En general, tenim tan interioritzada i assumida la legalitat colonial, que quan patim qualsevol nova agressió, siga lingüística, territorial o econòmica, tendim a respondre dins del marc conceptual i polític nascut amb la colonització, assumint-lo amb total normalitat. Així, quan l’Estat es recrea i es vanta de mantenir l’espoliació econòmica sobre el poble valencià, una part important dels nostres partits i sindicats, després de dècades de silenci còmplice, clamen, en els millors dels casos, per un finançament just. Un “finançament just” que, en tot cas, serà el del finançament de les estructures administratives colonials, imposades com a marc jurídic “lliurement” acceptat per tothom. I ho fan, usurpant el nom de la nostra Generalitat i de la nostra història. El problema, però, és que molt quotidianament s’accepta la normalitat colonial que ens nega com a país sobirà amb dret a decidir sobre tots els nostres recursos.

L’exemple exposat, del tipus de resposta que habitualment hem donat als problemes com ara l’espoliació, és semblant al que donem a qualsevol altre efecte de la dominació colonial des de l’autocolonització (colonialitat), és a dir des de l’assumpció com a propis dels valors culturals i polítics dels colonitzadors. Així, responem a les decisions sobre el model econòmic, energètic, urbanístic o agrari que ens imposen amb crítiques o esmenes parcials. Responem a les agressions al model educatiu o comunicatiu, “negociant” o criticant el percentatge d’ús de la nostra llengua, però no sempre qüestionem la globalitat del sistema, que és intrínsecament colonial.

Salvant les distàncies, és un mecanisme psicològicament semblant al que pateixen algunes dones víctimes de la violència patriarcal, quan accepten el maltractament masclista com a signe d’amor, o al del sindicalisme reformista o groc, que pot reclamar una millora salarial concreta, però mai qüestionara el sistema que genera l’explotació laboral. Així, igual que quan un treballador qualsevol parla de “la seua empresa”, en lloc de dir “l’empresa on treballe” o per a la qual treballe, ajuda a fer més sòlida i gairebé inalterable una realitat que ha estat construïda socialment. El poble, que fruit d’una llarga dominació desenvolupa eixa mentalitat autocolonitzada, assumeix com a propis els valors, la legalitat i la normalitat de la seua colonització. Aquesta situació genera un efecte pervers en bona part dels nostres partits, sindicats i entitats de la societat civil que, més enllà de la seua bona voluntat, com que no la qüestionen radicalment, s’hi inhabiliten com a eines de canvi.

El cas de la llengua em sembla paradigmàtic. Moltes vegades i sense adonar-nos-en conscientment, hem fet servir el valencià sobretot com a codi de comunicació formal, com podríem fer servir qualsevol llengua franca, obviant habitualment, bona part de la nostra realitat històrica i social. Hem fet massa esforços per a no polititzar la llengua, amb l’objectiu que no la polititzara l’enemic. No ho hem aconseguit i l’enemic de totes maneres l’ha polititzat en contra de nosaltres.

Així, normalment no parlem que som una colònia, que som un país conquerit i dominat. No parlem que, com a colònia, patim espoliació econòmica, dominació política, colonialitat cultural. Només parlem, normalment, que patim un supremacisme cultural i lingüístic, quan aquell és només una de les conseqüències de la nostra situació colonial.

No hem explicat prou que el fonament de tota dominació i opressió nacional es troba en l’opressió econòmica col·lectiva com a causa principal. Com que no hem denunciat aquests fets, la denúncia del supremacisme lingüístic i cultural castellanoespanyol, es queda només en l’epidermis del problema. Hem denunciat el resultat, però no les causes, perdent l’oportunitat de connectar amb els sectors socials majoritaris i més desfavorits i als que els sembla que la lluita per la llengua no respon a les seues necessitats i, per tant, no fan de la seua defensa una prioritat.

Si no explicitem tot això, no podem parlar plenament de totes les lluites que el nostre poble ha practicat i practica com a eina de resistència i com a palanca d’alliberament. Com que no l’hem fet (o no l’hem fet amb la intensitat deguda), la llengua ha perdut una part essencial de la seua funció i sobretot, ha perdut l’èpica que moltes lluites necessiten per a reeixir amb èxit i moltes persones també han perdut l’orgull de parlar-la. Això, afortunadament no ha estat en tots els casos.

El cas col·lectiu més evident i paradigmàtic, és el de la música. D’on ve l’èxit tan extraordinari de la música en valencià en les darreres dècades? Doncs en el fet que parla de nosaltres, de la nostra vida, dels nostres problemes, i en denunciar-los, es nodreix d’èpica. Com a conseqüència, triomfa entre el jovent, els hi dona èpica i aquelles responen amb orgull.

Però eixe mateix jovent no troba continuïtat en bona part de la resta de la societat, especialment al camp de la política, on troba una espècie d’orfandat. Generalment, no hem aconseguit dotar d’un mínim alé d’èpica ni la lluita en defensa de la llengua, ni altres lluites en clau sobiranista.

El cas de Galícia amb la persistència i creixement del BNG (com vaig mirar d’explicar en aquest article), o el d’Euskal Herria en el cas de la llengua, podrien ser uns exemples positius a tenir en compte: a Euskadi, com recordava aquests dies el filòleg Gerard Furest, el 1980 hi havia un 15% de parlants habituals d’euskera (sobretot a les franges més envellides) i ara n’hi ha un 25% (sobretot gràcies a les cohorts més joves, que fan servir habitualment el basc en un 33%). Quina ha estat la diferència qualitativa entre el sistema d’ensenyament basc i el valencià-català? A parer meu, l’ingredient diferencial ha estat una certa dosi d’èpica al voltant del MANB, que nosaltres no hem sabut generar o l’hem malbaratat. Els exemples són això, exemples que no es poden copiar mimèticament, però que poden servir-nos per a reflexionar.

El que sí que plantege és la necessitat de canviar el paradigma sobre el qual hem estat funcionant políticament durant massa temps. El País Valencià no som una regió més o menys maltractada per l’Estat. Tampoc som simplement un territori de l’Estat al qual li apliquen polítiques de caràcter colonial o semicolonial. Som una colònia interior, que ha de dotar-se d’una estratègia d’alliberament nacional o anticolonial i passar totes les propostes d’intervenció política, cultural, lingüística, territorial, econòmica, etc., pel sedàs d’eixa realitat de nació ocupada.

Aquest “nou” paradigma que més d’hora que tard haurem d’assumir, té l’enorme avantatge de convertir-nos d’una minoria lingüística en una majoria social. Si som conseqüents amb el que hem dit més amunt “que el fonament de tota dominació i opressió nacional es troba en l’opressió econòmica col·lectiva com a causa principal”, entendrem que les agressions lingüístiques que patim, dia sí dia també, no són un fi en si mateix, sino una eina de l’Estat colonitzador per a poder dividir-nos i així espoliar-nos i explotar-nos a voluntat. Entendre aquesta inversió entre mitjà i objectiu, és la diferència fonamental que ha possibilitat que les lluites d’alliberament nacional de Galícia, Euskal Herria i Catalunya, amb totes les seues dificultats i entrebancs, estiguen en un estadi més avançat que el nostre. De nosaltres depén convertir cada agressió lingüística en un bumerang contra les seues polítiques extractives i colonials. I de pas, defensarem amb moltes més opcions la vigència del valencià.

[L’article es publicà originalment a Diari La Veu del País Valencià]