Us haig de confessar que Lenin és el meu Imperi Romà. Ja sabeu que aquesta expressió es fa servir com a metàfora de pensament recurrent, una mena de referent que ens acompanya imaginàriament tot sovint, quotidianament. La meva admiració per la Revolució Russa, per com va capgirar no ja un país sinó el món, per com va empènyer cap al protagonisme polític la classe obrera, les dones i els pobles oprimits, em porten al cap recurrentment qui va ser-ne el líder, qui va estirar tot el seu partit a prendre el poder en el moment oportú.

Aquesta imaginació meva, que potser considereu peculiar, em fa comparar els temps de Lenin i els nostres, la seva mentalitat i la nostra, la militància de llavors i la d’ara, així com pensar quines avantatges ens aporten aquests cent anys de diferència. Estem més preparats ara que llavors, per a construir el socialisme? Les idees capitalistes estan més o menys dins nostre? Ens calen, encara, revolucionaris professionals? Comparteixo amb vosaltres algunes d’aquestes idees.

La cuinera

S’atribueix a Lenin la frase “Cada cuinera ha d’aprendre a governar l’Estat”, una consigna que pot funcionar com a síntesi de L’Estat i la revolució (1917). En l’obra que podríem considerar més utòpica de Lenin, tot i que ben segur rebutjaria aquesta qualificació, es defensa que la revolució no pot consistir només a prendre el control de l’Estat sinó en desmuntar-lo perquè tot el cos burocràtic vigent arrossega la mentalitat burgesa i capitalista, i així és impossible construir res de nou.

La frase sobre la cuinera no és pas de L’Estat i la revolució sinó la variació d’un fragment d’article de Lenin també de 1917, “Es mantindran els bolxevics al poder?”, escrit a finals de setembre, és a dir unes setmanes abans de la presa del Palau d’Hivern. Diu així: “No som utopistes. Sabem que qualsevol peó i qualsevol cuinera són incapaços d’assumir ara mateix la governació de l’Estat (…). Però (…) exigim trencar sense demora amb el prejudici que només els rics o funcionaris procedents de famílies riques poden governar l’Estat, efectuar el treball quotidià d’administració”.

Aquest article és una argumentació més de la gran qüestió que singularitzava els bolxevics respecte de la resta de corrents d’esquerres: la classe obrera tota sola pot prendre el poder, no necessita l’aliança amb la burgesia. Menxevics i socialrevolucionaris defensaven el contrari: deixar fer a la burgesia perquè és qui sap governar. Lenin va estar combatent aquesta idea diàriament des de la Revolució de Febrer fins a la d’Octubre. Si bé era conscient de les limitacions de la població treballadora per a dirigir l’Estat: no hauria fet passar la cuinera, directament, dels fogons al Ministeri d’Hisenda. Ell també reconeixia que la burgesia ens porta segles d’avantatge.

El professional

El llibre emblemàtic de Lenin és el Què fer? (1902). És un text potent, enèrgic, que desprèn una enorme confiança en el poder de la bona organització: sembla presentar-la com l’eina superadora de qualsevol situació crítica. No presenta cap recepta màgica: podem perdre, sí, però l’única recepta és organitzar-nos millor.

Allà és on apareix el concepte de “revolucionari professional” que tot sovint es descontextualitza. El moment en el qual Lenin escriu el llibre és de clandestinitat i defensa aquesta forma de militant per motius de seguretat. Malgrat les crítiques que va fer als populistes, mai va deixar d’admirar molts dels aspectes d’aquest moviment revolucionari, que practicava la lluita armada i del qual havia format part el seu germà gran, Alexander, executat pel tsarisme. “Decisió abnegada”, “energia” i “magnífica organització” són elogis que dedica als militants de Terra i Llibertat, dels quals se’n separava pels aspectes teòrics però no pels organitzatius.

Seria un error convertir el Què fer? en el cànon leninista. Ell mateix va explicar que l’havia escrit per tal de “tòrcer la vara” perquè la línia organitzativa estava massa vinclada cap al costat oposat (una tasca, la de tòrcer la vara, altrament molt pròpia de l’estil de moltes de les seves obres). I més endavant, quan la Revolució de 1905 va permetre una sortida de la clandestinitat per un temps, va defensar l’obertura del partit.

Però la clandestinitat no era l’únic element que portava Lenin a defensar un model organitzatiu més centralitzat. El Què fer? està dirigit a les tendències localistes, espontaneistes i l’anomenada “lluita econòmica” contra les quals projecta un model d’organització d’abast “nacional” i de contingut “polític”, és a dir que s’involucri en totes les lluites, no tan sols les purament obreres. Per què? Perquè la burgesia ens porta segles d’avantatge i les seves idees amaren la nostra forma de pensar i això, ens diu Lenin, fa que qualsevol lluita espontània funcioni dins els esquemes de la ideologia dominant. Només des de l’estudi i l’organització es pot assolir una veritable consciència socialista i vet aquí la necessitat d’un partit de revolucionaris professionals.

Anys i revolucions després del Què fer?, el text L’esquerranisme, malaltia infantil del comunisme (1920) representa un altre exercici de polèmica leninista, en aquest cas contra els sectors que dins del comunisme europeu estaven en contra de la participació en els parlaments. És un text de contundent realpolitik propi del cervell que més va defensar la crua pau de Brest-Litovsk amb els alemanys i que més endavant promourà el cop de timó de la Nova Política Econòmica.

Però pel que ens interessa, L’esquerranisme insisteix molt en el paper de les mentalitats. Diu que fins i tot a Rússia, després de la presa del poder pel proletariat, persisteix la ideologia capitalista en molts dels sectors populars i intermedis, no tan sols en la gran burgesia.

En les primeres pàgines comença dient que la burgesia, en general, no treu la seva força tan sols del capital internacional sinó “a la força del costum, a la força de la petita producció. Perquè, per desgràcia, hi ha encara al món molta, moltíssima petita producció i aquesta engendra el capitalisme i la burgesia constantment, cada dia, cada hora, per un procés espontani i en massa”. La manera com s’ha de vèncer aquesta persistent ideologia no és per la força. A diferència de la burgesia, una classe numèricament més reduïda i que havia quedat militarment derrotada després de la guerra civil, aquests sectors intermedis mereixen un tractament diferent: “És impossible expulsar-los, és impossible aixafar-los; cal entendre’s amb ells, se’ls pot (i se’ls ha de) transformar, reeducar tan sols mitjançant una tasca d’organització molt llarga, lenta i cautelosa, (…) permetre que el proletariat exerceixi encertada, eficaçment i victoriosament la seva funció organitzadora (que és la seva funció principal)”. I acabava dient als esquerranistes que tot i creure’s “terriblement revolucionaris”, en realitat estaven “espantats de les dificultats relativament petites de la lluita contra les influències burgeses a l’interior del moviment obrer”. Els recordava que la tasca era ingent: “la vostra victòria, és a dir, l’enderrocament de la burgesia i la conquesta del Poder polític pel proletariat, crearà aquestes mateixes dificultats en una mesura encara més gran, incomparablement més gran”.

El buròcrata

Queda clar, amb Lenin, que les dificultats en la construcció del socialisme no desapareixen amb la presa del poder, sinó que augmenten. Són dificultats, d’una banda, materials (no oblidem que la Revolució no es guanya amb la presa del Palau d’Hivern, sinó organitzant l’Exèrcit Roig en la guerra civil), però també ideològiques, per la persistència de les idees capitalistes.

Aquesta va ser una de les principals preocupacions dels últims anys de Lenin i precisament el seu darrer article, “Millor menys, però millor”, estava dedicat als problemes de la burocràcia en la nova administració soviètica. Lenin tornarà a un dels seus grans temes: cal molt d’estudi per a ser millors que la burgesia, cal molt d’esforç per a superar les seves inèrcies.

Ironitzava contra la “cultura proletària” que promovien Bogdànov i la gent del Proletkult. No calia apuntar tan amunt ni fer aquests experiments sinó que “n’hi hauria prou amb una bona cultura burgesa; per començar, podríem prescindir dels tipus més tradicionals de la cultura preburgesa, és a dir, de la cultura burocràtica o feudal, etc”. El polemista fidel al seu estil fins als últims dies.

Insistia Lenin en la importància de la cultura: “únicament podem considerar assoliments allò que s’ha convertit en part de la cultura, de la vida diària i dels costums”. I per a renovar l’aparell burocràtic calien tres coses: “primer, estudiar, segon, estudiar; tercer, estudiar; i finalment comprovar que aquest coneixement no es redueixi a lletra morta ni a una frase de moda”.

Per a la reforma de l’administració calia seleccionar bé el personal i preparar-lo, encara que això volgués dir anar més a poc a poc. Millor menys, però millor.

L’amant

El menxevic Axelrod deia que era molt difícil superar Lenin “perquè no hi ha cap altre home que durant les vint-i-quatre hores del dia estigui pensant en la revolució, que no tingui altres pensaments que no estiguin dedicats a la revolució, i que, fins i tot en els seus somnis, no vegi res més que la revolució”.

Per la seva banda, l’escriptor Maksim Gorki explica que a Lenin li encantava la música i en particular l’Appassionata de Beethoven, però que no volia escoltar-la massa per no deixar-se portar pels sentiments: “M’altera els nervis i em fa venir ganes de dir bestieses afectuoses i d’acaronar la gent que, tot i viure en un infern, és capaç de crear tal bellesa”. No volia ni que els escacs, una altra de les seves passions, el desviessin de la seva missió política. Portava a l’extrem la idea de revolucionari professional.

I en una conversa amb Clara Zetkin, la comunista i feminista alemanya, es distanciava de la revolució sexual que promovien alguns camarades més joves: “La revolució exigeix ​​concentració, exaltació de forces. De les masses i dels individus. No tolera aquestes vides orgiàstiques pròpies dels herois i heroïnes decadents d’un D’Annunzio. La disbauxa de la vida sexual és un fenomen burgès, un signe de decadència. El proletariat és una classe ascensional. No necessita embriagar-se, ni com a narcòtic ni com a estímul. Ni l’embriaguesa de l’exaltació sexual ni l’embriaguesa per l’alcohol. No ha de ni pot oblidar-se, ni oblidar el que és abominable, brut, salvatge que és el capitalisme. La seva situació de classe i l’ideal comunista són els millors estímuls que poden impulsar-lo a la lluita. Necessita claredat, claredat i sempre claredat. Per tant, ho repeteixo, res de debilitar-se, de malbaratar, de destruir les seves forces. Qui sap dominar-se i disciplinar-se, no és un esclau, tampoc en l’amor”.

Lenin estava casat amb Nadejda Krúpskaia, pedagoga i militant bolxevic clau en l’organització del partit, i se sap poc de la vida íntima conjugal. S’intueix que va tenir una relació, durant el matrimoni, amb Inessa Armand, també comunista i amiga de la parella. I que malgrat l’intens vincle que hi va crear, testimoniat per les cartes que no va arribar a destruir (n’hi ha que sí que les va llençar al foc), va optar per continuar amb Nadia, imposant una vegada més aquesta resistència als sentiments i prioritzant l’estabilitat en la direcció del partit.

Nosaltres

A nosaltres, europeus i europees de classe treballadora, cent anys després de la mort de Lenin, què ens diuen aquestes idees sobre la tasca militant?

En primer lloc, la militància política és força minoritària respecte de l’època de Lenin, i la professionalització  ve majoritàriament donada per la participació de partits i sindicats en la política institucional, que precisament comporta el risc de desviació i acomodament.

Dins els minoritaris cercles militants, aquesta abnegació i entrega total que Lenin admirava dels revolucionaris precedents, i que ell mateix va aplicar-se rigorosament, no és pas la norma. Ho ha estat en alguns períodes molt concrets, per exemple en el cas català la lluita clandestina durant el franquisme, la Transició i alguns dels anys posteriors. Però no avui. Avui una avantguarda d’aquestes característiques acabaria incorrent, ben probablement, en les tendències sectàries que Lenin va atacar a L’esquerranisme, malaltia infantil del comunisme.

La classe treballadora ha reduït molt la jornada laboral respecte les onze hores diàries que feien els obrers quan Lenin va escriure el Què fer?. El temps restant, però, l’ocupa majoritàriament l’oci del qual ell fugia i una variant especialment nociva per la consciència de classe: el consumisme, que aprofundeix l’alienació i afecta les pràctiques militants.

El feminisme ha revolucionat moltes idees sobre la militància: allò personal és polític. Precisament Lenin no hauria pogut tenir aquesta dedicació total sense les dones que el van sostenir: Nadia, per descomptat, i també la seva mare Maria i les seves germanes, especialment Anna, Olga i Maria. També el feminisme i el moviment LGBTI han estès la idea dels espais segurs, contra la reproducció d’opressions dins mateix dels col·lectius militants.

La formació per als fills i filles de la classe treballadora és força superior a fa cent anys. L’educació obligatòria i l’accés a la universitat van ser victòries de la lluita obrera i, malgrat els retrocessos de la darrera dècada, forneixen les organitzacions polítiques de quadres universitaris (força més que cuineres, vet aquí la paradoxa).

La tecnologia ha multiplicat la productivitat i bona part de la classe treballadora és docta en aquesta tecnologia. L’altra cara de la moneda d’aquesta difusió tecnològica és un augment del control social per part de l’Estat i un perfeccionament del consumisme.

Cent anys que han canviat, molt, el panorama, si més no en aquest racó de món. Però sí que hi ha dues idees de Lenin, de totes les exposades, que em semblen de plena vigència. La primera, acceptar que la burgesia ens porta segles avantatge, que està molt ben organitzada i que les seves idees sobre com ens hem de relacionar estan ben dins nostre. Hem d’aprendre molt de com fan les coses per a poder-los superar. I la segona, que més enllà de la lluita el que cal és bona organització, que els partits són necessaris i que la nostra feina és connectar les lluites i donar-los un horitzó polític.

Si mai us passa com a mi, que de sobte se us acut preguntar-vos què pensaria Lenin d’això o d’allò, aquí us he deixat algunes mostres del meu Imperi Romà.

[L’article es publicà originalment a Realitat]