspectes, social, econòmic, ideològic, polític etc. Hem de ser incansables en la denúncia sistemàtica del règim polític i la seva manipulació. Hem de portar a terme d’una manera sistemàtica i creixent una crítica frontal al règim. Només així podrem guanyar.

I, com hem esbossat també, hem de reforçar paral·lelament les nostres idees, propostes i solucions d’acord amb els interessos i necessitats del nostre poble, tot enfortint la dinàmica general de la nació catalana i l’impuls del conjunt de les classes populars. Cal,  per sobre de tot, que l’independentisme (conscient de trobar-nos en una situació terrible d’ocupació i davant la voluntat espanyola de fer-nos desaparèixer fins a convertir-nos en esclaus, sense drets democràtics i sense llengua) porti a terme una batalla incansable contra aquest règim despòtic,  amb la denúncia permanent i el rebuig a les seves pretensions militaristes i abusives. Es tracta, com hem anat comentant, d’una ocupació que és també objecte de l’ocultisme i que amb la nostra actuació persistent hem de posar a la llum de dia davant de tot el poble.

5.Enfortir la capacitat de mobilització i d’organització

La conquesta de la República Catalana Independent no ens vindrà regalada per un esdeveniment màgic ni per la simple idea de la desobediència com a panacea que ho pot resoldre tot, sinó que serà el resultat i la conseqüència lògica de l’enfortiment del nostre moviment; i més concretament de la seva capacitat de mobilització i d’organització, com a reflex de la voluntat assumida col·lectivament de lluitar per l’avanç del nostre moviment arreu de la nostra nació.

Tampoc no ho resoldrà un simple pacte de circumstàncies amb el poder espanyol com el que pot resultar de la conjuntura actual al si del Congrés de diputats espanyol. Tot i que pot produir algun canvi parcial significatiu, sobretot simbòlicament, no cal esperar que representi un avanç substancial en el sentit del reforçament alliberador que estem tractant.

Cada acció particular, local, sectorial, és important. Però és imprescindible, alhora, saber on anem i què ens cal reforçar per a arribar-hi. La clau és l’augment constant de la mobilització i l’enfortiment d’una organització unitària massiva pròpia com el nostre moviment va saber portar a terme en el seu desplegament al llarg de més de deu anys i que va portar al primer d’Octubre del 2017 i a les grans mobilitzacions contra la repressió. Ara sabem, per l’experiència de tots aquests anys, que el control sistemàtic de les posicions guanyades és fonamental en una lluita com la nostra, que és de gran abast. I això no és possible sense una implantació organitzativa unitària ferma.

És evident que el nostre enemic també ho sap això i, per aquesta raó, mirarà d’evitar-ho. Cal tenir clar, doncs, que en un primer moment serà molt difícil aconseguir unes mobilitzacions de milions de persones com les que es van anar fent creixents entre l’any 2006 i el 2017. Però són fets que resten fermament en la nostra memòria com a prova de les nostres possibilitats i reforcen el nostre convenciment. I quan caldrà ho haurem de repetir. També és evident que, si hem de portar a terme una tasca de ruptura amb el règim polític actual, les formes d’organització hauran de ser millorades cada dia i, de manera concreta, s’han de moure amb unes normes de seguretat suficients i fins i tot han de tenir àrees del tot inaccessibles als serveis d’espionatge dels estats opressors.

El resultat de la dinamització de la lluita és la creació d’una xarxa densa i potent, estesa arreu del territori i també en els sectors més dinàmics i sensibles del moviment (sindicalisme, igualtat, llengua). Sóc del parer que el nostre moviment trobarà un nivell d’organització sòlid i amb capacitat creixent amb la implantació arreu del territori de col·lectius  (centres, casals, ateneus etc.) orientats a la conquesta de la República Catalana Independent (RCI). Parteixo del convenciment que les entitats territorials existents avui (Consells de la República, bases territorials de l’ANC, CDR etc.) poden treballar activament per aquest mateix objectiu principal de reconstrucció i reforçament independentista.

Cloenda

Amb aquestes concrecions volem mostrar, per damunt de tot, que la nostra lluita és complexa i que cal fer un esforç important de pensament i d’acció. Res no ens serà regalat. Res no serà màgic ni gratuït. Però tots els canvis profunds, com els que necessitem per a arribar a ser lliures, no són altra cosa que el resultat de la unió de pensaments i voluntats. La Independència i la República Catalans arribaran per aquest camí.

 

 

NOTES

[1*] La República Laica:  https://www.llibertat.cat/2023/04/la-republica-laica-54647 Article publicat a La Veu de Poble Lliure, abril de 2023

[2*] Elogi de la raó:  https://www.llibertat.cat/2023/08/elogi-de-la-rao-55269

[3*] Fem la Independència (La República catalana independent i l’Espanya irreformable). Edicions del 1979. Barcelona, 2023

[4*] Tafalla, Joan. «Una mirada a la Catalunya d’avui amb les ulleres de Gramsci». A: Catarsi Magazin (3 novembre 2021). Barcelona. (En format digital: <https://catarsimagazin.cat/una-mirada-a- la-catalunya-davui-amb-les-ulleres-de-gramsci/>).

[5*] La ideologia de tipus colonialista de les elits espanyoles és ben coneguda perquè la seva intenció ha estat sovint explicitada: no es tracta tan sols dels militars franquistes com Queipo de Llano que va declarar: “Convertiremos Madrid en un vergel, Bilbao, en una gran fábrica, y Barcelona, en un inmenso solar“. El destacat líder del PSOE Gregorio Peces-Barba, un dels protagonistes i ideòlegs de la Transició espanyola del 1978, va declarar repetidament que  “Si el Comte-Duc d’Olivares hagués triat Portugal en comptes de Catalunya hi hauríem sortit guanyant”, i en referència a l’augment de l’independentisme català ha recordat la frase d’Espartero sobre la necessitat de bombardejar Barcelona cada 50 anys (‘Por el bien de España’ havia dit el general). En qüestions referents a la necessitat de la duresa repressiva de l’Estat espanyol les elits en el poder (també les que es fan dir d’esquerra), han mantingut i mantenen una gran unanimitat.

[6*] https://www.llibertat.cat/2017/11/el-cinisme-grotesc-40546

 

[Aquest article es publicà originalment a Llibertat.cat]