Com tothom sap per simple observació empírica, el món es troba en evolució permanent. Per si alguna persona el posa en qüestió, hi ha dos aforismes clàssics d’Heràclit que així ho afirmen: «Tot flueix, res no s’està quiet» i «un home no es pot banyar dos cops en el mateix riu» (haurem d’afegir que cap dona tampoc). Igualment que en la natura, els sistemes socials que l’espècie humana hem anat creant al llarg dels segles, també es troben en evolució i canvis permanents. Quan l’evolució s’accelera parlem de revolució. Tant les evolucions socials com les revolucions tenen i han tingut fonamentalment resultats afavoridors per a la nostra espècie, tot i que contradictòriament han donat lloc a aspectes negatius, tant per a la natura de la qual formem part, com per a amplíssims sectors socials. Açò últim ho podem constatar en els indesitjats efectes mediambientals de les revolucions industrials i en alguns aspectes de les diverses revolucions polítiques.

D’aquests processos socials sorgeixen formes institucionals que, sent fruit d’aquestes evolucions/revolucions, amb el temps tendeixen a convertir-se en elements conservadors, intentant frenar el moviment de la història. A vegades aquestes mateixes formes socials institucionalitzades, no només volen frenar l’esdevenir històric sinó que a més volen revertir-lo de manera reaccionària. És el cas del neoliberalisme que patim actualment, que lluny de superar les contradiccions terriblement negatives de les revolucions liberals, pretenen accelerar la reacció fins a límits indescriptibles. Si ja els clàssics de la tradició liberal, en paraules del filòsof Domenico Losurdo «no només parlen amb desinterés, hostilitat i a vegades amb obert menyspreu de la democràcia, sinó que consideren la seua aparició com una ruptura arbitrària i intolerable del pacte social, i per tant com una causa legítima de “crida al cel” (per a dir-ho amb Locke) o bé a les armes», els seus hereus ideològics volen utilitzar-lo com a fonamentació ideològica de les noves formes feixistes.

Servisca aquesta introducció per a poder valorar, des del País Valencià estant, com en aquests moments de la història l’evolució social, econòmica i política en l’àmbit mundial (i, per tant, a casa nostra), s’està accelerant a tal velocitat, que difícilment podem preveure en tota la seua magnitud la dimensió dels canvis que s’estan produint. Ara mateix, les polítiques neoliberals estan més desbocades i embogides que mai en la recerca d’una rendibilitat del capital que no troben, entre altres raons per la caiguda tendencial de la taxa de guanys que ja explicava Marx. El capital, en forma d’acumulació de diners cada vegada més concentrat i centralitzat, en la recerca d’espais d’on invertir està arribant a uns límits tan grotescos i inhumans com ha fet el fons d’inversió (fons voltor) nord-americà KSAC, que ha comprat el deute de l’Ajuntament de Burguillos (Andalusia) i demana que s’embarguen els béns públics del poble. Això no és nou, ja que el capitalisme sempre ha mirat de contrarestar les seues crisis de rendibilitat creant bombolles especulatives, augmentant l’explotació laboral i social i embarcant els pobles en guerres de destrucció per a potenciar la indústria de la guerra i de la posterior reconstrucció, ambdós espais de gran rendibilitat per ser finançats amb recursos públics.

Si a això li sumem la crisi per l’esgotament i encariment de moltes matèries primeres, la crisi climàtica i mediambiental generada per l’ús abusiu de les energies fòssils, els grans moviments migratoris, motivats majorment per les polítiques imperialistes, els profundíssims canvis geopolítics que s’estan produint i el desenvolupament de la quarta revolució industrial (robòtica, intel·ligència artificial, cadenes de blocs, nanotecnologia, computació quàntica, biotecnologia, internet de les coses, impressió 3D, vehicles autònoms…) podem començar a fer-nos una lleugera idea dels canvis que ja estan ací i que al seu torn anuncien els següents que cada dia a més velocitat s’acosten, condicionen les nostres vides i anuncien un futur que pot oscil·lar entre una benigna utopia social o la més ferotge i inhumana distopia que ja fa temps ens anuncien des de la literatura, el cinema o la política.

El resultat d’aquesta disjuntiva entre utopia i distopia depén sobretot d’alguna qüestió tan bàsica com ara determinar qui i a favor de quins sectors o classes socials es resolen la superació de les diverses crisis que he nomenat i totes les seues derivades, i molt especialment qui domina l’economia i a favor de qui, i qui domina el desenvolupament científic i tècnic (fruit col·lectiu del conjunt de la humanitat). A hores d’ara crec que deuen quedar poques persones que no sàpiguen o almenys intuïsquen que el desenvolupament tecnocientífic està condicionat al biaix ideològic del poder.

I és a la raó del «poder» on vull tornar per a referir-me a la manca de poder polític, econòmic, geopolític i tecnocientífic que patim al País Valencià, millor dit, a la Comunitat Valenciana, territori colonial de la metròpoli castellana-borbònica. Històricament, el poble valencià hem tingut la dissort d’unes dimensions demogràfiques (entre altres qüestions) que han facilitat la pèrdua del poder polític que havíem assolit en l’edat mitjana. La derrota del poble en la guerra de les Germanies, i la por que l’oligarquia d’aleshores va patir davant del poble revoltat, els va fer decidir renunciar al seu lideratge nacional i van preferir formar part de manera supeditada a la classe dirigent que envoltava la monarquia castellana. És el naixement de la feblesa nacional i el meninfotisme d’eixa classe social, que no del conjunt del poble valencià.

Les successives derrotes populars a la guerra de Successió (batalla d’Almansa), a la guerra antifeixista del 1936-39, i a la transició postfranquista, han fet de nosaltres un poble sense «poder», sense poder decidir de manera autònoma el nostre present i el nostre futur. Pense que l’única forma que tenim com a poble valencià de recuperar-nos com a País Valencià, de posar fi a la situació colonial que patim i amb l’espoliació econòmica que ens imposen i ens empobreix, d’acabar amb la substitució cultural, és a la vegada la millor manera de fer la nostra aportació col·lectiva perquè el futur que ja està ací s’acoste el màxim possible a la utopia que majoritàriament desitgem i necessitem. El País Valencià, en aquesta cruïlla de la història, ha de trobar la forma de canviar el curs de la història i tornar a crear i actualitzar una institucionalitat al servei de la immensa majoria del poble valencià.

[L’article es publicà originalment a Diari La Veu del País Valencià]