El 23J, els partits nacionals catalans vam registrar un dels pitjors resultats en eleccions a les Corts des del 1977: el 28% dels vots sumant ERC, Junts, CUP i PDeCAT. Veníem precisament de treure’n els millors, el 42,9%, el 2019. L’altra cara de la moneda és el 48,5% de PSC i Sumar, un dels millors resultats de l’esquerra espanyola a Catalunya.

Vaig encapçalar una llista, la CUP, que va perdre moltíssims vots, principalment cap a Sumar (uns 65.000). La segona font de pèrdues, l’abstenció, va suposar-nos uns 35.000 vots. Un esquema que es pot extrapolar a ERC i, en grau més baix, a Junts.

L’independentisme, dividit i desorientat, no oferia cap horitzó i això va arrossegar tothom cap avall, malgrat que les línies eren diferents, sobretot en relació amb el PSOE. El rebuig a PP i VOX va ser el marc de les eleccions, i això ho van capitalitzar PSC i Sumar.

Però els resultats a la resta de l’Estat són tota una altra història. Sense Catalunya, avui la majoria al Congrés seria per a PP i VOX. L’esquerra espanyola ja va perdre, a la primavera, moltes posicions institucionals, començant per les Illes i el País Valencià.

Aquesta dreta és el nucli dur del Règim i és absolutament anticatalana i reaccionària. El PSOE és igualment Règim, però fent de la necessitat virtut ha fet concessions a l’independentisme, i per això ara Sánchez és president.

I ara, què? Seria un error lligar-se al bloc que encapçala el PSOE, perquè és igualment contrari a l’autodeterminació. Sostenir-lo en el poder només pot tenir dos avantatges. El primer, guanyar temps per a enfortir-se perquè amb les dretes la confrontació serà directa. Cosa que no s’ha fet en la legislatura passada: l’independentisme s’ha afeblit. La segona qüestió és que les concessions arrencades siguin avenços que serveixin per a aquest enfortiment. Que no siguin vàlvules d’escapament o elements divisius, com van ser, en certa manera, els indults. En el cas de l’amnistia, aquesta ha d’incloure, indefectiblement, tothom. Ha de guanyar-se amb mobilització i ha de ser un punt i seguit, no un perdó i un passar pàgina. L’amnistia apunta a les contradiccions del poder polític i judicial espanyol: van perseguir-nos políticament.

El risc de pacificació i sociovergència revifada és real. Tanmateix, també faríem bé de confiar una mica més en les nostres forces i veure que les contradiccions amb l’Estat són de fons, encara que governi la cara amable del Règim.

Toca reconstruir des de baix. Diu Eduard Voltas que els pactes amb el PSOE i la millora autonòmica poden fer créixer l’independentisme: “Forçar els límits del marc legal a través de la política i la negociació (…) pot tenir un gran potencial rupturista si es fa amb ambició, intel·ligència i sentit dels tempos polítics”, recordant la història de l’Estatut del 2005.

Voltas oblida un ingredient fonamental, sense el qual el fracàs d’aquella via reformista no hauria donat fruits: el moviment popular, de baix a dalt, que va respondre amb manifestacions, consultes, creant l’ANC i fent créixer la CUP.

Articular això és el que ha de merèixer tota la nostra atenció. Per a reviscolar, cal tornar a fer la política amb les nostres mans. Això és el que enyora la gent quan sembla que tot es tanqui per dalt. El protagonisme popular és el foc nou. I en àmbits com la llengua, el sindicalisme i la crisi climàtica, la tasca és ingent.

[L’article es publicà originalment a El Temps]