Un any més commemorem el 8 de Març Dia Internacional de les Dones i tot i que als darrers anys hem aconseguit fites importants en els drets de les dones en la banda privilegiada del món, encara hem de lamentar discriminacions que fan que les nostres reivindicacions no siguen un dia a l’any, sinó tots els dies li pese a qui li pese.

Intersindical Valenciana ens recordà el 22 de febrer Dia Europeu contra la Bretxa Salarial1, que la bretxa salarial de les dones al País Valencià és de 22’4%, és a dir passem 82 dies a l’any treballant sense cobrar. La nostra cotització per tant és menor i les pensions de jubilació que cobrem són més miserables doncs la bretxa de gènere de les pensions al País Valencià es troba al voltant del 37%.

La Plataforma pel Dret a Decidir en el seu informe sobre l’Empobriment del País Valencià2 presentat el 28 de febrer fa palès que el nostre territori està infrafinançat i això repercuteix en els serveis públics dels que ens dotem. A menys serveis públics i menys inversions és la dona qui es veu més afectada doncs ha de fer-se càrrec de les cures de persones que no cobreix l’administració pública, veient afectat el seu salari i la jubilació.

Però més enllà de les qüestions econòmiques que ens afecten directament a la vida, trobem altres de caire ideològic que suposen una amenaça per als drets fonamentals de les dones. Es passegen pel món ideologies que semblen ressuscitades del passat, però que sempre han estat ahí, no sols estan en contra de les polítiques d’igualtat actuals sinó que intenten apropiar-se del concepte de feminisme buidant-lo de contingut i confonent l’opinió pública. Podem dir que són una de tantes embranzides contra el feminisme cada vegada que aconseguim fites importants.
Cada moment històric en la llarga vida dels feminismes ha tingut la seua reacció patriarcal: les «onades masclistes» podríem dir, doncs els drets de les dones amenacen els privilegis de les elits patriarcals. Quan la dona demana el dret a estudiar i conèixer, l’embranzida aleshores va ser que no seria capaç, que no tenia la intel·ligència suficient, doncs no érem essers racionals sinó emocionals. Quan la dona s’incorporava al mercat laboral remunerat l’embranzida va ser que els homes es quedarien sense feina per la seua culpa.

Quan la dona lluita per dret a la llibertat sobre el seu propi cos l’onada masclista ve en forma de prohibicions del dret a la interrupció voluntària de l’embaràs, el foment del negoci dels ventres de lloguer, l’atac a l’homosexualitat, i el foment de la industria de la prostitució. Tot amanit amb els discursos moralistes sobre el foment de la natalitat, el dret a tenir fills i filles (a canvi de diners), el dret per a l’home a tenir sexe… Convertint el cos de la dona en una mercaderia barata on aconseguir sexe, filles i fills, pornografia, xiquetes com a criades… Quan el feminisme adquireix la maduresa suficient per argumentar i tombar les mentides del patriarcat-capitalisme la reacció ve en forma d’acusacions d’adoctrinament, ideologia de gènere, imposicions ideològiques en forma de pin parental. Quan el feminisme lluita per la protecció del territori i del medi, pel dret a la sobirania alimentaria, l’onada següent és l’assassinat de lidereses sindicalistes i feministes. Si alguna cosa queda clara es que els moviments feministes estn posant en qüestió els pilars del sistema patriarcal, i estan canviant la forma de viure i de relacionar-nos. Davant aquesta realitat, el patriarcat hegemònic s’agafa de la maneta del capitalisme més salvatge i de partits polítics amb ideari masclista i d’extrema dreta. Els solem anomenar neomasclistes, tot i que de «nous» no tenen rés, són els mateixos de sempre amb disfressa nova. A poc a poc volen fer creure que els avanços en igualtat per a les dones suposaran una amenaça per als homes, i que les dones que lluiten pels drets de les dones són totalitàries i ho fan per interessos ocults. Es busca la criminalització del feminisme, mentre a qui maten tots els dies és a les dones.

Atacar la igualtat entre persones és atacar els valors democràtics i els drets humans i per tant aquesta ideologia de l’odi i contra la igualtat suposa violència estructural contra les dones. Per això cal convertir el 8M en els 365M, doncs si els atacs són diaris les respostes també ho seran.

[Aquest article es publicà originalment al diari Levante]