El passat divendres, al programa Un debat de País, que fem quinzenalment a la RTVP, vam tindre un debat al voltant del tema «Quina alternativa per a quin país?». Un títol, tal vegada una mica críptic, que volia palesar des del començament que si els partits polítics que operen al nostre país s’organitzen com una part subsidiària o depenent del sistema de partits que intervenen en l’àmbit estatal, la seua pràctica prefigura el tipus de país que defensen.
De fet, quan un col·lectiu de persones tenen un objectiu definit, volen fer alguna cosa o volen encetar alguna dinàmica social o política, s’organitzen en funció de l’objectiu. No és el mateix organitzar una festa popular que plantejar-se com guanyar unes eleccions, com defensar el territori de l’especulació, o com alliberar un país colonitzat. Cada model d’organització respon o ha de respondre a l’objectiu prèviament marcat. Fer el contrari, a més de ser una gran contradicció, és una garantia del seu fracàs.
Així, quan veiem com les direccions polítiques dels partits que intervenen al País Valencià, són nomenats des de Madrid, o assumeixen com a propi el marc cultural o les línies d’intervenció que es dicten des de la capital de la metròpoli, crec que es fa evident que l’objectiu d’eixos partits respon als interessos de Madrid, no als nostres. El contrari, per més que diguen el contrari, no té sentit.
Dissortadament per al poble valencià, veiem una vegada i una altra, com les direccions dels partits de la dreta i l’extrema dreta nomenen les direccions de les seues delegacions «valencianes». Hem vist també com ha estat la cúpula del PSOE qui ha nomenat la que serà nova secretaria general del partit a casa nostra. Hem vist també com Podemos, des de Madrid, ha trigat molts mesos a autoritzar el procés electoral intern per a elegir la direcció de Podemos al País Valencià, fins que ha tingut la seguretat que el resultat seria una direcció majoritàriament fidel a la cúpula madrilenya. Veiem també com Sumar, eixa estructura política sorgida del laboratori monclovita, no renuncia a muntar una estructura pròpia al nostre país i va organitzant-la a poc a poc, i també hem vist com Compromís, en assumir el marc conceptual i polític espanyol com a espai d’intervenció, sembla fermament lligat de peus i mans a l’estratègia espanyola de Sumar.
La pregunta que arran de tot això hom pot fer-se és: com un sistema de partits polítics d’obediència directa o indirecta als interessos econòmics, polítics o culturals dels poders estatals, pot defensar alhora els interessos dels valencians i les valencianes? És senzillament impossible, perquè com s’ha demostrat històricament i també en el present, no és que el nostre interés com a poble siga diferent del de les elits que manen a Madrid i des de Madrid, és que és antagònic. I ho és, perquè malgrat que teòricament formem part de l’arquitectura política de l’Estat, ho fem d’una manera asimètrica, patim una relació econòmica extractiva i espoliadora, de caràcter clarament colonial que ens empobreix, un tractament lingüísticocultural totalment supremacista, i una relació política totalment subordinada, com s’ha demostrat en el no reconeixement del Dret Civil valencià i en la nul·la capacitat sobirana de les institucions que emanen de l’Estatut d’Autonomia.
Les següents preguntes apareixen pel seu propi pes: com farem?, com hauríem d’organitzar-nos els valencians i valencianes per a ser conseqüents defensant allò que és nostre? Com hauríem d’organitzar-nos políticament i socialment per a dotar-nos d’una estratègia alliberadora? Les respostes, almenys una part, van començar a aparéixer en el mateix debat al qual he fet referència. També en el debat que sobre l’«Acció i ús de la nostra llengua actualment» va organitzar Decidim i la confederació d’Entitats Sobiranistes el passat dissabte a la seu del Micalet i que podeu veure en aquest enllaç, i en aquesta entrevista que Esperança Camps, de Vilaweb, li va fer a Ricard Chulià el mateix dia.
Respostes amples, inacabades, segurament incompletes i plenes de matisos, però respostes que al meu entendre treballen en una mateixa direcció: organitzar-se des del País Valencià per a donar resposta a la nostra situació colonial. Tenim tot un País pendent de trobar una alternativa valenta i creïble. No tenim temps a perdre!
[L’article es publicà originalment a Diari La Veu del País Valencià]